La febre de les perruques taronges

Dec ser de les poques valencianes que a hores d’ara, en comptes de botar a Mestalla, estiga ací escrivint davant d’un ordinador. Anit quasi sóc engolida per una alud de gent provinent de mil llocs alhora que cridava desaforadament Amunt València! i Madridista qui no bote! M’haguera sumat a la festa de bona gana, de no ser perquè anava carregadíssima amb borses i maletes i el transport públic havia sigut suspès quasi en la seua totalitat, fet que em va obligar a tornar a casa peu. Com visc prou lluny de l’estació de trens, el meu amor cap al València C.F anava disminuint a mesura que el meu mal de muscles i d’esquena augmentava. Això que a matemàtiques en diuen inversament proporcional, vaja!
No m’agrada el futbol, però anit l’ambient dels carrers animava a eixir i sumar-se als milers de persones que cridaven com energúmens. El merchandaising no va trigar pas a entreveure’s pels voltants de l’estadi i l’ajuntament. Bufandes amb el lema de València campió, camisetes, xiulets, pòsters, enganxines... No faltava de res! El fanatisme era tal que es varen esgotar les perruques taronges a tota la ciutat.

Les botzines dels cotxes no han deixat de sonar i encara avui puc vore a famílies senceres disfressades a l’última moda per no deixar en evidència que ells també recolzen al seu equip. Sembla que a tot el món li agrade de sobte l’esport rei, un esport que cada dia copa més àmbits de la vida social.
El País Valencià té una manca evident i empíricament comprovable d’elements cohesionadors. No hi ha una vertebració clara, ni tan sols amb la llengua. A la capital es dóna el síndrome de només nosaltres importem en aquest país; si hi ha dues províncies més que es diuen Alacant i Castelló, ara no me’n recorde. A Alacant odien, d’una manera preocupant tots aquells símbols que puguen recordar-li a València o, pitjor en cara, que tinguen qualsevol relació amb el sentiment de Països Catalans. A més, hem d’afegir la rivalitat sense sentit entre dos equips en posicions totalment diferents: el València C.F i l’Hèrcules C.F. Quant a Castelló, els pobrets passen desapercebuts, més encara que Alacant, en qualsevol de les terres germanes. Tal volta l’única escapatòria que li quede siga el Vila Real!

El futbol aconsegueix traure al carrer i mobilitzar a milers de persones que poden no tindre cap afinitat entre sí. És més, estic segura que molts del que encara celebren que el València és campió de lliga, no senten una especial admiració per uns homes que li peguen patadetes a un baló durant hora i mitja.
Com a fenomen social no deixa de sorprendre’m. Molts petits comerços estan tancant les seues portes per a córrer cap a Mestalla; el balcons estan decorats amb senyeres de l’emblema valencianista; les portades i l’interior dels diaris s’han tornat monotemàtics... La lliga serà el tema de conversa de cafeteries i petits comitès fins saber què passa amb la UEFA. Si guanyem també aquest títol, ens les donarem de gallets dient que som els millors, i si perdem argumentarem que era molt difícil tindre dues copes, que va ser per tongo, o simplement ho passarem per alt i continuarem presumint de campions de lliga.
Siga com siga, una cosa he après: mai tornes de viatge carregada de borses a la mateixa hora en que es donarà a conèixer si l’equip de la ciutat ha guanyat cap campionat.