Un canvi necessari

Set del matí. Regional destinació Alacant. La fatiga s’apodera de mi y el rum-rum del tren contribueix a endinsar-me en un somni profund. No obstant, de vegades no puc evitar despertar-me amb la sensació que alguna catàstrofe m’impedirà arribar a casa tal i com desitje.
La meua motxilla enorme desperta tensions entre la gent que asseu a prop. La miren, em miren, tornen a mirar-la, tornen a mirar-me... Les imatges de l’embull de ferro de les estacions ferroviàries de Madrid estan sens dubte a la ment de tots el viatgers. Algunes mirades tenen impreses la paraula por, d’altres són totalment indiferents i no transmeten gairebé res.
A les nou en punt, com per art de màgia, desperte sobtadament a punt d’arribar a l’estació. El costum ha educat el meu cos per despabilar-se en el moment adequat i evitar que acabe en Múrcia maleint l’error de no haver baixat en Alacant.
El dia serà trist malgrat la il.lusió de retrobar amics i familiars que enyorava. Per la vesprada mostraria ben fort la meua repulsa als atemptats de Madrid i l’exigència de tota la veritat al respecte. La ràbia em corcorcava de pensar que fins després d’eleccions no reconeixerien realment l’autoria del terrorisme islàmic. Mantindre a ETA com a l’artífex més probable de la carnisseria madrilenya es traduïa en vots.
Durant el cap de setmana, la incomunicació amb el món i el fet d’estar d’acampada amb adolescent als que adore, serien els meus millors aliats per a aconseguir oblidar-me de la tristesa durant 48 hores. No escoltaria cap programa radiofònic, no llegiria cap diari, no veuria cap canal de televisió, només sentiria riure els xiquets i riuria amb ells. Tot i això, al tornar a casa les últimes notícies em colpejarien com una bufada d’aire calent.
Quasi un hora abans del tancament de les urnes, dipositaria les meues paperetes d’esperança d’un canvi democràtic. Un canvi del que vaig poder alegrar-me’n hores després. No haguera suportat més mentides, més manipulacions informatives, més prepotència i arrogància, més negació al diàleg, més criminalització dels nacionalismes perifèrics, més guerres, més subordinació als Estats Units...
Tot allò que Aznar dimonitzà s’ha vist beneficiat gràcies als vots dels ciutadans. Ha guanyat la intel·ligència i la democràcia davant del terror que un grup de maleïts va intentar imposar a la capital de l’Estat. No obstant, el meu goig inicial contrasta amb la desconfiança que he anat adquirint cap a la classe política. Per això prefereixo no creure massa les grans promeses electorals en comptes de defraudar-me amb el pas del temps.
Així i tot, crec i espere que les coses milloraran (ja que empitjorar-les és realment difícil) i em sume a la petició dels joves a Zapatero: “No ens falles!” (sense oblidar el "Urdaci también a la cola del INEM").
Però el que més em preocupa ara mateix és que nasquen odis infundats contra els immigrants, sobretot musulmans. Tinc l’horrible sensació que serà un fet inevitable, tot i que vull creure que no serem tan cruels ni tan ximples de fer una errònia generalització que associe immigració, inseguretat i terrorisme.