Justícia que fa tard

El Suprem dels EUA ha fallat que Bush no tenia dret a crear els tribunals de Guantànam per anar contra la legalitat internacional i el tractat de Ginebra. La premsa afirma que la sentència suposa un revés contra la política de la Casa Blanca, però el fet és que Bush i el seu gabinet han vexat ja a milers de pressos, han sotmés a tortura a pressumptes terroristes, han burlat la opinió pública internacional i no han mostrat en cap moment cap tipus de vergonya o retracció per les seues injustícies. Ni tan sols quan es van fer públiques les fotos més dures de les tortures exercides per militars estatunidens als pressos.
Qui pagarà per tot això? Ni tan sols cauen caps polítics. Dimissions? Sembla que per a Bush i els seus la cosa no és per a tant. De fet, el ximplet del president nordamericà ha fet unes declaracions on afirma que no veu cap error en la seua política, perquè prefereix protegir la seguretat dels seus ciutadans abans que lamentar-se per no haver fet res contra el terrorisme islámic.
Una vegada més ens trobem davant de falàcies populistes que prometen més seguretat en detriment de la llibertat privada, enfrontant un protagonista bo i salvador ("nosaltres") a un antagonista sanguinent i pervers ("ells"). Argument que cala profundament en la població menys formada acadèmicament i de les classe més baixes.
Com be ha dit el secretari general del Consell d'Europa, Terry Davis, la sentència del Suprem dels EUA suposa la "victòria de la Justícia contra l'error i la hipocresia". La llàstima és que arribe tan tard i que realment la resta de pa:isos no hagen fet res efectiu per a condemnar i tancar el camp de Guantànam des del principi.

Jo no t'espere

Amb motiu de la visita de Ratzinger a València han nascut diferents moviment ciutadans en contra de l'acollida pública que tants diners costarà a l'estat.
Si sou dels que tampoc no rebran a l'antic militant nazista, vos interessarà el següent text que vaig rebre d'un amic. També podeu consultar la web http://www.jonotespere.org/ per a trobar informació y articles respecte a manifestacions i propostes de boicot a l'arribada del Papa.
Aquest és l'article:

¿Cuánto dinero le va a costar al pueblo la visita del Papa a Valencia?
• «Para unos minutos se instalará un altar de 2.900 m2 que costará 835.000 euros, eso sí, dotado de un microcli­ma» (Admin. de Atrio. 08.02.06).

• En el Palacio Arzobispal se está construyendo un apartamento de 180 m' para unas horas. Así mismo, se es­tán invirtiendo millones en la construc­ción de apartamentos para los obispos invitados, tres mil, en el viejo Semina­rio de Moncada (Admin. de Atrio, 08.02.06).

• Además, se van a instalar por toda la ciudad 40 pantallas gigantes para seguir el evento, 35 Km de vallas para cerrar los recorridos, 7.000 urinarios, 1.000 cámaras de seguridad, 5.000 policías velarán por la seguridad del Papa durante su visita, etc.

• Esta visita podría costarle a las arcas de la Co­munidad Valenciana 30 millones -de euros según cálculos del propio Consell (ELPLURAL.COM t7.o2.os).

Aunque sobre la visita del Papa a Valencia es difícil encontrar una fuente que dé la cifra total de millones de euros que va a costar a toda España. Pero puedes estar seguro de que gran parte de los gastos van a repercutir en la clase media y en los que menos ganan. Mediante los impuestos ten­dremos que llevar todos esta carga. Y en vista de la situación general de nuestro país uno se pregunta: ¿Por qué los políticos tiran el dinero por la ven­tana si está faltando para solucionar los proble­mas del mercado laboral, de la presión sobre los salarios, del derecho a una vivienda digna, y en los ámbitos de educación, sanidad, pensiones, inmigración, etc.? ¿Queremos gastar millones en un millonario? Para todo falta el dinero ... y para algunas cosas hay suficiente

«La construcción de un ostentoso altar para celebrar la misa del Papa encima del puente de la ciudad de las Artes (...) Menudo ejemplo de humildad. (...) Mientras en la parte de arriba de uno de los puentes del Turia estará la jerarquía eclesiástica, en la parte de abajo de otro de los puentes del Turia se amon­tonan los indigentes y los inmigrantes sin papeles que no tienen ni donde dormir. Es la foto de la rea­lidad. Arriba y abajo. Como en aquella serie de tele­visión (...) arriba del puente de la Ciudad de las Artes, los todopoderosos. Abajo del puente de la Estación de Autobuses, los inmigrantes. En el moderno hotel Barceló de la avenida de Francia los obispos y car­denales de la curia romana. En las colchonetas su­cias y húmedas que hay debajo del puente de la Estación, yacen tirados en el suelo, decenas de in­migrantes. Arriba y abajo. Para adornar el altar del Papa la Iglesia se gasta millones de euros. Para dar de comer al hambriento, de beber al sediento y de dormir al peregrino, nada. (...) Sin embargo, Jesu­cristo habría montado su altar debajo del puente de la Estación>, (leído en el Diario de Valencia. 05.05.06)

«Antes de dar al pueblo sacerdotes y soldados, sería oportuno saber si no está muriendo de hambre.» León Tolstoi

¿Quién está sentado en la silla de san Pedro? A quien en vista del espectáculo vati­cano le entre la duda sobre lo que todo esto tiene que ver con Jesús, el Cristo, se horrorizará además al descubrir en qué medida las enseñanzas y estructu­ras de la Iglesia proceden directamente del culto idólatra pagano, todo encubierto con la tapa­dera de «cristiano». Las riquezas del Vaticano son incalculables

• En España la Iglesia católica es una gran po­tencia inmobiliaria. No hay pueblo sin iglesia, ni ciudad sin catedral, ni casi monte sin ermita. Se cal­cula que el patrimonio eclesiástico está integrado por 100.000 inmuebles. O dicho de otra forma, el 80% del patrimonio histórico-artístico nacional pertenece a la Iglesia. (...) Para muestra, el 70% del suelo habitable de la ciudad vieja de Toledo está en manos de la Iglesia. Y lo mismo puede decirse de Ávila, Burgos o Santiago de Compostela. (...) Na­die sabe la cuantía total del patrimonio eclesiástico. La Iglesia no lo dice, escudándose en el funciona­miento diocesano de la misma (El Mundo, 22.ot.o2).

• Tan sólo en Roma un tercio de los edificios son propiedad del Vaticano (La Padania 2t.os.se). Y es similar en otras ciudades italianas (L'Europeo 07.01.77)

• El tesoro en oro acumulado por el Vaticano es posiblemente uno de los más grandes del mundo. A los indígenas de América -que fueron matados a millones por este oro- hasta el día de hoy no se les ha devuelto nada.

• La Iglesia española es accionista de empresas como Inditex (Zara), Endesa, Banco Popular o Teléfonica. A través de Umasges, la sociedad crea­da por la cúpula eclesiástica, ésta invierte en Bolsa.

• La Santa Sede es propietaria de acciones en la General Motors, IBM y Disney, además es inver­sora en empresas de alimentación (FOCUS-online). A esto hay que añadir empresas de servicios y de telecomunicación, así como bancos y aseguradoras valoradas en más de 12.000 millones de euros. Aquí es inevitable que surja la siguiente pregunta: ¿Por qué el multimillonario Vaticano no financia él mismo la visita de su más alto funcionario?

• El Estado español y la Santa Sede firmaron el 3 de enero de 1979, entre otros, un Acuerdo sobre Asuntos económicos de la Iglesia católica española. que contiene su financiación y su exención de im­puestos.

• Solamente a cargo directo de los Presupuestos Generales del Estado, la Iglesia católica recibió en 2005 la nada desdeñable cifra de 141.469.680 euros.

• Los diferentes gobiernos han realizado en diferentes ocasiones donaciones a cargo de las arcas públicas y con dirección a las de la Conferencia Episcopal de 35 millones de euros extra, al margen de lo que les correspondería por ley. (El Pais. 12 11.05)

• Existen pocos datos concretos sobre el dinero que percibe la Iglesia de las diferentes administraciones públicas con destino a conservar y mantener su pa­trimonio (iglesias. catedrales u otros edificios de su propiedad); no obstante, el pasado 17 de noviem­bre la Cadena Ser hizo público un informe elabora­do por la Fundación Caja Madrid en el que se des­velaban los datos del año 2001. La Iglesia habla re­cibido 106 millones de euros fundamentalmente de las arcas de los ayuntamientos en concepto de «conservación de patrimonio».

• Mientras muchos centros públicos padecen situa­ciones penosas, con infraestructuras escasas, masi­ficación, falta de medios, etc., el Estado subvenciona con 2.500 millones de euros centros privados de educación que pertenecen a la Iglesia.

• El montante total que la Iglesia recibe de las arcas públicas asciende a más de 3.300 millones de eu­ros anuales.

• Además de otras ventajas fiscales, la Iglesia no paga IVA en sus compras, ni paga impuesto de su­cesiones o donaciones. Muchas exigencias por parte de una dudosa organización

• Como parte de la historia de la Iglesia han que­dado 10 millones de víctimas en Europa por la Inquisición (Der SPiegel, o1.os.s8). 100 millones de víctimas en Latinoamérica por la «cristianización» (Teólogo Boff. 37.05.91), los escándalos relacionados con el Banco Ambrosiano, etc.

• Mientras los políticos europeos miraban a Hitler con escepticismo, el Vaticano hacía un concordato con él. Hitler fue admitido en la alta sociedad gracias al Vaticano.

• ¿Una secta? «Organización estrictamente jerár­quica, totalitaria por dentro y por fuera, con ansias de poder y de dinero, seguidora de cultos misteriosos y con un gurú infalible en la cumbre de su jerarquía». Estos son los atributos más usuales de una secta según definición de los «perseguidores de sectas» de la Iglesia. Pero la organización que queda más perfectamen­te descrita con estas características es la misma Igle­sia católica romana. Como el gran historiador alemán Deschner dijo: «Después de ocuparme intensamente la historia del cristianismo, en la antigüedad. en la edad media y los tiempos modernos, incluyendo forma especial el siglo XX, no conozco ninguna organización del mundo que se haya cargado de crímenes durante tanto tiempo, de forma tan prolon­gada y terrible como la Iglesia cristiana, especial­mente la Iglesia católica romana». (Die beleidigte Kir­ che - La Iglesia ofendida)
La única solución es apostatar

• Quienes no quieran solidarizarse con los actos criminales, con la sangrienta historia de esta Iglesia, y con el abuso que hace del nombre de Jesús, el Cristo, sólo tienen una posibilidad: ¡Salirse de ella! ¡Protesta contra el derroche que se está llevando a cabo con el dinero de todos los contribuyentes saliéndote de la Iglesia!

www.silladesanpedro.org Vida Universal - Apartado 8458 - 28080 Madrid

¿Cuánto te va a costar la visita del Papa? ¿Quieres que el dinero que tanto te ha costado ganar se gaste en el jerarca de un imperio multimillonario?
¡Quién gasta fondos públicos en la visita del Papa,está quitándoselos a la clase media y a los que menos ganan!

Los hombres sólo quieren cerveza y futbol...

Pensé que sería el negocio perfecto. Había organizado el prostíbulo para la ocasión con banderas de los diferentes equipos. Coloqué carteles por todas las calles de Frankfurt para que los hombres encontraran sin dificultades nuestro barrio. Incluso había aparcado mi ropa interior más sexy por nuevos conjuntos con los colores de Alemania. También compré un conjunto de Ucrania, ya que no quería menospreciar a mi país... Pero los hombres sólo quieren fútbol y cerveza y mi viaje ha sido en vano.
Llegué incluso a sonyar que un ricachón europeo me sacaría de esta mierda, como en Pretty Woman, pero tendré que seguir vendiendo mi cuerpo para llegar a fin de mes. Mi bebé no puede vivir del aire... necesita panylales, papillas, medicinas... y mi salario a penas da para uno.
Mis companyeras están que trinan. Los pocos clientes que recibimos apestan a cerveza y nos gritan mientras eructan ante nuestra cara necesitada de su bolsillo. Aliento putrido sale de su boca...
No consigo recordar por qué me metí en este mundo de vejaciones y desconsuelos. Podría haber ido a la universidad, como hacen todas las chicas. Tal vez hubiera llegado a maestra y ahora tendría una casita de esas con muchos colores y vistas al mar. Estaría casada con un hombre magnífico que me recordaría cada día lo mucho que me quiere... y sería feliz. Pero papá tuvo que beber más de la cuenta y maltratarnos a mí y a mamá, así que jamás supe lo que era la escuela, sino dormir bajo las frías noches ucranianas en un cuchitril de veinte metros cuadrados, después de largas jornadas deambulando por la calle.
Quizá si la gente no nos mirara tan mal y recibiéramos unos derechos mínimos como trabajadoras; si no corriéramos el riesgo de ser golpeadas hasta desfallecer por un cliente violento y sin escrúpulos; si nos viéramos libres de contagiarnos de SIDA... quizás entonces esto sería otra cosa. Pero de momento no lo es...
A pesar de todo no perderé nunca la esperanza de salir de aquí y formar una familia de verdad, donde mi pequenyo no sufra lo que yo y pueda formarse como un hombre más. Porque todos merecemos una mínima dignidad que nos permita ser felices.
El partido está a punto de terminar. Con suerte el hombre de mi vida golpee ahora a mi puerta...

El nou treballador del mes

El nostre "benvolgut" ex-president Jose María Aznar va ser anomenat dimarts conseller del conglomerat News Corporation, propietat d'altre senyor d'idiologia conservadora i amb cap tipus de deontologia periodística anomenat Rupert Murdoch. Alguns dels mitjans que poseix l'empresa són els diaris The New York Post, The Times o el sensacionalista The Sun, els canals de televisió Fox News i Sky o l'editorial Harper Collins.

Diuen que l'ex-president ja ha format part del seu primer consell administratiu però, si no recorde mal, Aznar no parla anglés, encara que sempre li ha pogut ensenyar alguna parauleta el seu amic George W. Bush. D'altra banda, segons la Borsa de Nova York, qualsevol conseller ha de ser independent, encara que Aznar manté el seu càrrec de president d'honor del PP i president de la Fundació para l'Anàlisi i els Estudis Socials (FAPE).

Entre les qualitats del senyor Aznar jo destacaria ser un llepaculs dels governs anglès i nord-americà i no donar-li cap tipus d'importància a les manifestacions públiques de l'Estat on molta gent el va votar com a president. La seua mentalitat tancada no li deixà mirar al seu voltant per a descobrir que el poble deia: ja tenim prou!

Encara des de la nostàlgia d'haver sigut un dia president, el senyor Aznar intenta controlar als del seu partit, per tal que no decaiga l'esperit carca i anacrònic que demostren cada dia.

Em sembla que hi ha coses que els del partit popular no entenen massa be, com ara, que una família no ha de respondre necessàriament al model políticament correcte d'un home i una dona amb els seus fills. Les parelles homosexuals també tenen dret a formar una família! Tampoc no vau comprendre que un no a una guerra significa no, així que les tropes espanyoles mai hagueren d'haver surtit cap a Afganistan. Per últim, refrescar-los la memòria dient-los que han perdut les eleccions i que no haurien de continuar argumentant que ETA va ser l'autora dels horribles atemptats a Atocha, sinò que haurien de posar de la seua part per ajudar en el procés de negociació i que el malsomni de la violència d'ETA acabi ja.

Per últim, tornant al cas d'Aznar, sembla que l'amiguisme no falla entre els poderosos. En comptes d'una persona que per currículum siga l'idònea per al càrrec, Aznar ha sigut anomenat pel fet de ser una figura pública, ex-president i posicionat ben a la dreta.

Vagi be!

Un altre article per a reflexionar
Ací teniu un article del meravellós Forges sobre el preu de la vivenda. Les veus de crítica han d'anar augmentat i hem de seguir lluitant en contra de tanta especulació com siga!!

Forges, EL PAÍS, 2/5/2006

"La nómina de mi padre en diciembre de 1979 era de 38.000 pesetas. Él trabajaba como peón en una obra. En ese mismo momento le ofrecieron comprar una casa. Le pedían un total de 500.000 pesetas por ella. Decidió no arriesgar y continuar viviendo en régimen de alquiler, en unas condiciones muy buenas. Se trataba de una casa modesta pero muy bien ubicada, en pleno centro de un pueblo cercano a Barcelona. A los pocos meses mi padre y mi madre compraron un terreno en otro pueblo de la misma provincia y en menos de cinco años de esfuerzo ya habían levantado y pagado una vivienda de 120 m2.

Han pasado 27 años. En 2006 y en el mismo pueblo donde viven, un piso modesto de 75m2 a las afueras no se encuentra por menos de 35 millones de pesetas, y estoy siendo muy generoso.
En el año 1979 el coste de un piso era del orden de 14 mensualidades de un peón de obra 38.000 pts/mes x 14 meses = 532.000 pts
El sueldo en 2006 de un universitario recién titulado en ingeniería informática sin experiencia profesional no llega a las 200.000 pesetas mensuales.
En el año 2006 una vivienda modesta cuesta 175 mensualidades (14 anualidades!!!) de un ingeniero informático.
200.000 pts/mes x 175 meses = 35.000.000 pts
Las jóvenes de hoy necesitaríamos cobrar 2,5 millones de pesetas mensuales para estar en igualdad de condiciones con nuestros padres que compraron una vivienda a principios de los años 80.
2.500.000 pts/mes x 14 meses = 35 Mill. de pts
Los pisos en el año 2006 deberían costar 2,8 millones de pesetas para que los jóvenes de hoy estemos en igualdad de condiciones con nuestros padres en 1979

200.000 pts/mes x 14 meses = 2.800.000 pts
No encuentro adjetivo alguno en el año 2006 para calificar lo que mi padre consideró arriesgado en 1979.
Está claro que los pisos no van a pasar a costar de la noche a la mañana 30 veces menos, de 35 a 3 millones.
También está claro que no voy a cobrar 2,5 millones de pesetas mensuales, por muy buen trabajo que encuentre y por muchos estudios que tenga.

Lo primero que se le ocurre a uno es seguir viviendo en casa de sus padres y ahorrar el 100% del sueldo durante los próximos 14 años, para el año 2020 (yo rondaré ya los 40 años de edad) tendré el dinero suficiente para comprar una vivienda al coste del año 2006 pero, por supuesto, no al coste del año 2020. Evidentemente esta ocurrencia la desecha uno antes de hacer cualquier cálculo.

Aunque un joven bienintencionado consiga ahorrar 2, 4 o 6 millones con mucho esfuerzo en pocos años, a día de hoy nunca podrá evitar lo siguiente:

1) Pedir un préstamo al banco a 40 o 50 años (si consigues ahorrar 2, 4 o 6 millones puedes reducir el período a 35 - 45 años, pero 5 años no suponen prácticamente nada cuando estamos hablando de medio siglo de pago). Te darás cuenta de que no vives en una democracia sino en una dictadura. El dictador no se llama Francisco Franco o Fidel Castro sino La Caixa, BSCH, Banc de Sabadell o, en general, "la banca". Ni siquiera tendrás la libertad de decir lo que piensas a, por ejemplo, tu jefe, no vaya a ser que cierre el grifo y no puedas pagar al dictador.
2) La otra solución es pagar un alquiler de por vida. En este caso el dictador se llamará Juan García, José Pérez o Pablo el arrendador. La situación no es distinta a 1).
Después de esta reflexión ten la delicadeza de no decir a un joven que su problema es que no ahorra , eso fue válido para ti en 1979, incluso era valido para algunos jóvenes en 1999, pero no en 2006, en 2006 sólo consigues cargar con más impotencia, si cabe, al muchacho.
El esfuerzo de nuestros padres, sin duda alguna admirable , no era estéril (podían obtener una vivienda de propiedad en un período de 5 años). El mismo esfuerzo realizado por nosotros, los hijos, sólo llega para quizá reducir en 5 años una hipoteca de medio siglo.
La vivienda nunca fue un objeto para enriquecerse, sino para vivir y es de lo poco material que sí necesitamos. La ley del libre mercado puede establecer el precio de los televisores de plasma al precio que quiera... yo
no los compraré... pero nunca tuvimos que permitir que esa misma ley fijara el precio de la vivienda, porque todos necesitamos vivir en una y no todos podemos pagarla. Los jóvenes, incluso aquellos que tenemos estudios superiores, no podemos competir".

Comença la febra del mundial

Futbol, futbol, futbol... és l'únic tema del que es parla ara en Alemanya (i també en la resta del món). A la ràdio no pare de fer enquestes, entrevistes i montatges sobre la WM (WeltMeister), alies el mundial de futbol 2006. El dijous passat vaig anar a vore l'entrenament del Brasil. Teòricament havia de dur passe de premsa i el meu cap em va dir que me'l facilitarien a l'estadi. A l'arribar, després d'un tràfic insoportable i algun desviament inoportú a l'autopista, no havia manera de trobar al tal senyor Schutt que m'havia de facilitar el maldit passe. Per descomptat, no podia aparcar a on la premsa, encara que anava amb tota la parafernàlia de la ràdio i el seu cotxe de colorets (blanc, rosa i blau). Però els alemanys són, com sabreu, molt cap-quadrats, aixó que no havia res a fer. Després d'aparcar a un caminet continuava sense localitzar a aquell home.
L'estadi estava a reventar i per fora havia un rebombori impressionant. No tenia cap esperança d'entrar-hi. Vaig trucar al meu cap per informar-li i encara em pressionà per a què localitzés al tal Schutt. Damunt que ell havia sigut tan incompetent de no aconseguir el passe de premsa abans!
Per sort, Ronald va escoltar a algú dir que un home repartia entrades gratuïtes a la reixa, i amb el seu braçot em va enxampar dos i vam poder entrar-hi.
Dins!!!! Vint-i-sis mil persones!!! Guauuu! Això fa un total de quasi vint-i-sis Busots!
Els brasilians i la samba no saben viure separats, així que allò era un festival. Vaig vore part de l'entranament, vaig fer fotos i vaig fer unes 25 entrevistes al públic. La meua emissora volia entrevista a l'equip, però van ser tan babaus que tampoc no ho van acordar amb temps amb qui calia. Així que res!
Un xiquet va còrrer cap a Ronaldnho durant l'entrenament i la policia li anava al darrere. Es va enganxar a l'ídol de tot amant del futbol i li demanava la seua xamarreta estirant d'ella. Finalment Ronaldinho, amb un gran somriure, el va abraçar i li va signar un autògraf a la xamarreta del Brasil que duia el xiquet.
Després de l'entrenament, divendres, vaig anar a vore la inauguració del mundial a Frankfurt. Han possat una pantalla gegant al riu Main (Meno). Literalment ix de l'aigüa!! Quanta pela es gasta amb el futbol. A més, ja han terminat la restauració de la catedral, després de molts anys. Quina casulitat que li hagen llevat els anadamis justet per a la WM!!
De pantalles gegants n'hi ha per tot arreu i en qualsevol poblet, per xicotet que siga.
La febra del mundial ha començat. Per a alguns amb més alegria que per a d'altres!!
PD. Per més que ho intente no conseguixo carregar les fotos. A vore si ho puc fer altre dia des d'un altre ordinador.

32. OpenOhr Festival

El diumenge vaig estar a un festival d'estiu (d'aquest còmic estiu) a Mainz. Durava de divendres a dilluns, però les meues obligacions amb la ràdio em vam deixar només temps per anar-hi diumenge.
Hi havien grups emergents de diferents tipus, de caire hippilongo, així com grups de teatre (alguns dolents com ells mateixa, paradetes de roba i collarets i stands reivindicatius. Em vaig comprar una xapa xulísima amb el missatge: "De major seré lesbiana".

Supose que tots el que hagueu anat a un festival vos ho podreu imaginar. No obstant, vos indique les diferència bàsiques amb Espanya:

1. Malgrat ser un festival d'estiu, no feia calor, més be frescoreta i caien gotetes.

2. Els alemanys no ballen i peguen grits als concerts, sinó que es queden asseguts a terra. Element comú: els porros i la litrona.

3. Hi havia xiquets a patades, els pares del quals els consideraven prou madurs com per a deixar-los solts per ahí sense tindre que preocupar-se de que es trencaren una cama o s'obriren el cap. A més, els xiquets no deien constantment: "Mamà, vull anar-me'n a casa", sinó que pareixien gaudir amb l'espectacle.

4. Hi havien parelles 8algunes de més de 40 anys) d'homosexuals per tot arreu que expresaven sense complexos la seua sexualitat. Oléeee per la possibilitat de morrejar-se amb la seua parella sense que ningú el miri mal.

5. Tots els gots de la beguda tenen pfand, o siga, són retornables, fet que fa que no estiga tot el terra ple de merda.

6. No et fan un registre exhaustiu a l'entrada. Ni tan sols t'obrin la motxilla. A cap alemany se li passa pel cap portar una navaja per clavar-se-la a algú.

7. Els grups no solen cantar en la seua llengua. Per que ells, clar, "espiquing inglix" i sembla que no vulguen fer-li la competència a Ramstein.

Be, però la resta és un poc com a casa nostra. I nosaltres, que érem un grup mixte (espanyoles, alemanya i francés) vam gaudir a la nostra manera: ballant, cantant, rient... Vos adjunte una foto per a què ens vegueu els caretos.

Besets i fins la pròxima!

Siempre puedo refinanciar

Aquest és el títol d'un article d'Alberto Noguera que relata perfectament la inestable situació que es viu al mercat immobiliari i que ens impedeix als joves independitzar-nos amb els nostres propis mitjans i sense endeutar-nos de per vida.
L'especul.lació no pot continuar més temps sent una rutina. Si els preus continuen multiplicant-se d'aquesta manera ens convertirem, no ja en la generació endeutada, sinó en aquella que deixa números rojos com a herència.
Manifestem-nos i donem suport a qualsevol tipus d'iniciativa en contra del que ja es ve anomenant infierno del ladrillo!!!!

Clica ací per llegir l'article

Treballadora sense sou = practicant

Ahir vaig comencar (escric des d'un ordenador alemany i no te la c trencada) el meu somniat praktikum a RPR1 (alias "Die super Hits im MegaMix"), una emissòra de ràdio alemanya regional. Aquesta setmana treballe de 8,30 a 17 i ahir ja vaig comencar fent enquestes pel carrer i editant-les a l'estudi després. A més, he de fer algunes trucades, buscar possibles notícies i eixes coses. EL més interessant que faré serà entrevistar al Brasil, que, com tots sabreu, venen a Alemanya pel mundial. Els meus jefes creuen que podré entendre-los, perquè el portugués i l'espanyol no són tan diferents. Ja vos contaré!

A banda, tinc el meu mini despatx amb ordinador i conexió a internet (des d'on ara mateix escric). La pega és que la setmana que ve faig el torn de 7 del matí a 15 hores i crec que terminaré morteta.

El que resta clar és que la meua companya de práctiques i jo treballem igual que els dos caps i la redactora, amb l'excepció que no cobrem un duro. És el preu que tot estudiant ha de pagar per a poder trobar un treball basura el dia de demá.

No obstant, estic molt contenta i estic aprenent molt, a més de perdent vergonya l'hora de fer entrevistes a la gent que passa pel carer. Je,je!

Continuarem informant des de RPR1.

Molts besets a tots!

FELICITATS!!!

Avui vull felicitar des d'ací a dues persones molt especials per a mi. A una, Jaume (en realitat Jaime, però a mi ja se m'ha quedat la versió valenciana) perquè se fa major, i a altra, Nachete, perquè aquesta nit asenta el cap i es casa.

Ja m'agrdaria poder estar a les dues celebracions i riure amb vosaltres i compartir aquests moments tan especials. Però el super restaurant Barrio Alto(=restaurant-espanyol-tima-alemanys) m'espera i amb el que cobre vaig a fer-me rica aquesta nit.

Almenys volia enviar-vos una besadeta ben gran i des d'ací tot el meu afecte i alegria!

Gaudiu del vostre dia!

Aixó sí és un parc temátic i la resta són tonteria!

Qui demonis va manar construir Terra Mítica? A banda de la crema d'una de les poques
àrees de bosc mediterrani que tenim i de totes les connotacions polítiques que emana, el que de veritat és un parc temàtic interessant és el descrit a la següent notícia de la BBC Món.

Article: Parque del sexo en Londres

En Londres se abrirá un parque de diversiones o temático que no tiene montañas rusas o carruseles: todo será sobre sexo.

La llamada Academia Amora del Sexo y Relaciones, que costó más de US$12 millones, tiene un recorrido de siete áreas diferentes que van desde "Placer" hasta el "Orgasmo".
Estas siete áreas empezarán con el tema de la atracción, amor y relaciones en pareja, y también incluyen una "zona segura" que abordará el tema de la protección para las relaciones sexuales.

Según los organizadores, la exhibición tiene el objetivo de "separar los mitos de la realidad y educar a todos para convertirlos en mejores amantes".

El lugar abre al público a finales del año, en el llamado West End del centro de Londres, en la zona de Picadilly.



Muestras reales

El parque temático mostrará a los visitantes unos modelos a escala humana, hechos de silicona, que podrán ser tocados para descubrir sus zonas erógenas.


"Trataremos de darles (a los visitantes) la mejor información para convertirlos en amantes fantásticos ", explicó la directora de exposiciones, Sarah Brewer

El público también podrá construir su pareja ideal a partir de una serie de piezas del cuerpo humano.
La muestra incluye clases para besar mejor y cómo hablar de manera más sexy.

"Mientras más intercambio sexual tenemos más queremos obtener; y mientras menos obtenemos, igual más queremos", señaló Brewer.

"Es cierto que estamos tratando de ir más allá de los límites, pero cualquiera que sean sus habilidades trataremos de darles (al público) la mejor información para convertirlos en amantes fantásticos", aseveró.

Pese a lo atrevido de la muestra, hay límites: los visitantes deben tener más de 18 años de edad y las entradas costarán unos US$27.

No obstante, se esperan unos 600.000 visitantes en el primer año.

Nota de BBCMundo.com:
http://news.bbc.co.uk/go/pr/fr/-/hi/spanish/science/newsid_5014000/5014702.stm
Publicada: 2006/05/25 06:45:57 GMT

Curiositats onomástiques

Ahir va ser a Alemanya Himmelfahrt, o siga, el dia de l'asenció, que al mateix temps és el dia del pare sense ser Sant Josep. I ací un dia tan especial no ve patrocinat per El Corte Inglés, sinó pel Kaufhof.

Un sant és en moltes religions una persona qui, per diverses actuacions al llarg de la seua vida, o be per la seva mort (com a màrtir)se converteix en un model e vida a seguir per a la resta de creients. El sants tenen una consideració major que la d'ésser humà, sense arribar a ser el Déu de culte. Els catòlics i evàngelics presenten moltes similituts en el cas de l'onomàstica, no obstant, els catòlics veneren els sants i els evangèlics no. Es diu que els sants seran els interlocutors de ambdues religions al cel (ja que a les persones això de parlar no se'n dóna d'allò més be, és una bona excusa per a ni tan sols intentar-ho. Deixa-ho que ja parlaran Sant Antoni i Sant Teleforo).

També altres religions tenen sants, com els hanifes musulmans o els patriarques jueus o els il.luminats del budisme.

Un problema a la tradició catòlica va ser a l´hora de crear el santoral. Efectovament, sobraven dies i faltaven sants. Però els cristians van optar per la via ràpida, anomenant sants a dit en els primers anys del cristianisme, sense que aquestos hagueren de passar les dures oposicions que actualment es requereixen. En moltes ocasions la decisió va ser tan arbitrària que es creava un sant adhoc cada vegada que es batejava a un xiquet amb un nou nom.

Després només restava inventar-se una bona llegenda i història de vida per al nou ídol de culte. De fet, hi ha més relates mitològics que miracles al santoral cristià. No ho dic, però, amb menyspreu. Considere els mites i cultes religiosos com grandíssims valors de la tradició cultural d'una societat, que l'home ha sagut cultivar per a trobar un sentit a la seua existència.

Per sert, avui 26 de maig es celebren Sant Felipe Neri, apòstol de Roma i patro dd'educadors i humoristes, i Santa Mariana de Jesús, la Azucena de Quito. Felicitats als agraciats.

"Cuando los poderosos son demasiado arrogantes para reformar sus estrategias, el precio más alto lo pagan los más pobres y desprotegidos".
(Irene Khan, secretaria general de Amnistía Internacional)

Un any més Amnistia Internacional ha presentat el seu informe anual sense que parega haver canviat la situació internacional.

- 285.000 morts i dos milions de refugiats i desplaçats pel conflicte a la regió sudanesa de Darfur.

- més de 100 milions de xiquets i xiquetes resten encara sense escolarització al món

- el 46% de les xiquetes als països pobres no te accés a l'educació primària.

- la xifra de xiquets i xiquetes soldats ascendeix cada any a 300.000.

- dos milions de xiquetes estan exposades a patir la mutilació genital cada any, i només nou països conten amb la legislació específica per a prohibir aquesta pràctica.

- el 25% de les dones pateix abusos sexuals a mans de les seues parelles a llarg de la seua vida. A un total de 79 països manca la legislació adeqüada sobre la violència contra les dones a l'àmbit familiar.


Malgrat tot açò, Khan ha reconegut que la societat civil torna a concienciar-se i mobilitzar-se als carrers contra la pobresa i a favor dels drets econòmics i socials a tot el món. No obstant, les promeses incumplides del poderosos fan que les injustícies i atrocitats continuin practicant-se impunement.

L'anuari apunta com a dades positives l'arrest domiciliari de l'ex dictador xilé Augusto Pinochet i la detenció de l'ex president peruà Alberto Fujimori.

Amnistia sol.licita una vegada més el tancament de la presó de Guantànam a Cuba, qualificada de bomba de rellotgeria que pot estallar en qualsevol moment, així com l'alliberament o procesament de les persones allà retingudes. Segons informacions pròpies, l'organització afirma que han passat 1.592 dies des que els EUA obrigueren el centre d'empresonament de Guantànam, l'11 de gener de 2002. Durant aquest temps han romangut recloses 759 persones, de les quals cap ha sigut condemnada per cap delicte.

De la mateixa manera, l'ONU i la Unió Africana haurien de col.laborar per posar fi a les morts i desplaçaments causats pel conflicte de Dafur.

ANUNCI DEL DIÀLEG GOVERN - ETA

Sobretot després que el govern anunciés l'inici del diàlge amb ETA a partir de juny, crec interessant la lectura del següents articles, extrets de la revista electrònica La Factoria i escrits a l'octubre de 1997. Cadascú pot estar més o menys d'acord amb els autors, però ofereix informació molt interessant i indaguen en preguntes com: per què ETA?, com pot una persona arribar a naturalitzar la violència per ideals polítics? o l'entramat del nacionalisme i el terrorisme al País Basc.


Miren Alcedo
"Experiencias de vida de los militantes de ETA"
"Mujeres de ETA: la cuestión del género en la clandestinidad"

Fernando Reinares
"¿Quiénes son los militantes de ETA?"

Javier Elzo
"Problemática de la violencia en el País Vasco"

Oscar Jaime-Jiménez
"Combatiendo a ETA"

SALVEM EL NOSTRE TERRITORI!!!

Companyes i companys: per tal de reforçar la mobilització de Compromís pel Territori cap a la manifestació del 3 de juny, un grup d'universitaris han preparat aquest manifest perquè el signeu si hi esteu d'acord.
Envieu un correu amb el tema adhesió a Andres.Tobarra@uv.es

De moment, donen suport un grapat de professors de Sociologia, escriptors valencians i músics del Col·lectiu Ovidi Montllor.
Teniu de termini fins dilluns 29 de maig. Després, convocarem una roda de premsa-concentració als Campus abans del 3 de juny.
Gràcies pel teu suport.



MANIFEST

DEFENSEM EL TERRITORI
Moratòria urbanística, ja!
Prou d’especulació!
Prou de corrupció

Els i les sotasignants, personal docent, d’investigació i de gestió de les universitats valencianes, escriptors i periodistes, músics i artistes i gestors culturals, considerem que:

Durant els darrers anys, el territori valencià està patint el major conjunt d’agressions de la seua història recent. Al llarg de tot el País i de totes les comarques, a la costa i a l’interior, als pobles i a les ciutats, el nostre territori es va progressivament destruint, desapareixent davall d’una capa d’asfalt i formigó.
Urbanitzacions sense control, camps de golf i centres d’oci fora de mida s’escampen pertot arreu, acompanyats d’un excés de noves vies de comunicació i d’infraestructures molt sovint innecessàries.
S’especula amb la terra i amb l’aigua, es destrossa el paisatge, el medi natural i el patrimoni cultural, amb la permissivitat interessada i la complicitat activa de les administracions locals i autonòmiques, en les quals es fa cada dia més present l’ombra de la corrupció.
La creixent opinió ciutadana en contra d’aquesta dinàmica destructiva és sistemàticament menyspreada.
L’irracional deteriorament industrial, la progressiva liquidació de l’economia agrària i una nefasta gestió dels recursos hídrics i energètics i dels residus, vénen a agreujar aquest panorama.
Darrere de tot això, una economia basada en el turisme massiu i en la construcció, que només busca el benefici particular immediat, en perjudici de tot interès social: l’educació, la sanitat i els altres serveis públics es deterioren cada dia més, i la joventut i els sectors socials més desfavorits no poden accedir a un habitatge digne.

Cal una resposta col·lectiva, un compromís actiu dels ciutadans i les ciutadanes del nostre País, per acabar amb la destrucció, la corrupció i l’especulació, a favor d’una alternativa econòmica i social que respecte el territori, racionalitze els recursos naturals i energètics i la producció industrial, redrece l’agricultura i garantisca la participació de la ciutadania en les decisions.

Cal aturar la destrucció per a pensar el país que volem

Per tot això cridem a participar en la manifestació del proper 3 de juny a les 18:00 a la Plaça de Sant Agustí de València




Si t'interessa, reenvia el manifest als teus contactes (ho pots fer clicant a la icona del sobre que apareix a sota)

Tal volta torne a escriure...

Porte dies pensant en tornar a donar-li vida al meu blog, però no sé per què mai aconseguisc posar-m'hi. Em manquen ganes, temps, facilitats d'accés a la xarxa i tampoc no sé si a algú l'interessarà realment allò que escric... Excuses barates que alimenten la meua ganduleria.

Però també he recordat avui el motiu perquè vaig començar a escriure. Ho vaig fer per a mostrar al esperits més pesimistes que UN MÒN MILLOR ÉS POSSIBLE i que TOTS podem ficar el nostre granet de sorra per a aconseguir-ho!!!

De què serveix quedar-se a casa mirant la televisió i lamentant-nos de les injustícies que hi ha allà a fora? Alcem-nos i reivindiquem el nostre paper d'actors polítics!! Ajude'm a qui tenim al nostre costat, estimem als amics i persones que ens estimen!!! Lluitem (sense armes) per la igualtat de tots els humans, sense mirar d'on procedeixen o de quin color tenen la pell!!

Espere que les meues paraules tinguen la màgia de despertar un somriure i fer que avui algú isca de casa disposat a contagir a la vegada eixe somriure a tothom que passe pel carrer. No pensem que les coses son així i que tot està en mans de l'economia i la política. NOSALTRES, la societat, som la base d'eixa oligarquia que es manté sobre nosaltres. Si fem soroll i ens menegem, cauran!






Tal volta torne a escriure...

Fins prompte doncs!