...

A vegades em bloquege, em quede en blanc i no sé què pensar… De sobte igual em puc trobar recordant escenes de la meua infantesa, que pensant en què sopar o contemplant la vida sense més...
Aquesta sensació m’agrada. Hi ha moments en què necessite submergir-me en mi mateixa i tancar-me, somniar, gaudir, plorar... És com una desconnexió del món en la que em dedique a pensar, a preguntar-me preguntes per a les què mai no tindré resposta.
Llavors em culpe per no haver lluitat prou per alguns somnis, i m’il·lusione veient altres de ben realitzats.
En línies generals sóc molt feliç. Tinc més del que necessite i em sent estimada per aquells a qui estime. Crec que les xicotetes recaigudes que tots tenim no poden fer-nos vore la vida d’un color obscur, sinó que han de servir-nos per avançar amb més força cada dia. Ja sabem, s’aprén més d’allò que ens fa patir... Però no necessàriament hem de patir per aprendre...
Alguns dies pense que no pertany enlloc, que la meua vida veleta m’ha fet una apàtrida, que vaig deixant gent enrere a la què necessite al meu costat. I em sent sola... Però després em trobe amb el meu jo interior i discutim i arribem a la conclusió que la gent que estime i m’estima sempre serà al meu costat (i jo al d’ells). Però el més important és que el calor que tinc ací mai l’havia sentit tan fort.
Per a aquells que tinc lluny i saben que els estime, escric avui; per aquells que, malgrat les recaigudes, tiren endavant amb un somriure, deixe aquestes línees; per l’amor que tinc la sort de gaudir amb mi, aparque la meua sed pecadora, per tot i per res, tenia ganes de reflexionar avui...