NO A L'OCUPACIÓ!!!


No permitiré injusticias ni juego sucio, pero, si se pilla a alguien practicando la corrupción sin que yo reciba una comisión, lo pondremos contra la pared... ¡Y daremos la orden de disparar!
(GROUCHO MARX)

És 15 de Febrer. Fa un any l’opinió pública internacional es va manifestar de manera massiva pels carrers de tot el món. Es tractava d’una marxa multicolor en què una mescla de races, cultures, creences i idees es va unificar sota un mateix lema: NO A LA GUERRA!, o millor dit, no a un atac injust, injustificat i desmesurat.

365 dies després, l’atac ha tingut lloc, però les protestes continuen, perquè ni Bush ni el seu club d’incondicionals –amb Blair i Aznar com a socis honorífics – ha acomplit res d’allò que van prometre –cosa que no ens sorprèn. Bremer ha substituït Sadam. El dictador ha canviat de nom, però la dictadura continua. Ho demostra el caos que es viu als carrers d’Iraq, la inseguretat que s’hi respira i que una democràcia és el més llunyà en aquestos moments. Recordeu Afganistan? Sembla que tots els qui van recolzar aquella destrucció no. Les dones romanen sotmeses a la voluntat masclista i el burka continua essent la seua vestimenta més sexy. El càrtel del comerç internacional de drogues estarà molt agraït que el seu negoci no només no ha sigut interromput, sinó que a més s’ha incrementat. I per descomptat, el gasoducte de les famílies Bush-Karzai (s’entén ara perquè és president una titella com aquest home que mai surt als mitjans amb propostes de renovació per als seus ciutadans). Finalment, on queden les eleccions democràtiques que es van prometre ferventment? Perquè en teoria, el de Karzai és només un govern de transició.
Els governants amb més poder d’aquest planeta, que són els mateixos que mouen tots els capitals d’aquest neoliberalisme sense escrúpols, fan oïdes sordes als nostres clams de pau, igualtat i llibertat, però no ens callaran. MAI! D’ací poc, els ciutadans començarem la nostra peculiar ocupació, la dels carrers de tot arreu amb pancartes per una apropiació injusta d’un país que ha patit per segona vegada les catàstrofes d’un bombardeig, les tensions de les revoltes continues i la por dels tirs a cau d’orella.
Diguem NO A L’OCUPACIÓ! No a l’ocupació d’Iraq, no a l’ocupació dels nostres cors i no a la lobotomització a què volen sotmetre la nostra capacitat crítica. Nosaltres som més forts que ells, per descomptat. CONTRA EL CRIT DE L’AMOR, LA PAU, LA TOLERÀNCIA I LA IGUALTAT NO HI HA RES A FER!!