El que més recorde dels últims 20 anys

Hui fa 20 anys que vaig vore per primera vegada aquest món. En 1983 encara era molt xicoteta per adonar-me'n de les coses. La Guerra Freda per a mí no va existir, no sabia qui era el president dels Estats Units i Felipe González només era un home que ixia molt per televisió (és a dir, pels dos canals estatals i TV3).
Al 1989, la caiguda del mur de Berlín va quedar en la meua memòria com un munt de gent cabrejada que tombava una paret, segurament perquè no els deixava anar a algun lloc en concret. L'única trascendència que em va reportar la desaparició de la URSS va ser haver d'estudiar de nou tota la geografia mundial. Per què de sobte apareixien tants països acabats en -istan?
La primera Guerra del Golf la recorde de la televisió: sortien moltes llumenetes a la pantalla, de color verd, i gent corrent i poca cosa més. Però sempre era igual i no comprenia què estava passant. Recorde la cara de Sadam, però no la de Bush pare, supose que serà perquè els trets de Sadam són menys semblants als nostres i em van sorprendre més.
Dels Jocs Olímpics tenia una camiseta d'en Cobi, però res més. El príncep portava la senyera espanyola i molta gent feia esport junteta. I com mai m'ha agradat vore esport per televisió... El que és emocionant és practicar-los.
L'Expo m'atreia més, però per molt que vaig insistir, no em van dur a visitar-la. Eixe any (o va ser l'anterior?) prenia la Primera Comunió. Tinc ben fixat a la memòria el que sentia: per què m'he de vestir com si fos una nina pepona, tota de blanc i ben pomposa?, i si caic durant la cerimònia?, per què tot el món em regala mocadorets de tela i nens Jesús de guix (em donaven una por horrible)? i, sobretot, qui dimonis podia fer una nina tant lletja com la que em van regalar a mí de Primera Comunió? (damunt la meua iaia li va penjar un rosari fosforescent!)
De la guerra de Kosovo vaig ser conscient, però tampoc no entenia les causes (perquè havien de ser moltes, pensava, ningú no se cabreja tant per una tonteria)
En 1996 va arribar Aznar al poder del govern central. Crec que no hi haurà cap espanyol que no escoltara el váyase señor González... Ho vaig lamentar per la meua iaia, com moltes dones de l'época, idolatrava en Felip (pel seu físic en bona mesura, és clar).
El 1998 encara n'hi havia gent que s'apenava després de cent anys de la pèrduda d'hegemonia de l'Imperi Espanyol (per a què volem conquerir altres terres que no són nostres? Deixe'm en pau al demés i tots més feliços).
Crec que va ser aquest any la primera vegada que vaig tindre un ordinador, encara que Internet no el disfrutaria fins uns anys deprés.
El 2000 vaig fer la selectivitat i per fi sabia que estudiaria periodisme, la meua gran pasió, encara que de ben xicoteta em donaven alèrgia tots els mitjans de comunicació (fugia quan sentia parlar a algú seriosament a la ràdio perquè no podia entendre res, només sentir...)
L'11-S va ser un dia mogudet per a tots, jo pense. La imatge dels avions em va sorpredre mejant-me el postre i quasi ho tire tot de l'espant. El més trist en aquestos moments és que, a diferència de la Guerra Freda, entenia prou bé perquè estava passant tot açò, encara que mai es podrà explicar en la seua totalitat, ja que no és una cosa racional i matemàtica.
El bombardeig d'Afganistan i la segona Guerra del Golf em van semblar innecessàries i demostren la falta que tenim tots de parlar més i barallar-nos menys. Les manifestacions mundials van ser una fita importantíssima i, tot i que no evitaren l'atac, demostraren que els ciutadans de a peu podem fer coses junts si ens ho proposem.
Ara, a les portes de 2004 no sé què pensar del futur ni vaig a llançar cap hipòtesi concreta, però confie que les coses canviaran a millor i ho faran perquè tots despertarem dels nostres malsons personals (si en tenim) i vorem que allà afora ens necessiten per a construir un món més just on la felicitat i la alegria siguen les úniques armes d'unió massiva que existisquen.