ENTREVISTA A LAURA FREIXAS

Som víctimes de la idea que l’alta cultura és masculina

La literatura femenina existeix, però és discriminatòria per ella mateixa en tant que no hi ha un equivalent masculí i en tant que nega a les dones la individualitat i la universalitat. Eixe va ser l’argument defensat per Laura Freixas en una xerrada organitzada per Ca Revolta. Freixas va parlar per a una quarantena de dones de mitjana edat i un sol home convençudes a priori de les seus conclusions, fet que va convertir el debat en una sèrie d’agraïments cap a l’escriptora i algun dubte sobre el poder real de la dona. L’autora catalana va destacar que el presumpte èxit que col·loca les dones a la capçalera de les llistes d’obres més venudes està tancant les portes a les escriptores que realment hi lluiten, però que no serà el progrés el que automàticament les òbriga. Com a conclusió, va apuntar que el problema es troba més en el desprestigi d’allò femení que en el de la dona com a subjecte.



Què ha de tindre la teua obra per a què et sentes satisfeta?

Llibertat. Per mi escriure és l’àmbit de la llibertat. I noto quan l’aconsegueixo i quan no l’aconsegueixo. Però parlo de llibertat tant per mi com per al lector. No solc tindre problemes, encara que de vegades rebo cartes furioses , sobretot quan em fico amb l’església. Com que sóc prou combativa, sempre que escric un article que té a vore amb la religió m’envien un seguit d’emails i cartes on hem sermonegen o m’insulten o hem condemnen.

Quina importància li dones a les crítiques que fan de les teues obres?

Jo divideixo les crítiques en dos grups: hi ha les crítiques que han entés el que volia fer i aquelles que no ho han entés. La millor crítica, que sempre m’alegra molt, és la que comprén el que volia fer i damunt és positiva. Però la que més en serio em prenc és aquella que m’ha entés i és negativa amb la meva obra. Respecte a les crítiques que no m’han comprés, m’és igual que siguin bones o dolentes, encara que està clar que prefereixo que siguin positives, més que res de cara a la galeria. Amb tot, quan les llegeixo tinc la sensació que parlen d’un llibre que no és el meu, però que té el mateix títol.

Sols imaginar-te al teu lector quan escrius?

No. Sóc conscient que existeix un lector i que no escric per mi. Per exemple, quan faig el meu diari hi ha moltes coses que jo conec i que no cal que expliqui, ni tampoc no cal que ho redacti bé ni que convença ningú. Però al fer novel·la o assaig sé que escric per a algú que a priori no està convençut i al qui no té perquè agradar-li la meva obra. En aquest sentit, escriure articles per a LA VANGUARDIA m’ha ajudat molt perquè m’obliga a pensar en el lector. A més, sempre poso la meva adreça de correu electrònic i veig el que n’opinen.



La majoria de dones columnistes tenen un caire feminista, significa això que si no ets feminista no tens cabuda en un diari perquè no generes polèmica?

No. El que passa és que el feminisme és obvi, perquè una dona que arriba a la secció d’opinió d’un diari o que publica llibres ha tingut que lluitar molt contra el concepte tradicional de dona. Si no fóssim feministes no escriuríem als diaris, ens quedaríem a casa cuidant dels nens.

Fa poc han faltat Dulce Chacón i Carme Laforet. Quan mor una dona escriptora mor també la seua obra?

Afortunadament la literatura sempre està viva. Shakespeare no ha mort, Proust no ha mort. Però quan una dona mor, és més difícil que es tingui una permanència, una continuïtat. Per les dones avui en dia no és massa difícil entrar, en política o en literatura, el que és difícil és mantenir-se. Sobretot és complicat que quan s’han mort i ha passat el temps segueixen existint imaginàriament, simbòlicament, que siguin recollides en les històries de la literatura.

A Literatura y mujeres expliques que la feminitat s’equipara amb allò dolent per definició i apuntes que les escriptores maques, joves, fotogèniques, que freqüenten la televisió, són polèmiques o fan literatura eròtica tenen una major visibilitat mediàtica, però no fan cap favor a les seues congèneres. T’ha tancat mai el pas una dona així?

Hi ha dos àmbits culturals, el prestigiós o elitista i el popular. En l’àmbit popular, les escriptores que triomfen més són les fotogèniques i escandaloses, que tenen un atractiu una mica morbós perquè estan associades a la jet set o perquè s’han fotografiat amb poca roba. Això agrada als qui fan premsa perquè correspon amb l’estereotip de la dona com una cosa escandalosa, sexi, però no pas seriosa. I en l’àmbit del prestigi, les úniques dones que es tenen en consideració són les no feministes que escriuen novel·les protagonitzades per homes, o siga, les qui dissimulen que són dones; que no parlen de temes que interessin les dones; que creen personatges masculins. Aleshores, les escriptores que estem entremig com jo ho tenim una mica més difícil, però també tenim altres possibilitats perquè no ens enfrontem directament a cap d’aquestos tipus de dona.



La presència de la dona en la vida pública és mínima, però ministres com Esperanza Aguirre o Ana de Palacio fan més bé o més mal a aquest aspecte?

El que passa és que quan una dona està en la vida pública la mirem amb lupa i ens preguntem constantment si ho malament o ho fa bé, si ens desacrediten o ens proporcionen una bona imatge. És que no ho fan ni millor ni pitjor que un home ministre. Quan mirem l’Álvarez Cascos, per posar un exemple, no el mirem amb lupa per vore quina imatge dóna aquest senyor dels homes, perquè és natural que hi sigui a l’àmbit públic. En canvi, quan jutgem a les dones sempre hi ha com una desconfiança prèvia.

Què fa dèbil a la dona?

Mare de Déu! Aquesta pregunta fa segles que intentem contestar-la. No és gens senzilla.

Consideres el periodisme i la literatura com a eines per a aconseguir la igualtat?

Clarament sí. No sé si el que volem és exactament la igualtat, però per a conseguir ser protagonistes de la nostra vida una de les coses que necessitem són miralls, o sigui, veure’ns reflectides en novel·les, per exemple, que presentin a dones com a protagonistes de la seva pròpia vida. Necessitem models respectables, prestigiosos, no dic ja idealitzats, però que ens serveixin per a enfortir-nos i legitimar-nos. I això és una de les coses que ha fet la literatura escrita per dones.

Quina culpa tenen les dones en la perpetuació de l’estereotip de dona-objecte?

Desgraciadament molt, perquè és molt fàcil respondre a aquest estereotip. A més, no oblidem que això també té avantatges. Si tot fossin inconvenients, ja l’hauríem desfet abans, però hi ha moltes temptacions. La situació de la dona, en molts sentits, sembla més fàcil, més privilegiada. Tens un home que et protegeix, tens la possibilitat de no arriscar-te, perquè ser un subjecte, fer coses per tu mateixa és una cosa molt arriscada, si més no dolorosa; fracasses moltes vegades; és dura; t’has d’enfrontar amb molta gent... És molt més còmode quedar-s’hi a casa i pensar que el teu maridet ja et resoldrà la vida. I tant!



Com lluitar aleshores contra aquest estereotip?

Cadascuna amb les seves armes. Jo ho faig amb el periodisme. Sóc molt combativa i molt feminista. Fa poc vaig escriure un article sobre els bisbes i la revolució sexual. Em vaig divertir molt escrivint-lo i vaig rebre unes quantes cartes furioses. Però precisament crec que podem fer molt a través d’una crítica forta contra les idees tradicionals preestablertes.

Al teu assaig sobre literatura i dones només fas referència a la literatura femenina occidental espanyola, anglesa i francesa. Què és de la resta?

És cert que només parlo d’aquesta literatura però perquè és la que conec. De literatura italiana, per exemple, ja no parlo, molt menys de la no occidental! A tant no arribo!

Per modificar la situació actual, veus necessària una revolució del llenguatge?

Sí, i és molt difícil! Quan vaig escriure Literatura y mujeres vaig estudiar una mica el tema del llenguatge i vaig descobrir que la cosa és molt profunda. El llenguatge converteix constantment els homes en protagonistes i fa invisibles a les dones. Jo ho intento corregir quan escric els meus articles. Si parlo de lector, dic també lectora; mai faig referència al ser humà com l’home, empro persona, ser humà, humanitat..., però al final és massa pesat i no és més que un detall. Vigilo el llenguatge, però em fa l’efecte que el que podem fer és ben poc i això és una cosa bastant preocupant.

Si les dones constitueixen la majoria del públic lector, el que els donaria el poder de mercat, perquè no empren això al seu favor en l’àmbit de l’escriptura?

Entre altres motius perquè la decisió de comprar un llibre també està condicionada pel que ens ha dit la crítica. Hi ha un centre de poder que no és el de la lectura que fa que, per exemple, Camilo José Cela sigui considerat un gran escriptor. La lectora està influïda per aquesta idea que ve de l’àmbit del prestigi, en un 95% constituït per homes, que li ha dit que Cela és un escriptor boníssim. Jo no comparteixo aquesta idea. El mercat funciona molt condicionat per la premsa, la crítica, la Real Acadèmia..., tots els àmbits mediàtics i de prestigi copsats per homes. Aleshores, som víctimes de la idea que l’alta cultura és masculina.

I quina és al teu entendre la millor manera d’accedir a l’alta cultura?

Treballant molt, sent molt competent, molt intel·ligent i havent estudiat molt. De vegades és necessari separar-se dels homes. De tota manera, pretendre crear un món femení i un poder femení és bastant utòpic perquè vivim en un món on constantment els homes i les dones ens necessitem, sobretot les dones als homes més que viceversa. Pots crear una Real Acadèmia de dones, però probablement no tindrà cap poder perquè la cultura del prestigi està controlada per homes. Està tot entreteixit. Es podria fer com a provocació. De fet, s’editen antologies de contes o novel·les de dones i es venen, però no són ben considerades per la crítica.