¡Ahhhhhhhh!

MARUJA TORRES
EL PAÍS - 05-10-2006

Crujir de dientes y tirones de pelos. Acaba de esfumarse uno de los últimos alicientes que me quedaban para ahorrar. Verán, me había apuntado -a largo término: antes he de rematar la hipoteca- al turno de turistas animosos que desean pasar una temporada en la Estación Espacial Internacional (EEI). Resulta caro, ya lo sé, unos veinte millones ignoro si de rublos o de euros, pero pensaba yo que merecía la pena. Te colocas ahí arriba y te olvidas de aquí abajo. Ves el planeta Tierra desde la distancia, pasas una semana adelgazando porque sólo comes píldoras y, además, cuando te devuelven a suelo firme te regalan unas ligas antitensión sanguínea.

Pero hay más. Y lo que hay es que gran parte de lo que han leído en el párrafo de arriba es falso. No me refiero a los veinte millones ni a las ligas. Se trata de una trola de carácter primigenio o fundacional, el tipo de patraña que te hace polvo el viaje y por el que lamentas no haber leído la letra pequeña del contrato antes de firmarlo.

Y es que la Tierra o este mundo cruel se ven desde la EEI de lejos y también de cerca (escrito en cursivas de escalofríos, no te digo más). Según el cosmonauta Vinogradov ha declarado en el curso de una conferencia de prensa en la Ciudad de las Estrellas, Moscú, "toda manifestación negativa de las acciones humanas, sobre todo las operaciones militares, son visibles inmediatamente desde el espacio". Tanto, que les hacen fotos. Últimamente pasaron muchos ratos fotografiando con detalle la guerra del Líbano, fíjate qué bien. Aquí el planeta hecho un delirio y ellos tomando instantáneas para el álbum. Mareas negras, incendios. No se privan. Y ni siquiera pertenecen a la ONU y su círculo de paripés. Pueden gozar del espectáculo sin responsabilidades ni culpa. A poco que afinen el ojo hasta pueden ver cómo se organiza una especulación urbanística en Villanueva de la Cañada o cómo se vistió Aznar de Profesor Honoris Causa de Harry Potter para tronar contra el "fascismo islámico", esa cosa cuya una mitad sabe y cuya otra no conoce.

Si alguna vez me ven hablando sola y dirigiendo el dedo medio hacia arriba no crean que me he vuelto loca: trato de ser inmortalizada desde el espacio.

Visite Espanya, senyor Barreto

De xicoteta, el meu iaio sempre m'ensenyava cançons sobre el Cabeçó d'Or, mentres jo tenia la sort de poder contemplar-lo al passejar pels carrers de Busot. És i era una muntanya enigmàtica i carregada de sentiments per a mi. Ja quan des de Mutxamel agafavem la carretera al poble amb el cotxe m'alçava del seient per a mirar-la, com si em susurrara quelcom a cau d'orella.
Més gran vaig poder-hi pujar a la cimera, còrrer pels seus bancalets, pujar als seus pins...
Ara quan vaig a Busot la meua atenció queda absorta per quelcom més lleig i cridaner, les casetes i el camp de golf de Bonalba. Enmig d'un socarral i hivernaders de tomaques de Bonny, s'alça com un castell l'hotel de la urnanització i els cada dia més nombrosos xaletets de colors.
No sé quants milions costarà allà una caseta, però tal volta els que hi vagen a mirar haurien d'anar-hi en un dia de ventisca, quan la pudor del fem emprat per Bonny a les tomaqueres impregne be els seus nasos i obliden la idea d'hipotecar-se amb el senyor Botín allà mateixa.
No obstant, molta deu ser la gent que tinga il.lusió de jugar al golf amb els seus nanos o de viure a un oasi rodejat de deserts, perquè les inmobiliaries no donen l'abast i s'enriqueixen amb les noves urbanitzacions per a "pijos".
No estaria de més, convidar al senyor Juan Barreto, alcalde de Caracas (Veneçuela), qui vol expropiar camps de golf per a construir 60.000 vivendes públiques, per a què donés una lliçó de socialisme a altres alcaldes d'aquest Estat. L'anomenat per la premsa, més chavista que Chàvez, considera un insult que existisquen vivendes de luxe mentres una gran part de la població de Caracas malviu en barris marginals.
A banda, aquestes urbanitzacions, no només pel manteniment del camp de golf, sinó per les casetes i els hotels, suposen un gran consum d'aigua que no tenim.
La costa llevantina pateix de sequia i a banda d'anuncis que fan referència al sorollet de l'aigua, cal parar-li els peus a les grans constructores que volen servir la demanda dels més acabalats.
Per moltes més raons (conservació de la flora i el bosc meditarrani, falta de demanda real de vivenda (la demanda busca una vivenda apta per a viure i a un preu que qualsevol treballador puga permetre's), manca d'aigua potable, mafies urbanístiques i blanqueig de diners, etc) hem de dir NO a la construcció sense límits que va prometre que, amb una ampliació de l'oferta, s'abarataria el preu del producte.
Descoberta la vostra mentida clamem que 30 metres quadrats per 40 milions de les antigues pessetes no són sinònim de vivenda justa! La bambolla immobilària fa temps que deuria haver estallat i no pots continuar unflant-se. Però per a parar-ho cal que tots juntem les veus i començem a mobilitzar-nos per tal de no hipotecar el nostre futur.

Nous models amb un cos saludable

L’edició d’enguany de la passarel.la Cíbele de Madrid serà la primera que obligarà a les models a tindre un índex de matèria grassa superior a 18, és a dir, el mínim que necessita un cos per a no patir d’anorexia. La messura, lloada des de molts àmbits, no ha sigut ben acollida entre les models més internacionals que no reuneixen aquest requisit. Elles prefereixen no presentar-se, evidentment, abans de ser rebutjades per extrema primura.
Encara que tard, benvinguda siga la nova normativa de la passarel.la madrilenya, que esperem servisca d’incentiu a altres desfilades de moda, encara que Londres ja ha dit que està d’acord amb què les models no haurien de semblar malaltisses, però no se sumarà a la proposta en la seua edició de moda més important.
Com be ha dit la presidenta de Cíbele, Cuca Solana, “les models, com la mateixa paraula indica, models a seguir, no poden ser esquelets andants”.
És incomprensible que a tendes de roba per a adolescents no existisca la talla 42 o 44 i que el tallatge comence en la 28 o 30. La publicitat, el cine i la resta de mitjans de comunicació transmeten una patró de figura esvelta on els quilets de més no tenen cabuda. I arribem a un punt on la mallor dsgràcia per a una jove és estar grossa, ja que es sent rebutjada socialment.
Encara han de passar anys i canviar les polítiques audiovisuals per a què aquest estereotip social es modifique. Sobre tot entre les dones cal lluitar molt per a què xiquetes i no tan xiquetes deixen d’obsesionar-se amb la seua figura i visquen felices amb el cos que elles (i ells ) vulguen tindre.
L’única cosa de la que de veritat som amos és del nostre individualisme i del nostre cos. Cuidem-lo i no ens deixem afectar per patrons hipòcrites que ens marquen com hem de vestir, parlar, relacionar-nos o menjar. Sigam lliures, que és el dret més plaenter del que podem gaudir!!!

Si teniu ganes de llegir de quina manera es pot patir per voler estar prima, vos ajunte un fragment d’un text escrit per una xiqueta amb problemes d’anorexia. Dóna què pensar,la veritat.

Perfil:
Mujer
14 años
1,70 m
De 65 a 48 kilos en 7 meses

Un día más con Ana

Miércoles. 7,00 de la mañana. Suena el despertador. Es importante levantarse temprano para estar el máximo número de horas despierta y poder quemar el mayor número de kalorías posible.
En la báscula: 48,200 kg. ¡¡Mierdaaaa!!! He engordado 300 putos gramos.
Empiezo a hacer ejercicio como una loca: abdominales, flexiones, saltos, pesas y todo lo necesario para borrar ese estúpido michelín de mi cuerpo.
Antes de ir al instituto me tomo un zumo de naranja natural, sin azúcar por supuesto; lo necesario para que mi madre no chille más de la cuenta que no como nada.
El zumo tiene unas 170 kca. aproximadamente, así que será mejor que vaya corriendo al instituto para deshacerme de ellas.
Ya en clase, no me importa una mierda lo que dice el profesor. Lo único que circula por mi mente es qué estrategia seguir hoy para engañar a mi familia y no comer nada en todo el día. Necesito perder dos kilos como sea. Después lo dejo, son sólo dos kilos más...
Si en el recreo alguien me pregunta por qué no como almuerzo, siempre contesto que desayuno fuerte y por eso no tengo hambre a media mañana. ¿Por qué coño todo el mundo se peocupa tanto por lo que como y dejo de comer? ¿Les digo yo algo a ellos?
En clase de gimnasia he vuelto a desmayarme. No sé qué me pasa. De repente no veo nada, dejo de oir y caigo al suelo. Será la falta de práctica. ¡Aumentaré mis horas de gimnasio diarias!
A las 4 tengo clase de teatro, así que aprovecho para quedarme leyendo un lirbo hasta esa hora y no pasar por casa. De esta forma evito comer y pelearme de nuevo con mi madre.
Por la noche reconozco que tengo bastante hambre, pero he de ser fuerte y aguantar. Siendo una blangengue nunca perderé esos kilos que me sobran.
A la mesa intento argumentarle a mi madre que no puedo cenar porque me he hinchado a comer con las compañeras de teatro en el instituto. Aún así, después de mil chillidos y cabreos me han obligado a comerme medio filete de ternera a la plancha. Las patatas fritas sí que no. ¡¡¡Por encima de mi cadáver!!!
Antes de dormir engullo un sobre de laxantes de los que toma mi abuela. La pobre esta herniada en la ingle y no puede hacer esfuerzos, por lo que le recetan un laxante de caballo para que no se haga daño. Reconozco que ese laxante me deja un poco rota, me duele todo el estómago, pero es lo mejorcito para limpiarse por dentro.
Y ahora me voy a dormir, pero no sin antes hacer mi tabla de ejercicios corespondientes. En todo el día no tuve tiempo de pasar por el gimnasio.



Jueves: Otra vez la misma rutina del instituto, pero hoy no tengo teatro, así que me toca ir a mediodía a casa. Por suerte mi madre trabaja y yo me encargo de cocinar. Preparo un exquisito arroz negro. ¡Me encanta! Pero el arroz tiene muchísimos hidratos de carbono, así que tomo una cucharada y amontono el arroz en la paella de manera que parezca que me he comido un plato. Con el tiempo he aprendido a agudizar mi astucia comiendo. A la mínima traspaso mi comida al plato del vecino, la escondo debajo de los cubiertos, la tiro en cuanto nadie mira, en los campamentos la entierro en el suelo..., aunque siempre me toca porbarla por la presión de los chillidos de mi madre. Últimamente sólo hacemos que chillarnos por la comida. ¡Es una pesada!
Esta tarde sí que voy al gimnasio: máquinas y aerobic. Aún así, sigo descontenta con mi cuerpo. En el espejo siempre veo ese horrible michelín. Supongo que se irá cuando pierda los dos kilos.

Viernes: Por la mañana en la báscula: 46kg. ¡¡¡Bien!!!! Pero mi madre me ha visto, dice que en dos días le gasto la pila a la báscula y que va esconderla porque tengo que dejar de pesarme. En realidad, sólo me peso unas 9 veces al día. ¡Mi madre siempre tan exagerada! Pero si la esconde me compraré otra, ¡qué remedio!
A las 12 mi madre me dice que tengo que ir con ella al psicólogo y me obliga a la fuerza, no sin escucharme chillar de todo, a sentarme delante de una mujer que se cree omnipotente y que no hace más que preguntarme qué como o dejo de comer. Después me amenaza con que tendré lanugo y mil enfermedades más... Yo hago oídos sordos, olvido mi buena educacuión, les chillo a ella y a mi madre que son unas obsesas y que yo estoy bien y como como todo el mundo y me voy corriendo. ¡A ver que se han creído!

Sábado: Hoy no tengo clase, pero aún así madrugo y me voy a caminar unas horas.
A la mesa me obligan otra vez a comer un poco de macarrones y un yogur de postre (desnatado, por supuestísimo. Sólo como productos desnatados, integrales y ricos en firbas.) Total de la comilona: unas 400 kca. Como vivo en un cuarto, aprovecho para bajar y subir escaleras, así se quemará todo.
Por la noche he quedado con mis amigas. Siempre miento en mi casa y digo que vamos de cena para evitarme las calorías nocturnas (las más idfíciles de quemar)
Desde hace un tiempo la relación con mis supuestas amigas va fatal. No sé si se piensan que soy estúpida, pero noto cómo me discriminan e insultan. Mi mejor amiga, aquella que piensas que nunca te fallará, me llama anoréxica de mierda. Yo he optado por no decir nada y lucho con el silencio. Una vez en casa lloro y lloro amargamente... ¿Por qué es tan difícil vivir?
Hoy vamos de botellón como cada fin de semana. Sólo he bebido dos copas, pero llevo una borrachera de espanto. El alcohol me sienta cada vez peor y las resacas de los domingos me recuerdan que no debería volver a beber.

Domingo: en efecto, estoy fatal. Me duele la cabeza y el cuerpo. Aprovecho la excusa para no comer nada en todo el día.
En la báscula: 45,600 kg. ¡Perfecto! Aunque aún sigue ese michelín ahí. Perderé dos kilitos más y entonces ya sí que me planto.

Lunes: empieza otra asquerosa semana. No tengo ganas de escribir más. Mi vida es una mierda y encima estoy gorda. Estoy cansada de pelearme con el mundo, pero parece que nadie me comprenda. He perdido la ilusión y la sonrisa que antes siempre lucía en mi rostro. Mi madre dice que estoy muy fea con todos los huesos al aire, pero eso no son los huesos sino las mollitas, que desaparecerán cuando adelgace un poquito más. Ya me queda poco, ¡prometido!

Años después: por fin he comprendido lo que sufrí y lo que me pasaba. Sólo desde la distancia he podido analizar mi manera de pensar y lo equivocada que estaba.
Salí de ahí porque llegó un día en el que no pude sufrir más, en el que me di cuenta de que todo mi tiempo se basaba en contar calorías y en ideármelas en cómo quemarlas a posteriori. Mi convivencia con mi familia era una batalla campal a cada minuto. Hice sufrir a los que más me querían y perdí varios años de mi vida encerrada en mi obsesión.
Rompí con mi grupo de amigas y empecé un nuevo día a día con amig@s a los que valoro más que a nada en el mundo y que me ayudaron a ver que lo más estúpido que podemos hacer es preocuparnos por nuestro aspecto, algo que se deteriora con el paso del tiempo.
Si alguien con problemas de anorexia leyera esto, por favor, paraos a pensar en lo que os estáis perdiendo por culpa de vuestra obsesión. Un cuerpo saludable es indispensable para un día a día lleno de alegría y energía para comerte el mundo, ser feliz y hacer felices a los que te rodean.
Ana no es una amiga. Ana sólo os está haciendo perder vuestros días en morir poco a poco.

Article d'Álex de la Iglesia

Acabe de llegir aquest article a EL PAIS i m'ha agrdat molt com está escrit i el que diu sobre les vacances de les notícies rellevants. L'adjunte per a què pugau pergar-li una ullada.

Muere gordo aplastado por su peso

Me levanto destrozado por un dolor terrible de espalda provocado por la tensión que ejerce mi barriga sobre la espina dorsal. Las sábanas me estrangulan, enroscadas como anguilas húmedas alrededor de mi cuerpo. No he pegado ojo por el increíble calor que hace, sudando como una perra en celo. La almohada parece un pastelito relleno de licor, ahogada por el peso de mi enorme cabeza. Creo que ha crecido durante la noche, alimentándose de algún problema que no he conseguido resolver. Tenía que hacer algo, algo importante. Y sin embargo, aquí estoy, tirado sobre la cama, como un buda que ha bebido demasiado, como un querubín de Rubens jubilado, como un elefante marino esperando que suba la marea. Miro a mi alrededor y no encuentro el periódico. Claro, estoy de vacaciones y no hay periódicos. Están todos amontonándose en mis aposentos de invierno, y nadie los recoge. ¿Cómo afrontar el día sin haber leído lo que pasa? Es absurdo, en verano nunca pasa nada. Los periódicos no saben qué inventarse. Meten cuentos para llenar las páginas (bueno, eso pasa siempre) y gente extraña sustituye a los habituales columnistas intentando rellenar los huecos que producen sus vacaciones. En verano el universo deja de expandirse, los efectos no siguen a las causas. Todo se detiene. Y yo permanezco en la cama, intentando recordar algo que tenía que hacer. Por otro lado, es ridículo que las noticias esperen al invierno para ocurrir. Las noticias son imprevisibles, si se pudiera prever, dejarían de ser noticias. Sin embargo, da la impresión de que lo importante se deja para septiembre y lo que sucede estos días es irrelevante. Programan un par de catástrofes, algún incendio para dar emoción, pero en general, nos reservamos lo bueno para el invierno. Qué triste ser noticia de verano. Las noticias de verano tienen algo de frívolo que les resta trascendencia. Son carne de chiringuito, chascarrillos que no pasarán de la paella. En el postre uno ya está pensando en la siesta y no recuerda nada. Ahora me da un patatús de esos que dan a los ancianos sin aire acondicionado -soy un perfecto ejemplo-, y a nadie le importa, porque me convertiría en una triste noticia de verano. Palman 100 abuelos en Francia y un gordo en España. No recuerdo qué tenía que hacer, pero mi destino está clarísimo. Mi cuerpo desaparecerá diluido entre sábanas correosas y nadie prestará atención a la noticia, camuflada entre incendios y fiestas de pueblo, accidentes de tráfico y avistamientos de ovnis. Me ahogaré en mis propios fluidos corporales, y el asunto no dará ni para 500 palabras. Dios, ahora caigo: tenía que escribir algo para el periódico.

Un altre Castro al front de Cuba

Després de 47 anys, la dictadura cubana presenta un nou rostre. Fidel Castro, per molta "revolució" que encara tinga a les venes, no pot oblidar que conta amb 80 anys que no perdonen. Aquesta vegada ha sigut una hemorràgia intestinal el que li ha fet del.legar els seus poders al seu germà Raül. No obstant, Fidel ha volgut dir clarament que la sucessió és només de caràcter temporal. Així i tot, l'Assemblea per a Promoure la Societat Civil a Cuba ha declarat que, tot i que la delegació s'ha presentat com un mandament fins a la recuperació de Fidel, no creu que aquest siga capaç de tornar a prendre les rendes del país.
Què serà de la Cuba sense Fidel? Podrem vore una vertadera revolució democràtica o l'illa caurà en les mans del gegant estat-unidens? El gir cap a l'esquerra que s'està donant a Sud-Amèrica podria servir de recolzament a una prolongació del precari statu quo cubà sota el mandament de Raül. Sens dubte seria tot un aconteixemt històric la celebració d'eleccions, però la política internacional hauria d'evitar a tota costa la intromissió dels EUA en eixe hipotètic procés.
Molts diuen que la població cubana es feliç amb el que te, perquè disposa de la millor sanitat, educació i de més serveis públics, però eixa mateixa gent oblida que els cubans no són lliures de pensar, que no tenen el permís per a eixir i entrar del seu pais quan ho desitjen, que tampoc no poden utilitzar la mateixa moneda ni accedir als mateixos productes que els turistes que inunden els seus carrers.
El turisme sexual és un producte de la desesperació de la població per arribar a un món realment lliure, a on la seua veu tinga de veritat forca i poder de canvi.
Fidel ha sotmés a la població amb discursos interminables i amb unes restriccions que ell mateix mai no s'ha aplicat. Així i tot, cal dir que la dictadura castrense és una de les que més simpaties desperten a la resta del món. No obstant, no cal deixar-se confondre per l'aura de fal.laços ideals comunistes que defensa.
Fukuyama citava a Cuba com una de les excepcions del Final de la Història. Aquesta teoria prediu que, a un món on el capitalisme va guanyant terreny, les ideologies d'esquerres no tindran res a fer i les ideologies moriran sota el triumf de la globalització capitalista. Però aquesta teoria és tan estúpida que no te ni cap ni peus. Mentres hi hagen homes i dones al món que pensen de manera contrària al sistema i que aguarden l'esperança d'un món millor, hi haurà ideologies i utopies que aconseguiran fer d'aquest planeta un lloc més just.
Raül Castro hauria de cedre el poder al poble i desfer aquest sistema opressiu que no deixa respirar a la vertadera revolució cubana. La resta de governants haurien de tindre cura, per la seua part, de què eixes eleccions arriben i no siguen dominades per cap potència amb aires de rei del món.

The Love was back

Tatuatges per tot el cos, piercings als llavis vaginals i el penis, colors estridents, crestes tricolors, sexe, techno i alcohol. Es tracta de la Love Parade a Berlin, que es va celebrar aquest dissabte dia 15. L'avinguda batejada amb el nom de 17 de Juny va ser pressa per més d'un milió de persones arribades de tot el món. Quasi una centena de camions carregats d'amants del techno intentaven travesar el carrer mentre la gent ballava, bevia i donava renda solta a la bogeria i la lascivitat.
El bon humor i l'originalitat fan de la Love Parade un aconteixement únic que cal experimentar almenys una vegada en la vida, encara que no t'agrade el techno. Entre el monument a la Victoria i la porta de Brandenburg un mar de gent balla desenfrenadament i els més excèntrics es deixen fotografiar pels més curiosos i discrets.
I quant tot acaba, Berlin queda contagiada de les sequeles de tanta emoció. Quan l'alcohol i les drogues han pujat massa al cap, la gent que no pot més amb el seu cos lleu a terra com si estigueren morts. Els vidres del que abans eren quints de cervesa, vodzka i vi romanen esparcits per tot el terra, posant en perill els peus de les nombroses persones que acudiren descalces al desfile. (Encara que no ho cregueu, està totalment de moda anar sense sabates a l'estiu pel carer). Però la pitjor part la tenen la policia i els serveis de neteja que han de deixar la ciutat impoluta abans que el sol s'alce de fer la becadeta.
L'odisea més gran la vam patir, però, per arribar a la capital alemanya. Des de Mainz, amb trens regionals (els únics que els estudiants podem pagar) has de viatjar unes 11 hores fins a Zoologischer Garten. I vam tindre la malasort de coincidir des del principi amb Georgy. Georgy era un polac que ja havia pres unes quantes pastilletes abans de comencar el viatge i que, bebent vodzka com si fóra aigua, no parava de cridar, molestar, fumar i moure's per tot arreu. Això ho feia junt amb uns quants amics, consumint lentament la paciència dels viatgers.
Pensareu que no és per a tant, però 11 hores amb algú així fan de qualsevol viatge amb amics un malsón. Cada vegada que feiem transbord intentavem llirar-nos d'ell, però no hi havia manera. Per sort la tornada anit va ser molt més tranquil.la, encara que igualment eterna...
Em va fer molta il.lusió tornar a Berlin després de més d'un any i recordar els fantàstics moments que allà vaig viure. Aquesta vegada hem afegit a la visita un poquet de música techno!

Dos pares i dos mares

Portava temps esperant una proposta com l'assignatura de "Educació per la ciutadania", a la que els escolars aprendran que una família homosexual és tan normal com una heterosexual. Així podran per fi dir obertament: "Tinc dos papàs o dues mamàs". De fet, som un dels primers pai:sos del món a legalitzar el matrimoni entre persones d'un mateix sexe, encara que els fonaments d'eixa llei, és a dir, l'acceptació social de la mateixa, encara estan per construir. Una demostració són les crítiques que ja ha rebut l'esborrany de la nova assignatura per part de la
Federación España de Religiosos de Enseñanza (FERE-CECA) y de la Confederación Española de Centros de Enseñanza (CECE).
Manuel de Castro, secretari de la FERE-CECA ha solta burrades sense cap ni volta com la següent: "Comencem reconeixent que els homosexuals són una família més i terminem admetent com a família a un home amb tres dones".
D'altra banda, la CECE ha tingut un atac d'histèria per la sensació d'estar perdent el control de l'educació moral en valors cristians que avui en dia encara podem trobar a quasi qualsevol pseudo-col.legi laic d'Espanya. Han dit, que faca el que faca el govern, ells continuaran publicant els seus llibres, amb una ideologia totalment contrària a la mentalitat plural del segle XXI.
Encara recorde quan de xicoteta em feien rezar a l'entrada i eixida de l'escola, pel matí i per la vesprada. Allà, davant del quadre de Carlitos i Sofia i el tètric crucifix de fusta, una renglera de xiquets, ordenats com els soldats en formació bèl.lica, havien de rezar amb les mans rere l'esquena i el posat ben seré, un Pare Nostre, l'Ave Maria, el Credo, el Mea Culpa i encara no sé què més.
Ja en aquella època tenia companys musulmans i testimonis de Jehovà, las que la meua mestra feia alcar-se igualment, encara que no rezaren, perquè el fet de quedar-se a la cadira era una "descomunal falta de respecte per a l'esperit cristià de la població espanyola".
Al maig havia de portar-li flors a la Verge i si no em castigaven; la meua professora de religió em va intentar convèncer, amb 12 anys, que mai havia d'utilitzar preservatiu, i ens va ensenyar a contar els dies per a evitar embarasos no desitjats. I per descomptat, sempre ens van contar que l'abort és un assassinat, que l'eutanàsia es pecat i que els homosexuals són malats.
No vull que els meus fills passen per ahí una altra vegada. L'esglèsia fingeix continuament ser atacada de manera injusta per comunistes amorals. Però, què poden dir ells que han estat ficant-se pel mig sempre, sense deixar que Espanya siga el teòric Estat laic que es proclama a la Constitució.
Estem a una nova era on sembla que la mentalitat humana comenca a obrir-se més enllà de la hipocresia. Si algu creu en Déu, que li pregue que els de l'Esglèsia deixen d'embrutar el seu nom i ens deixen en pau als ateus i als creients d'altres deitats!!!

Aquí estamos
"He salido a dar una vuelta por Beirut y he visto a la gente de siempre más triste que nunca"
MARUJA TORRES

EL PAÍS - Internacional - 14-07-2006. Suelo elegir para ir de vacaciones las ciudades que más amo, y aquellas que temo no volver a ver. Mi repentina decisión de pasar unos días en Beirut se vio apoyada por este periódico con un estimulante consejo: "Haz un reportaje para agosto y cuenta cómo se pasa allí el verano". "Así fue como llegué a Beirut la primera vez, en 1987: para informar sobre la paradoja del verano libanés en guerra", respondí. Por entonces el verano era caliente -campos palestinos sitiados, coches bomba, secuestro de extranjeros-, y éste va a serlo de nuevo.
De modo que, 20 años después, estaba yo tomando el sol en la piscina del hotel St. George, pegada al lugar donde volaron al primer ministro Rafik Hariri, un pedazo de calle hoy convenientemente reasfaltado y cercado para guardar todos los secretos; un sitio piadosamente bautizado como Rafik Hariri Place. Hay que reconocer que en Beirut te ponen una calle cuando estás vivo y que, cuando te han asesinado, te ponen varias. Pocas horas después, Hezbolá montaba lo de los soldados israelíes, y el futuro ya será historia. Como el pasado. Desde el profundo lugar en donde le mantienen en coma, Ariel Sharon ve cumplidos sus designios. Destruir la resistencia palestina, jorobar a Líbano.
Una temporada turística que se prometía feliz, que ya empezaba a dar sus frutos -el lujoso Movenpick Hotel lleno de saudíes con bungalós que cuestan lo que un piso en Madrid-, los tenderos de Hamra frotándose las manos: "Dicen que vendrán millón y medio de visitantes". El cuento de la lechera que los beirutíes se cuentan para resistir la realidad se ha visto, una vez más, con el cántaro roto. Todavía con las emociones calientes del Mundial de Fútbol, que les había hecho sentirse ganadores, pues con astucia iban reemplazando banderas hasta hacerse con la del ganador.
Se rompió el cántaro. Mientras escribo esto, en mi hotel de toda la vida, Le Cavalier, la gente espera con las maletas hechas los autobuses que les llevarán a Damasco o a Ammán -las únicas vías expeditas, al menos en estos momentos-, desde donde tomarán un avión hacia sus países respectivos, o recuperarán la paz de sus hogares en Siria y Jordania. Hoy me han entrevistado para una televisión, cazándome en la calle: mujer extranjera sola que elige quedarse. Formaba parte de lo exótico del día.
He salido a dar una vuelta por los alrededores -conviene no acercarse a los barrios chiíes del sur de Beirut, más fácilmente bombardeables: y además, con sus excitados habitantes celebrando las hazañas de Hezbolá mediante tiros al aire o petardazos-, y he visto a la gente de siempre, más triste y desesperanzada que nunca. Ha vuelto. Se refieren a algo más que los israelíes. Se refieren a la incapacidad de sus políticos, a la inoperancia de un Gobierno que se reúne para decidir que no decide o para determinar -e incumplir- que no se insultarán mutuamente en público. Sólo la extrema gravedad de esta crisis les ha hecho juntarse en consejo de ministros... para realizar una declaración que es toda una demostración de esquizofrenia. El Gobierno se desentiende de aquello que hace un partido al que pertenecen algunos de sus ministros. Israel lo tiene fácil. Hezbolá y sus patrocinadores, también.
Pero es la gente la que sufre, la que teme. Y la que agradece que le compres los periódicos, como siempre. Que te intereses por su salud, como siempre. Que te tomes un par de cafés, en donde siempre. De nuevo los nombres de las tiendas, como en las otras guerras ocurría, me ponen un nudo en la garganta: La Vie en Rose, Dernier Crie. Hay una nueva, cuyo nombre, Princess Diane, más bien parece una maldición.
En el hotel, a mi lado, un matrimonio sirio y la tía materna me cuentan que se encuentran aquí para adquirir el traje de novia de su hija y sobrina. No se pueden ir: es carísimo, nada menos que de La Belle Mariée -recuerdo los escaparates rotos, con sus fantasmagóricos maniquíes vestidos de novia, en la Beirut sin luz de las otras guerras- y se lo entregan dentro de dos días. Hasta entonces, habrá que esperar. La chica, Nada, es preciosa. Se casa en un par de semanas. Inshallah.
De momento, en esta zona no se ha ido la luz, pero los generadores están siempre a punto. Y la letanía de los vendedores de cupones de Hamra resulta más certera que nunca: El Yom, El Yom, El Yom. Hoy. Hoy y sólo hoy. La suerte para hoy. Como dice Hassan, afanado en su restaurante: "No pienses. No pienses".
Es el mejor de los consejos. Aquí en Beirut tratamos de seguirlo todos.

QUE SE SEPA:

1. Hace más de un año el Gobierno de España, para intentar disminuir la gran deuda de la Seguridad Social, repartió entre las Autonomías una enorme cantidad de millones de euros. La Comunidad Valenciana, una vez recibido esos fondos, decidió que con ellos podía hacer "lo que estimara más urgente", no dio ni un céntimo a la Sanidad y consideró prioritario los preparativos para la Visita del Papa a Valencia y la celebración de la Copa de América. El resultado es que en Valencia, si a uno le sacan sangre, no pueden entregarle después una tirita, porque no hay dinero para ese derroche, mientras que se han invertido millones en preparativos de celebraciones, la primera la del Papa.

2. Para que el Papa duerma una noche en Valencia se ha construido, dentro del Palacio Arzobispal, una suite de estancias lujosamente adornadas que han costado una fortuna y que sólo van a servir para una vez. Al mismo tiempo se han construido estancias para todos los obispos, dicen que en número de 85, que van a acompañar al Papa.

3. Como preparativos de seguridad se ha decidido que las líneas de metro que pasan justamente por debajo del itinerario del Santo Padre sean cerradas y vigiladas después de un profundo examen por colocación de hipotéticas bombas. Es mucha casualidad que al día siguiente de la primera inspección haya habido un accidente que ha causado 42 muertos.

4. Durante la estancia papal serán desactivadas las antenas repetidoras de los teléfonos móviles, para minimizar atentados, no colapsar las líneas y facilitar comunicaciones, dejando a medio millón de usuarios son cobertura.

5. En todo el Centro de Valencia, y en las cercanías del recorrido triunfal, la policía, copiando a la policía norteamericana de Bush, ha visitado casa por casa pidiendo a los vecinos que hagan de espías y que comuniquen inmediatamente si han observado a alguna persona desconocida que haya alquilado recientemente pisos, por la sospecha de que pudieran ser terroristas que preparasen un atentado.

6. Como se calculan para los días próximos unas temperaturas de 40 grados se han acondicionado, en todos los lugares en los que el Papa descienda de su papamóvil, sofisticados sistemas ocultos que crean miniclimas para rebajar la temperatura a unos 24 grados, con un coste aún no comunicado.

7. Dada la descomunal aglomeración de gente que está prevista, y la ingesta abundantísima de líquidos, se van a proporcionar al público gratuitamente las botellas de agua que precisen, como medida muy previsora. Curiosamente, en los hospitales de Valencia, si un enfermo desea beber ha de comprarse la botella de agua en los expendedores de los pasillos a precio de un euro.

8. Valencia se ha inundado de decenas de miles de urinarios-cagaderos que bordean las avenidas de mayor aglomeración de gente. El terrible calor, y la fealdad de dichas cabinas, dan una nota maloliente a la ciudad desde hace semanas, pero la pregunta es cuánto ha costado importar esos artilugios y qué va a hacerse después con ellos.

9. Para hacer una misa con 3.000 concelebrantes se ha levantado un gran túmulo con un altar de 2.500 metros cuadrados en el espacio del antiguo río, convertido desde la Democracia en lugar de esparcimiento y paseo, pero con la gravedad de que para realizar tal obra ha sido preciso talar árboles, algunos muy antiguos, que daban sombra a los que corrían practicando deporte o simplemente paseando. También se ha levantado una costosa cruz luminosa de 35 metros de alto que será desmontada en cuestión de horas después de la visita.

10. Los desgraciados vecinos que vivan en el centro, o en calles adyacentes al recorrido papal, tienen ya prohibido aparcar sus coches en dichas calles y han sido invitados a llevarlos a las afueras. Al mismo tiempo, los vecinos propietarios de garajes tendrán prohibido sacarlos al exterior, y no sólo eso, sino que tendrán que demostrar a la policía documentalmente que dichos vehículos les pertenecen.

11. El gasto en jardinería del Ayuntamiento de Valencia, que es famoso por lo costoso (sólo el largo Puente de las Flores, hecho de jardines que se cambian por completo con cada estación del año, ya se lleva cantidades de dinero capaces de hacer rico a los concesionarios) se ha incrementado enormemente al cambiar las flores perecederas de los jardines por compuestos de colores amarillo y blanco, los colores del Vaticano.

12. Como el servicio de taxis y autobuses quedará anulado, los enfermos crónicos que precisan atención ambulatoria en hospitales, por radioterapìa, quimioterapia y otras terapias, están padeciendo una angustia añadida para la que aún no se les ha dado solución.

13. Desde hace casi un mes importantísimos puentes que atraviesan el antiguo cauce del río están cortados al tráfico por exageradas medidas de seguridad, causando un tremendo trastorno a los ciudadanos.

14. El Ayuntamiento ha publicado un bando invitando a la población a que engalane sus balcones con banderas papales o el lema "Valencia te espera". A fecha del día 4 hay poquísimas, y un tercio de colgaduras indican "Jo no t'espere". Con seguridad, en la televisión no saldrá nada de esto.

15. Para mantener el orden durante la visita, o no se sabe para qué, se han retraído de otras ciudades españolas 5.000 policías de uniforme.

16. Como rechazo a toda esta serie de gastos fastuosos, impropios de una religión que en sus orígenes pregonaba la humildad y rechazaba la ostentación, se han producido algunos fenómenos de rebeldía. Por ejemplo, las largas colas, vigiladas por un ejército de municipales, por cierto, que se han formado en puntos donde los ciudadanos que lo deseaban firmaban un documento de apostasía, dirigido a la Iglesia y al Ministerio de Justicia, solicitando ser borrados de la lista de "católicos oficiales", pues por el simple hecho de haber sido bautizados sin su autorización cuando eran niños ahora multitud de españoles aparecen catalogados como católicos en las estadísticas, como por haber comprado una vez en El Corte Inglés aparecen como clientes permanentes y reciben publicidad. Al mismo tiempo, como acto muy pacíficamente agresivo, están proliferando los ciudadanos vestidos con camisetas negras en las que, en letras blancas, se lee la provocadora frase "Rita, ¿el Papa sabe lo tuyo?". Rita es la alcaldesa, conocida por determinadas y muy lícitas tendencias personales.

16. Muchos propietarios de pisos con vistas al recorrido del papamóvil o a los lugares de la misa sí van a ganar muy lícito dinero y todo lo anterior les preocupa muy poco. Son los que están alquilando para unas horas sus balcones o pisos a precio hasta de 18.000 euros, como puede verse en fotos o anuncios publicados ya por la prensa.

QUE SE SEPA.

NADA DE ESTO SE VA A DECIR EN TELEVISIÓN NI EN PRENSA, PARA NO MOLESTAR O PARA NO PASAR EL QUE LO DICE POR PERSONA DE IZQUIERDAS, DESAGRADABLE, IMPÍA, MALVADA, ATEA, PERVERTIDORA Y DESAGRADECIDA.

Recordatorio: Jesús entró en Jerusalén montado en un burro y durmió esa noche al raso bajo un olivo.

Amo a Laura

Ja feia temps que una campanya publicitària no em resultava tan graciosa i efectiva i com l'actual de l'MTV, deixant a un costat les campanyes de la ONCE, que sempre m'enganxen. Recordeu la de "Jo no sóc Woody Allen, sóc el doble de Woody Allen"? Encara que crec que la millor va ser la de les cancos de l'estiu de "que es lo que tengo que tengo de tó..."
Aquesta vegada l'MTV, criticada per oferir només vídeoclips eròtics i cancons que conviden a la promiscuitat, ha optat per una pseudo-contrapublicitat. A la pàgina web: http://www.nomiresmtv.com, vos trobareu amb la inexistent "Asociación Nuevo Renacer", amb un look d'allò més retro i amb la presentació de la que, supose, ja serà la cancó de l'estiu a Espanya (de fet crec que quan torne a casa ja no em farà tanta gràcia perquè em fartaré de sentir-la a tot arreu).



Reconec que la web és d'allò més tonta, així com la cancó i els vídeos, però jo no pare de riure cada vegada que el veig. En fi, el meu gust sembla que no està molt exigent estos dies.
Vosaltres què en penseu?

Un dia trist...

Només cal mirar uns quants anys enrere, quan València tan sols era un "poble gran", amb molta horta i pocs edificis faraònics. Però més tard, en algun precís instant, el govern valencià va decidir convertir-se en una "capital important". Aleshores vam comencar les especulacions, l'edificació massiva, l'atac irreversible contra l'albufera i la flora i fauna mediterrània.
On no s'inverteix un duro en investigacions científiques, es va alcar la "Ciutat de les Arts i de les Ciències", encomanada a Calatrava, arquitecte que per la seua projecció internacional es fica molts calers a la butxaca per cada obra que disenya.
A una ciutat on no hi ha molta aficíó per l'òpera estem a punt d'inaugurar un peixot gegant que ha tardat anys a crèixer i que hem alimentat amb molts anys d'impostos ciutadans.
La Copa Amèrica ha sigut l'incentiu per a l'ampliació descomunal de l'oferta hotelera, i la visita demà mateix del Papa torna a incrementar els gastos més inútils de la nostra ciutat.
Què ha sigut dels bens i serveis de primera necessitat? Per què no s'inverteix en transports públics o s'actua per frenar l'especulació urbanística que vivim hui en dia.
L'accident a la línea 1 del metre valencià és la mallor tragèdia mai ocorreguda al metre en Espanya, però segürament podríem haver-la evitat. És clar que s'ha de dur a terme una investigació exhaustiva, que no concloga amb la simple excusa d'"error humà". Això no exclou al conductor de la seua part de culpa per haver excedit el límit de velocitat, però també cal tindre en compte el pèsim estat de la línea ferroviària.
Ja al 9 de septembre de 2005 es va produir un accident en la línia 1 a l'altura de Picanya, el qual va produir un ferit greu i 34 de diversa consideració. Aquell sinistre va ser liquidat pels responsables de la companyia com un cúmul de circumstàncies desfavorables: l'excés de confianca del maquinista, una senyal mal colocada i la posició del sol que dificulta la visibilitat al donar contra les llunes de la cabina del conductor.
Però realment així no es resol res. És necessari que es prenga una resolució madura, que s'actue per millorar les línies i evitar els excesos de velocitat amb nous sistemes de frenat i, per descomptat, que algú assumeixa la responsabilitat política de l'accident. No posem tota la responsabilitat en un error humà i ens rentem així les mans! Les víctimes mereixen com a mínim que es lluite per solucionar aquesta mena d'accidents catastròfics.

Justícia que fa tard

El Suprem dels EUA ha fallat que Bush no tenia dret a crear els tribunals de Guantànam per anar contra la legalitat internacional i el tractat de Ginebra. La premsa afirma que la sentència suposa un revés contra la política de la Casa Blanca, però el fet és que Bush i el seu gabinet han vexat ja a milers de pressos, han sotmés a tortura a pressumptes terroristes, han burlat la opinió pública internacional i no han mostrat en cap moment cap tipus de vergonya o retracció per les seues injustícies. Ni tan sols quan es van fer públiques les fotos més dures de les tortures exercides per militars estatunidens als pressos.
Qui pagarà per tot això? Ni tan sols cauen caps polítics. Dimissions? Sembla que per a Bush i els seus la cosa no és per a tant. De fet, el ximplet del president nordamericà ha fet unes declaracions on afirma que no veu cap error en la seua política, perquè prefereix protegir la seguretat dels seus ciutadans abans que lamentar-se per no haver fet res contra el terrorisme islámic.
Una vegada més ens trobem davant de falàcies populistes que prometen més seguretat en detriment de la llibertat privada, enfrontant un protagonista bo i salvador ("nosaltres") a un antagonista sanguinent i pervers ("ells"). Argument que cala profundament en la població menys formada acadèmicament i de les classe més baixes.
Com be ha dit el secretari general del Consell d'Europa, Terry Davis, la sentència del Suprem dels EUA suposa la "victòria de la Justícia contra l'error i la hipocresia". La llàstima és que arribe tan tard i que realment la resta de pa:isos no hagen fet res efectiu per a condemnar i tancar el camp de Guantànam des del principi.

Jo no t'espere

Amb motiu de la visita de Ratzinger a València han nascut diferents moviment ciutadans en contra de l'acollida pública que tants diners costarà a l'estat.
Si sou dels que tampoc no rebran a l'antic militant nazista, vos interessarà el següent text que vaig rebre d'un amic. També podeu consultar la web http://www.jonotespere.org/ per a trobar informació y articles respecte a manifestacions i propostes de boicot a l'arribada del Papa.
Aquest és l'article:

¿Cuánto dinero le va a costar al pueblo la visita del Papa a Valencia?
• «Para unos minutos se instalará un altar de 2.900 m2 que costará 835.000 euros, eso sí, dotado de un microcli­ma» (Admin. de Atrio. 08.02.06).

• En el Palacio Arzobispal se está construyendo un apartamento de 180 m' para unas horas. Así mismo, se es­tán invirtiendo millones en la construc­ción de apartamentos para los obispos invitados, tres mil, en el viejo Semina­rio de Moncada (Admin. de Atrio, 08.02.06).

• Además, se van a instalar por toda la ciudad 40 pantallas gigantes para seguir el evento, 35 Km de vallas para cerrar los recorridos, 7.000 urinarios, 1.000 cámaras de seguridad, 5.000 policías velarán por la seguridad del Papa durante su visita, etc.

• Esta visita podría costarle a las arcas de la Co­munidad Valenciana 30 millones -de euros según cálculos del propio Consell (ELPLURAL.COM t7.o2.os).

Aunque sobre la visita del Papa a Valencia es difícil encontrar una fuente que dé la cifra total de millones de euros que va a costar a toda España. Pero puedes estar seguro de que gran parte de los gastos van a repercutir en la clase media y en los que menos ganan. Mediante los impuestos ten­dremos que llevar todos esta carga. Y en vista de la situación general de nuestro país uno se pregunta: ¿Por qué los políticos tiran el dinero por la ven­tana si está faltando para solucionar los proble­mas del mercado laboral, de la presión sobre los salarios, del derecho a una vivienda digna, y en los ámbitos de educación, sanidad, pensiones, inmigración, etc.? ¿Queremos gastar millones en un millonario? Para todo falta el dinero ... y para algunas cosas hay suficiente

«La construcción de un ostentoso altar para celebrar la misa del Papa encima del puente de la ciudad de las Artes (...) Menudo ejemplo de humildad. (...) Mientras en la parte de arriba de uno de los puentes del Turia estará la jerarquía eclesiástica, en la parte de abajo de otro de los puentes del Turia se amon­tonan los indigentes y los inmigrantes sin papeles que no tienen ni donde dormir. Es la foto de la rea­lidad. Arriba y abajo. Como en aquella serie de tele­visión (...) arriba del puente de la Ciudad de las Artes, los todopoderosos. Abajo del puente de la Estación de Autobuses, los inmigrantes. En el moderno hotel Barceló de la avenida de Francia los obispos y car­denales de la curia romana. En las colchonetas su­cias y húmedas que hay debajo del puente de la Estación, yacen tirados en el suelo, decenas de in­migrantes. Arriba y abajo. Para adornar el altar del Papa la Iglesia se gasta millones de euros. Para dar de comer al hambriento, de beber al sediento y de dormir al peregrino, nada. (...) Sin embargo, Jesu­cristo habría montado su altar debajo del puente de la Estación>, (leído en el Diario de Valencia. 05.05.06)

«Antes de dar al pueblo sacerdotes y soldados, sería oportuno saber si no está muriendo de hambre.» León Tolstoi

¿Quién está sentado en la silla de san Pedro? A quien en vista del espectáculo vati­cano le entre la duda sobre lo que todo esto tiene que ver con Jesús, el Cristo, se horrorizará además al descubrir en qué medida las enseñanzas y estructu­ras de la Iglesia proceden directamente del culto idólatra pagano, todo encubierto con la tapa­dera de «cristiano». Las riquezas del Vaticano son incalculables

• En España la Iglesia católica es una gran po­tencia inmobiliaria. No hay pueblo sin iglesia, ni ciudad sin catedral, ni casi monte sin ermita. Se cal­cula que el patrimonio eclesiástico está integrado por 100.000 inmuebles. O dicho de otra forma, el 80% del patrimonio histórico-artístico nacional pertenece a la Iglesia. (...) Para muestra, el 70% del suelo habitable de la ciudad vieja de Toledo está en manos de la Iglesia. Y lo mismo puede decirse de Ávila, Burgos o Santiago de Compostela. (...) Na­die sabe la cuantía total del patrimonio eclesiástico. La Iglesia no lo dice, escudándose en el funciona­miento diocesano de la misma (El Mundo, 22.ot.o2).

• Tan sólo en Roma un tercio de los edificios son propiedad del Vaticano (La Padania 2t.os.se). Y es similar en otras ciudades italianas (L'Europeo 07.01.77)

• El tesoro en oro acumulado por el Vaticano es posiblemente uno de los más grandes del mundo. A los indígenas de América -que fueron matados a millones por este oro- hasta el día de hoy no se les ha devuelto nada.

• La Iglesia española es accionista de empresas como Inditex (Zara), Endesa, Banco Popular o Teléfonica. A través de Umasges, la sociedad crea­da por la cúpula eclesiástica, ésta invierte en Bolsa.

• La Santa Sede es propietaria de acciones en la General Motors, IBM y Disney, además es inver­sora en empresas de alimentación (FOCUS-online). A esto hay que añadir empresas de servicios y de telecomunicación, así como bancos y aseguradoras valoradas en más de 12.000 millones de euros. Aquí es inevitable que surja la siguiente pregunta: ¿Por qué el multimillonario Vaticano no financia él mismo la visita de su más alto funcionario?

• El Estado español y la Santa Sede firmaron el 3 de enero de 1979, entre otros, un Acuerdo sobre Asuntos económicos de la Iglesia católica española. que contiene su financiación y su exención de im­puestos.

• Solamente a cargo directo de los Presupuestos Generales del Estado, la Iglesia católica recibió en 2005 la nada desdeñable cifra de 141.469.680 euros.

• Los diferentes gobiernos han realizado en diferentes ocasiones donaciones a cargo de las arcas públicas y con dirección a las de la Conferencia Episcopal de 35 millones de euros extra, al margen de lo que les correspondería por ley. (El Pais. 12 11.05)

• Existen pocos datos concretos sobre el dinero que percibe la Iglesia de las diferentes administraciones públicas con destino a conservar y mantener su pa­trimonio (iglesias. catedrales u otros edificios de su propiedad); no obstante, el pasado 17 de noviem­bre la Cadena Ser hizo público un informe elabora­do por la Fundación Caja Madrid en el que se des­velaban los datos del año 2001. La Iglesia habla re­cibido 106 millones de euros fundamentalmente de las arcas de los ayuntamientos en concepto de «conservación de patrimonio».

• Mientras muchos centros públicos padecen situa­ciones penosas, con infraestructuras escasas, masi­ficación, falta de medios, etc., el Estado subvenciona con 2.500 millones de euros centros privados de educación que pertenecen a la Iglesia.

• El montante total que la Iglesia recibe de las arcas públicas asciende a más de 3.300 millones de eu­ros anuales.

• Además de otras ventajas fiscales, la Iglesia no paga IVA en sus compras, ni paga impuesto de su­cesiones o donaciones. Muchas exigencias por parte de una dudosa organización

• Como parte de la historia de la Iglesia han que­dado 10 millones de víctimas en Europa por la Inquisición (Der SPiegel, o1.os.s8). 100 millones de víctimas en Latinoamérica por la «cristianización» (Teólogo Boff. 37.05.91), los escándalos relacionados con el Banco Ambrosiano, etc.

• Mientras los políticos europeos miraban a Hitler con escepticismo, el Vaticano hacía un concordato con él. Hitler fue admitido en la alta sociedad gracias al Vaticano.

• ¿Una secta? «Organización estrictamente jerár­quica, totalitaria por dentro y por fuera, con ansias de poder y de dinero, seguidora de cultos misteriosos y con un gurú infalible en la cumbre de su jerarquía». Estos son los atributos más usuales de una secta según definición de los «perseguidores de sectas» de la Iglesia. Pero la organización que queda más perfectamen­te descrita con estas características es la misma Igle­sia católica romana. Como el gran historiador alemán Deschner dijo: «Después de ocuparme intensamente la historia del cristianismo, en la antigüedad. en la edad media y los tiempos modernos, incluyendo forma especial el siglo XX, no conozco ninguna organización del mundo que se haya cargado de crímenes durante tanto tiempo, de forma tan prolon­gada y terrible como la Iglesia cristiana, especial­mente la Iglesia católica romana». (Die beleidigte Kir­ che - La Iglesia ofendida)
La única solución es apostatar

• Quienes no quieran solidarizarse con los actos criminales, con la sangrienta historia de esta Iglesia, y con el abuso que hace del nombre de Jesús, el Cristo, sólo tienen una posibilidad: ¡Salirse de ella! ¡Protesta contra el derroche que se está llevando a cabo con el dinero de todos los contribuyentes saliéndote de la Iglesia!

www.silladesanpedro.org Vida Universal - Apartado 8458 - 28080 Madrid

¿Cuánto te va a costar la visita del Papa? ¿Quieres que el dinero que tanto te ha costado ganar se gaste en el jerarca de un imperio multimillonario?
¡Quién gasta fondos públicos en la visita del Papa,está quitándoselos a la clase media y a los que menos ganan!

Los hombres sólo quieren cerveza y futbol...

Pensé que sería el negocio perfecto. Había organizado el prostíbulo para la ocasión con banderas de los diferentes equipos. Coloqué carteles por todas las calles de Frankfurt para que los hombres encontraran sin dificultades nuestro barrio. Incluso había aparcado mi ropa interior más sexy por nuevos conjuntos con los colores de Alemania. También compré un conjunto de Ucrania, ya que no quería menospreciar a mi país... Pero los hombres sólo quieren fútbol y cerveza y mi viaje ha sido en vano.
Llegué incluso a sonyar que un ricachón europeo me sacaría de esta mierda, como en Pretty Woman, pero tendré que seguir vendiendo mi cuerpo para llegar a fin de mes. Mi bebé no puede vivir del aire... necesita panylales, papillas, medicinas... y mi salario a penas da para uno.
Mis companyeras están que trinan. Los pocos clientes que recibimos apestan a cerveza y nos gritan mientras eructan ante nuestra cara necesitada de su bolsillo. Aliento putrido sale de su boca...
No consigo recordar por qué me metí en este mundo de vejaciones y desconsuelos. Podría haber ido a la universidad, como hacen todas las chicas. Tal vez hubiera llegado a maestra y ahora tendría una casita de esas con muchos colores y vistas al mar. Estaría casada con un hombre magnífico que me recordaría cada día lo mucho que me quiere... y sería feliz. Pero papá tuvo que beber más de la cuenta y maltratarnos a mí y a mamá, así que jamás supe lo que era la escuela, sino dormir bajo las frías noches ucranianas en un cuchitril de veinte metros cuadrados, después de largas jornadas deambulando por la calle.
Quizá si la gente no nos mirara tan mal y recibiéramos unos derechos mínimos como trabajadoras; si no corriéramos el riesgo de ser golpeadas hasta desfallecer por un cliente violento y sin escrúpulos; si nos viéramos libres de contagiarnos de SIDA... quizás entonces esto sería otra cosa. Pero de momento no lo es...
A pesar de todo no perderé nunca la esperanza de salir de aquí y formar una familia de verdad, donde mi pequenyo no sufra lo que yo y pueda formarse como un hombre más. Porque todos merecemos una mínima dignidad que nos permita ser felices.
El partido está a punto de terminar. Con suerte el hombre de mi vida golpee ahora a mi puerta...

El nou treballador del mes

El nostre "benvolgut" ex-president Jose María Aznar va ser anomenat dimarts conseller del conglomerat News Corporation, propietat d'altre senyor d'idiologia conservadora i amb cap tipus de deontologia periodística anomenat Rupert Murdoch. Alguns dels mitjans que poseix l'empresa són els diaris The New York Post, The Times o el sensacionalista The Sun, els canals de televisió Fox News i Sky o l'editorial Harper Collins.

Diuen que l'ex-president ja ha format part del seu primer consell administratiu però, si no recorde mal, Aznar no parla anglés, encara que sempre li ha pogut ensenyar alguna parauleta el seu amic George W. Bush. D'altra banda, segons la Borsa de Nova York, qualsevol conseller ha de ser independent, encara que Aznar manté el seu càrrec de president d'honor del PP i president de la Fundació para l'Anàlisi i els Estudis Socials (FAPE).

Entre les qualitats del senyor Aznar jo destacaria ser un llepaculs dels governs anglès i nord-americà i no donar-li cap tipus d'importància a les manifestacions públiques de l'Estat on molta gent el va votar com a president. La seua mentalitat tancada no li deixà mirar al seu voltant per a descobrir que el poble deia: ja tenim prou!

Encara des de la nostàlgia d'haver sigut un dia president, el senyor Aznar intenta controlar als del seu partit, per tal que no decaiga l'esperit carca i anacrònic que demostren cada dia.

Em sembla que hi ha coses que els del partit popular no entenen massa be, com ara, que una família no ha de respondre necessàriament al model políticament correcte d'un home i una dona amb els seus fills. Les parelles homosexuals també tenen dret a formar una família! Tampoc no vau comprendre que un no a una guerra significa no, així que les tropes espanyoles mai hagueren d'haver surtit cap a Afganistan. Per últim, refrescar-los la memòria dient-los que han perdut les eleccions i que no haurien de continuar argumentant que ETA va ser l'autora dels horribles atemptats a Atocha, sinò que haurien de posar de la seua part per ajudar en el procés de negociació i que el malsomni de la violència d'ETA acabi ja.

Per últim, tornant al cas d'Aznar, sembla que l'amiguisme no falla entre els poderosos. En comptes d'una persona que per currículum siga l'idònea per al càrrec, Aznar ha sigut anomenat pel fet de ser una figura pública, ex-president i posicionat ben a la dreta.

Vagi be!

Un altre article per a reflexionar
Ací teniu un article del meravellós Forges sobre el preu de la vivenda. Les veus de crítica han d'anar augmentat i hem de seguir lluitant en contra de tanta especulació com siga!!

Forges, EL PAÍS, 2/5/2006

"La nómina de mi padre en diciembre de 1979 era de 38.000 pesetas. Él trabajaba como peón en una obra. En ese mismo momento le ofrecieron comprar una casa. Le pedían un total de 500.000 pesetas por ella. Decidió no arriesgar y continuar viviendo en régimen de alquiler, en unas condiciones muy buenas. Se trataba de una casa modesta pero muy bien ubicada, en pleno centro de un pueblo cercano a Barcelona. A los pocos meses mi padre y mi madre compraron un terreno en otro pueblo de la misma provincia y en menos de cinco años de esfuerzo ya habían levantado y pagado una vivienda de 120 m2.

Han pasado 27 años. En 2006 y en el mismo pueblo donde viven, un piso modesto de 75m2 a las afueras no se encuentra por menos de 35 millones de pesetas, y estoy siendo muy generoso.
En el año 1979 el coste de un piso era del orden de 14 mensualidades de un peón de obra 38.000 pts/mes x 14 meses = 532.000 pts
El sueldo en 2006 de un universitario recién titulado en ingeniería informática sin experiencia profesional no llega a las 200.000 pesetas mensuales.
En el año 2006 una vivienda modesta cuesta 175 mensualidades (14 anualidades!!!) de un ingeniero informático.
200.000 pts/mes x 175 meses = 35.000.000 pts
Las jóvenes de hoy necesitaríamos cobrar 2,5 millones de pesetas mensuales para estar en igualdad de condiciones con nuestros padres que compraron una vivienda a principios de los años 80.
2.500.000 pts/mes x 14 meses = 35 Mill. de pts
Los pisos en el año 2006 deberían costar 2,8 millones de pesetas para que los jóvenes de hoy estemos en igualdad de condiciones con nuestros padres en 1979

200.000 pts/mes x 14 meses = 2.800.000 pts
No encuentro adjetivo alguno en el año 2006 para calificar lo que mi padre consideró arriesgado en 1979.
Está claro que los pisos no van a pasar a costar de la noche a la mañana 30 veces menos, de 35 a 3 millones.
También está claro que no voy a cobrar 2,5 millones de pesetas mensuales, por muy buen trabajo que encuentre y por muchos estudios que tenga.

Lo primero que se le ocurre a uno es seguir viviendo en casa de sus padres y ahorrar el 100% del sueldo durante los próximos 14 años, para el año 2020 (yo rondaré ya los 40 años de edad) tendré el dinero suficiente para comprar una vivienda al coste del año 2006 pero, por supuesto, no al coste del año 2020. Evidentemente esta ocurrencia la desecha uno antes de hacer cualquier cálculo.

Aunque un joven bienintencionado consiga ahorrar 2, 4 o 6 millones con mucho esfuerzo en pocos años, a día de hoy nunca podrá evitar lo siguiente:

1) Pedir un préstamo al banco a 40 o 50 años (si consigues ahorrar 2, 4 o 6 millones puedes reducir el período a 35 - 45 años, pero 5 años no suponen prácticamente nada cuando estamos hablando de medio siglo de pago). Te darás cuenta de que no vives en una democracia sino en una dictadura. El dictador no se llama Francisco Franco o Fidel Castro sino La Caixa, BSCH, Banc de Sabadell o, en general, "la banca". Ni siquiera tendrás la libertad de decir lo que piensas a, por ejemplo, tu jefe, no vaya a ser que cierre el grifo y no puedas pagar al dictador.
2) La otra solución es pagar un alquiler de por vida. En este caso el dictador se llamará Juan García, José Pérez o Pablo el arrendador. La situación no es distinta a 1).
Después de esta reflexión ten la delicadeza de no decir a un joven que su problema es que no ahorra , eso fue válido para ti en 1979, incluso era valido para algunos jóvenes en 1999, pero no en 2006, en 2006 sólo consigues cargar con más impotencia, si cabe, al muchacho.
El esfuerzo de nuestros padres, sin duda alguna admirable , no era estéril (podían obtener una vivienda de propiedad en un período de 5 años). El mismo esfuerzo realizado por nosotros, los hijos, sólo llega para quizá reducir en 5 años una hipoteca de medio siglo.
La vivienda nunca fue un objeto para enriquecerse, sino para vivir y es de lo poco material que sí necesitamos. La ley del libre mercado puede establecer el precio de los televisores de plasma al precio que quiera... yo
no los compraré... pero nunca tuvimos que permitir que esa misma ley fijara el precio de la vivienda, porque todos necesitamos vivir en una y no todos podemos pagarla. Los jóvenes, incluso aquellos que tenemos estudios superiores, no podemos competir".

Comença la febra del mundial

Futbol, futbol, futbol... és l'únic tema del que es parla ara en Alemanya (i també en la resta del món). A la ràdio no pare de fer enquestes, entrevistes i montatges sobre la WM (WeltMeister), alies el mundial de futbol 2006. El dijous passat vaig anar a vore l'entrenament del Brasil. Teòricament havia de dur passe de premsa i el meu cap em va dir que me'l facilitarien a l'estadi. A l'arribar, després d'un tràfic insoportable i algun desviament inoportú a l'autopista, no havia manera de trobar al tal senyor Schutt que m'havia de facilitar el maldit passe. Per descomptat, no podia aparcar a on la premsa, encara que anava amb tota la parafernàlia de la ràdio i el seu cotxe de colorets (blanc, rosa i blau). Però els alemanys són, com sabreu, molt cap-quadrats, aixó que no havia res a fer. Després d'aparcar a un caminet continuava sense localitzar a aquell home.
L'estadi estava a reventar i per fora havia un rebombori impressionant. No tenia cap esperança d'entrar-hi. Vaig trucar al meu cap per informar-li i encara em pressionà per a què localitzés al tal Schutt. Damunt que ell havia sigut tan incompetent de no aconseguir el passe de premsa abans!
Per sort, Ronald va escoltar a algú dir que un home repartia entrades gratuïtes a la reixa, i amb el seu braçot em va enxampar dos i vam poder entrar-hi.
Dins!!!! Vint-i-sis mil persones!!! Guauuu! Això fa un total de quasi vint-i-sis Busots!
Els brasilians i la samba no saben viure separats, així que allò era un festival. Vaig vore part de l'entranament, vaig fer fotos i vaig fer unes 25 entrevistes al públic. La meua emissora volia entrevista a l'equip, però van ser tan babaus que tampoc no ho van acordar amb temps amb qui calia. Així que res!
Un xiquet va còrrer cap a Ronaldnho durant l'entrenament i la policia li anava al darrere. Es va enganxar a l'ídol de tot amant del futbol i li demanava la seua xamarreta estirant d'ella. Finalment Ronaldinho, amb un gran somriure, el va abraçar i li va signar un autògraf a la xamarreta del Brasil que duia el xiquet.
Després de l'entrenament, divendres, vaig anar a vore la inauguració del mundial a Frankfurt. Han possat una pantalla gegant al riu Main (Meno). Literalment ix de l'aigüa!! Quanta pela es gasta amb el futbol. A més, ja han terminat la restauració de la catedral, després de molts anys. Quina casulitat que li hagen llevat els anadamis justet per a la WM!!
De pantalles gegants n'hi ha per tot arreu i en qualsevol poblet, per xicotet que siga.
La febra del mundial ha començat. Per a alguns amb més alegria que per a d'altres!!
PD. Per més que ho intente no conseguixo carregar les fotos. A vore si ho puc fer altre dia des d'un altre ordinador.

32. OpenOhr Festival

El diumenge vaig estar a un festival d'estiu (d'aquest còmic estiu) a Mainz. Durava de divendres a dilluns, però les meues obligacions amb la ràdio em vam deixar només temps per anar-hi diumenge.
Hi havien grups emergents de diferents tipus, de caire hippilongo, així com grups de teatre (alguns dolents com ells mateixa, paradetes de roba i collarets i stands reivindicatius. Em vaig comprar una xapa xulísima amb el missatge: "De major seré lesbiana".

Supose que tots el que hagueu anat a un festival vos ho podreu imaginar. No obstant, vos indique les diferència bàsiques amb Espanya:

1. Malgrat ser un festival d'estiu, no feia calor, més be frescoreta i caien gotetes.

2. Els alemanys no ballen i peguen grits als concerts, sinó que es queden asseguts a terra. Element comú: els porros i la litrona.

3. Hi havia xiquets a patades, els pares del quals els consideraven prou madurs com per a deixar-los solts per ahí sense tindre que preocupar-se de que es trencaren una cama o s'obriren el cap. A més, els xiquets no deien constantment: "Mamà, vull anar-me'n a casa", sinó que pareixien gaudir amb l'espectacle.

4. Hi havien parelles 8algunes de més de 40 anys) d'homosexuals per tot arreu que expresaven sense complexos la seua sexualitat. Oléeee per la possibilitat de morrejar-se amb la seua parella sense que ningú el miri mal.

5. Tots els gots de la beguda tenen pfand, o siga, són retornables, fet que fa que no estiga tot el terra ple de merda.

6. No et fan un registre exhaustiu a l'entrada. Ni tan sols t'obrin la motxilla. A cap alemany se li passa pel cap portar una navaja per clavar-se-la a algú.

7. Els grups no solen cantar en la seua llengua. Per que ells, clar, "espiquing inglix" i sembla que no vulguen fer-li la competència a Ramstein.

Be, però la resta és un poc com a casa nostra. I nosaltres, que érem un grup mixte (espanyoles, alemanya i francés) vam gaudir a la nostra manera: ballant, cantant, rient... Vos adjunte una foto per a què ens vegueu els caretos.

Besets i fins la pròxima!

Siempre puedo refinanciar

Aquest és el títol d'un article d'Alberto Noguera que relata perfectament la inestable situació que es viu al mercat immobiliari i que ens impedeix als joves independitzar-nos amb els nostres propis mitjans i sense endeutar-nos de per vida.
L'especul.lació no pot continuar més temps sent una rutina. Si els preus continuen multiplicant-se d'aquesta manera ens convertirem, no ja en la generació endeutada, sinó en aquella que deixa números rojos com a herència.
Manifestem-nos i donem suport a qualsevol tipus d'iniciativa en contra del que ja es ve anomenant infierno del ladrillo!!!!

Clica ací per llegir l'article

Treballadora sense sou = practicant

Ahir vaig comencar (escric des d'un ordenador alemany i no te la c trencada) el meu somniat praktikum a RPR1 (alias "Die super Hits im MegaMix"), una emissòra de ràdio alemanya regional. Aquesta setmana treballe de 8,30 a 17 i ahir ja vaig comencar fent enquestes pel carrer i editant-les a l'estudi després. A més, he de fer algunes trucades, buscar possibles notícies i eixes coses. EL més interessant que faré serà entrevistar al Brasil, que, com tots sabreu, venen a Alemanya pel mundial. Els meus jefes creuen que podré entendre-los, perquè el portugués i l'espanyol no són tan diferents. Ja vos contaré!

A banda, tinc el meu mini despatx amb ordinador i conexió a internet (des d'on ara mateix escric). La pega és que la setmana que ve faig el torn de 7 del matí a 15 hores i crec que terminaré morteta.

El que resta clar és que la meua companya de práctiques i jo treballem igual que els dos caps i la redactora, amb l'excepció que no cobrem un duro. És el preu que tot estudiant ha de pagar per a poder trobar un treball basura el dia de demá.

No obstant, estic molt contenta i estic aprenent molt, a més de perdent vergonya l'hora de fer entrevistes a la gent que passa pel carer. Je,je!

Continuarem informant des de RPR1.

Molts besets a tots!

FELICITATS!!!

Avui vull felicitar des d'ací a dues persones molt especials per a mi. A una, Jaume (en realitat Jaime, però a mi ja se m'ha quedat la versió valenciana) perquè se fa major, i a altra, Nachete, perquè aquesta nit asenta el cap i es casa.

Ja m'agrdaria poder estar a les dues celebracions i riure amb vosaltres i compartir aquests moments tan especials. Però el super restaurant Barrio Alto(=restaurant-espanyol-tima-alemanys) m'espera i amb el que cobre vaig a fer-me rica aquesta nit.

Almenys volia enviar-vos una besadeta ben gran i des d'ací tot el meu afecte i alegria!

Gaudiu del vostre dia!

Aixó sí és un parc temátic i la resta són tonteria!

Qui demonis va manar construir Terra Mítica? A banda de la crema d'una de les poques
àrees de bosc mediterrani que tenim i de totes les connotacions polítiques que emana, el que de veritat és un parc temàtic interessant és el descrit a la següent notícia de la BBC Món.

Article: Parque del sexo en Londres

En Londres se abrirá un parque de diversiones o temático que no tiene montañas rusas o carruseles: todo será sobre sexo.

La llamada Academia Amora del Sexo y Relaciones, que costó más de US$12 millones, tiene un recorrido de siete áreas diferentes que van desde "Placer" hasta el "Orgasmo".
Estas siete áreas empezarán con el tema de la atracción, amor y relaciones en pareja, y también incluyen una "zona segura" que abordará el tema de la protección para las relaciones sexuales.

Según los organizadores, la exhibición tiene el objetivo de "separar los mitos de la realidad y educar a todos para convertirlos en mejores amantes".

El lugar abre al público a finales del año, en el llamado West End del centro de Londres, en la zona de Picadilly.



Muestras reales

El parque temático mostrará a los visitantes unos modelos a escala humana, hechos de silicona, que podrán ser tocados para descubrir sus zonas erógenas.


"Trataremos de darles (a los visitantes) la mejor información para convertirlos en amantes fantásticos ", explicó la directora de exposiciones, Sarah Brewer

El público también podrá construir su pareja ideal a partir de una serie de piezas del cuerpo humano.
La muestra incluye clases para besar mejor y cómo hablar de manera más sexy.

"Mientras más intercambio sexual tenemos más queremos obtener; y mientras menos obtenemos, igual más queremos", señaló Brewer.

"Es cierto que estamos tratando de ir más allá de los límites, pero cualquiera que sean sus habilidades trataremos de darles (al público) la mejor información para convertirlos en amantes fantásticos", aseveró.

Pese a lo atrevido de la muestra, hay límites: los visitantes deben tener más de 18 años de edad y las entradas costarán unos US$27.

No obstante, se esperan unos 600.000 visitantes en el primer año.

Nota de BBCMundo.com:
http://news.bbc.co.uk/go/pr/fr/-/hi/spanish/science/newsid_5014000/5014702.stm
Publicada: 2006/05/25 06:45:57 GMT

Curiositats onomástiques

Ahir va ser a Alemanya Himmelfahrt, o siga, el dia de l'asenció, que al mateix temps és el dia del pare sense ser Sant Josep. I ací un dia tan especial no ve patrocinat per El Corte Inglés, sinó pel Kaufhof.

Un sant és en moltes religions una persona qui, per diverses actuacions al llarg de la seua vida, o be per la seva mort (com a màrtir)se converteix en un model e vida a seguir per a la resta de creients. El sants tenen una consideració major que la d'ésser humà, sense arribar a ser el Déu de culte. Els catòlics i evàngelics presenten moltes similituts en el cas de l'onomàstica, no obstant, els catòlics veneren els sants i els evangèlics no. Es diu que els sants seran els interlocutors de ambdues religions al cel (ja que a les persones això de parlar no se'n dóna d'allò més be, és una bona excusa per a ni tan sols intentar-ho. Deixa-ho que ja parlaran Sant Antoni i Sant Teleforo).

També altres religions tenen sants, com els hanifes musulmans o els patriarques jueus o els il.luminats del budisme.

Un problema a la tradició catòlica va ser a l´hora de crear el santoral. Efectovament, sobraven dies i faltaven sants. Però els cristians van optar per la via ràpida, anomenant sants a dit en els primers anys del cristianisme, sense que aquestos hagueren de passar les dures oposicions que actualment es requereixen. En moltes ocasions la decisió va ser tan arbitrària que es creava un sant adhoc cada vegada que es batejava a un xiquet amb un nou nom.

Després només restava inventar-se una bona llegenda i història de vida per al nou ídol de culte. De fet, hi ha més relates mitològics que miracles al santoral cristià. No ho dic, però, amb menyspreu. Considere els mites i cultes religiosos com grandíssims valors de la tradició cultural d'una societat, que l'home ha sagut cultivar per a trobar un sentit a la seua existència.

Per sert, avui 26 de maig es celebren Sant Felipe Neri, apòstol de Roma i patro dd'educadors i humoristes, i Santa Mariana de Jesús, la Azucena de Quito. Felicitats als agraciats.

"Cuando los poderosos son demasiado arrogantes para reformar sus estrategias, el precio más alto lo pagan los más pobres y desprotegidos".
(Irene Khan, secretaria general de Amnistía Internacional)

Un any més Amnistia Internacional ha presentat el seu informe anual sense que parega haver canviat la situació internacional.

- 285.000 morts i dos milions de refugiats i desplaçats pel conflicte a la regió sudanesa de Darfur.

- més de 100 milions de xiquets i xiquetes resten encara sense escolarització al món

- el 46% de les xiquetes als països pobres no te accés a l'educació primària.

- la xifra de xiquets i xiquetes soldats ascendeix cada any a 300.000.

- dos milions de xiquetes estan exposades a patir la mutilació genital cada any, i només nou països conten amb la legislació específica per a prohibir aquesta pràctica.

- el 25% de les dones pateix abusos sexuals a mans de les seues parelles a llarg de la seua vida. A un total de 79 països manca la legislació adeqüada sobre la violència contra les dones a l'àmbit familiar.


Malgrat tot açò, Khan ha reconegut que la societat civil torna a concienciar-se i mobilitzar-se als carrers contra la pobresa i a favor dels drets econòmics i socials a tot el món. No obstant, les promeses incumplides del poderosos fan que les injustícies i atrocitats continuin practicant-se impunement.

L'anuari apunta com a dades positives l'arrest domiciliari de l'ex dictador xilé Augusto Pinochet i la detenció de l'ex president peruà Alberto Fujimori.

Amnistia sol.licita una vegada més el tancament de la presó de Guantànam a Cuba, qualificada de bomba de rellotgeria que pot estallar en qualsevol moment, així com l'alliberament o procesament de les persones allà retingudes. Segons informacions pròpies, l'organització afirma que han passat 1.592 dies des que els EUA obrigueren el centre d'empresonament de Guantànam, l'11 de gener de 2002. Durant aquest temps han romangut recloses 759 persones, de les quals cap ha sigut condemnada per cap delicte.

De la mateixa manera, l'ONU i la Unió Africana haurien de col.laborar per posar fi a les morts i desplaçaments causats pel conflicte de Dafur.

ANUNCI DEL DIÀLEG GOVERN - ETA

Sobretot després que el govern anunciés l'inici del diàlge amb ETA a partir de juny, crec interessant la lectura del següents articles, extrets de la revista electrònica La Factoria i escrits a l'octubre de 1997. Cadascú pot estar més o menys d'acord amb els autors, però ofereix informació molt interessant i indaguen en preguntes com: per què ETA?, com pot una persona arribar a naturalitzar la violència per ideals polítics? o l'entramat del nacionalisme i el terrorisme al País Basc.


Miren Alcedo
"Experiencias de vida de los militantes de ETA"
"Mujeres de ETA: la cuestión del género en la clandestinidad"

Fernando Reinares
"¿Quiénes son los militantes de ETA?"

Javier Elzo
"Problemática de la violencia en el País Vasco"

Oscar Jaime-Jiménez
"Combatiendo a ETA"

SALVEM EL NOSTRE TERRITORI!!!

Companyes i companys: per tal de reforçar la mobilització de Compromís pel Territori cap a la manifestació del 3 de juny, un grup d'universitaris han preparat aquest manifest perquè el signeu si hi esteu d'acord.
Envieu un correu amb el tema adhesió a Andres.Tobarra@uv.es

De moment, donen suport un grapat de professors de Sociologia, escriptors valencians i músics del Col·lectiu Ovidi Montllor.
Teniu de termini fins dilluns 29 de maig. Després, convocarem una roda de premsa-concentració als Campus abans del 3 de juny.
Gràcies pel teu suport.



MANIFEST

DEFENSEM EL TERRITORI
Moratòria urbanística, ja!
Prou d’especulació!
Prou de corrupció

Els i les sotasignants, personal docent, d’investigació i de gestió de les universitats valencianes, escriptors i periodistes, músics i artistes i gestors culturals, considerem que:

Durant els darrers anys, el territori valencià està patint el major conjunt d’agressions de la seua història recent. Al llarg de tot el País i de totes les comarques, a la costa i a l’interior, als pobles i a les ciutats, el nostre territori es va progressivament destruint, desapareixent davall d’una capa d’asfalt i formigó.
Urbanitzacions sense control, camps de golf i centres d’oci fora de mida s’escampen pertot arreu, acompanyats d’un excés de noves vies de comunicació i d’infraestructures molt sovint innecessàries.
S’especula amb la terra i amb l’aigua, es destrossa el paisatge, el medi natural i el patrimoni cultural, amb la permissivitat interessada i la complicitat activa de les administracions locals i autonòmiques, en les quals es fa cada dia més present l’ombra de la corrupció.
La creixent opinió ciutadana en contra d’aquesta dinàmica destructiva és sistemàticament menyspreada.
L’irracional deteriorament industrial, la progressiva liquidació de l’economia agrària i una nefasta gestió dels recursos hídrics i energètics i dels residus, vénen a agreujar aquest panorama.
Darrere de tot això, una economia basada en el turisme massiu i en la construcció, que només busca el benefici particular immediat, en perjudici de tot interès social: l’educació, la sanitat i els altres serveis públics es deterioren cada dia més, i la joventut i els sectors socials més desfavorits no poden accedir a un habitatge digne.

Cal una resposta col·lectiva, un compromís actiu dels ciutadans i les ciutadanes del nostre País, per acabar amb la destrucció, la corrupció i l’especulació, a favor d’una alternativa econòmica i social que respecte el territori, racionalitze els recursos naturals i energètics i la producció industrial, redrece l’agricultura i garantisca la participació de la ciutadania en les decisions.

Cal aturar la destrucció per a pensar el país que volem

Per tot això cridem a participar en la manifestació del proper 3 de juny a les 18:00 a la Plaça de Sant Agustí de València




Si t'interessa, reenvia el manifest als teus contactes (ho pots fer clicant a la icona del sobre que apareix a sota)

Tal volta torne a escriure...

Porte dies pensant en tornar a donar-li vida al meu blog, però no sé per què mai aconseguisc posar-m'hi. Em manquen ganes, temps, facilitats d'accés a la xarxa i tampoc no sé si a algú l'interessarà realment allò que escric... Excuses barates que alimenten la meua ganduleria.

Però també he recordat avui el motiu perquè vaig començar a escriure. Ho vaig fer per a mostrar al esperits més pesimistes que UN MÒN MILLOR ÉS POSSIBLE i que TOTS podem ficar el nostre granet de sorra per a aconseguir-ho!!!

De què serveix quedar-se a casa mirant la televisió i lamentant-nos de les injustícies que hi ha allà a fora? Alcem-nos i reivindiquem el nostre paper d'actors polítics!! Ajude'm a qui tenim al nostre costat, estimem als amics i persones que ens estimen!!! Lluitem (sense armes) per la igualtat de tots els humans, sense mirar d'on procedeixen o de quin color tenen la pell!!

Espere que les meues paraules tinguen la màgia de despertar un somriure i fer que avui algú isca de casa disposat a contagir a la vegada eixe somriure a tothom que passe pel carrer. No pensem que les coses son així i que tot està en mans de l'economia i la política. NOSALTRES, la societat, som la base d'eixa oligarquia que es manté sobre nosaltres. Si fem soroll i ens menegem, cauran!






Tal volta torne a escriure...

Fins prompte doncs!

Salvaguardem el nostre medi ambient!

Quan la mà de l'home no pot estar-se quieta i necessita transformar tot allò natural en un producte manufacturat per al seu propi benefici, no ens queda més remei que culturalitzar-lo per a poder conservar-lo. La tala indiscriminada o la crema de boscos a cosa feta per a revaloritzar terrenys i fer-los urbanitzables fa que siga necessari convertir-los en parcs naturals o en patrimonis de la humanitat. Només així s'assegura, almenys durant un temps, la no destrucció de la terra que ens acull. L'especulació i la construcció desmesurada de vivendes està augmentat de forma preocupant la presió sobre el medi ambient i les conseqüències negatives que això ens reporta. És paradoxal que construïm tantes vivendes, sense una necessitat real, quan ens estem carregant l'estructura que ens permet viure cada dia. Pensem més amb el cap i menys amb la butxaca!

La Colla Ecologista d'Alacant-Ecologistes en Acció (Alacant), la Colla Ecologista "La Carrasca" - Ecologistes en Acció (Alcoi), Vent Pluig- Associació Cultural de la Vall de Guadalest, WWF-Adena (Grup d'Alacant) i el Grup Ecologista Xoriguer (La Vila Joiosa) han inicitat un moviment en defensa de les serres d'Aitana, La Serrella i el Puig Campana. La grandària d'aquestes muntanyes s'estén des de les Marines al Comtat.

MANIFEST:

Els municipis muntanyencs de les Marines ja han començat a patir un procés especulatiu que transforma lenta però inexorablement les millors terres en solars. Polop, Callosa, La Nucia, Finestrat i Guadalest ja estan envoltats de projectes urbanístics.

Si avaluem l'evolució del procés destructiu-urbanitzador sobre els pobles costaners als últims quaranta anys podem projectar sense risc d'equivocar-nos que en els pròxims quaranta anys el procés haurà augmentat exponencialment transformant el millor del nostre territori en una macrourbanització.

Vivim a un país on la planificació territorial estè en mans del agents urbanitzadors, la qual cosa por conduir a la pèrdua irreversible del paisatge, de l'agricultura i inclús de la nostra llengua.

La nostra proposta consisteix a fer de La Serrella, L'Aitana i el Puig Campana un gran Parc Natural i és per això que fem aquesta primera convocatòria. Ara per ara, volem conèixer de primera mà l'experiència del treball i les reivindicacions que van fer amb molt d'èxit de la Serra de Mariola un Parc Natural.

Pensem que encara estem a temps d'articular una protecció efectiva dels nostres millors ecosistemes de muntanya. I a més fer això compatible amb el creixement ordenat dels pobles i amb les activitats tradicionals, com ara la caça, l'agricultura, el turisme rural o les esports de muntanya. El moment és ara, i hem de fer-ho pel present, per futur i per fer país.

Que la frase CLAR COM L'AIGUA continue tenint sentit

Cuando llega el verano los humanos nos sentimos atraídos por el mar.
Las multitudes se congregan en las playas en busca de un contacto con las olas marinas que nos produzcan placer y descanso.
Pero el paso humano deja su huella fatal en las playas de arena.
Millones de bolsas de nylon y plásticos de todo tipo son abandonados en la costa y el viento o las mareas se encargan de arrastrarlos al mar.
Una bolsa de nylon puede navegar varias decenas de años sin
degradarse. Las tortugas marinas las confunden con medusas y las comen ahogándose en el intento por tragarlas. Miles de delfines caen también en la confusión y mueren ahogados. Ellos no pueden reconocer los desperdicios humanos,simplemente se confunden, después de todo, "lo que flota en el mar se come".
La tapa plástica de una botella, más dura que una bolsa, puede
permanecer inalterable navegando por los mares por más de un siglo.
El Dr. James Ludwing que se encontraba estudiando al albatros en la Isla de Midway, en el Pacífico, muy lejos de los centros poblados, hizo un hallazgo espantoso. Cuando comenzó a recoger el contenido del buche de sólo ocho pichones de albatros muertos encontró: 42 tapas plásticas de botellas, 18 encendedores, restos flotantes que en su mayoría eran pequeños pedacitos de plástico. Estos pichones habían sido alimentados por sus padres que no pudieron reconocer los desperdicios al momento de elegir su alimento.
El próximo verano, cuando visites tu playa preferida, tal vez encuentres en la arena basura que otra persona arrojó. No es tu basura, pero es TU PLAYA,es TU MAR, es TU MUNDO y debes hacer algo por ellos.
Muchos padres juegan con sus hijos el juego de "A ver... ¿quién consigue juntar la mayor cantidad de plásticos?" en medio de una inolvidable lección de ecología. Otros, en silencio, toman un plástico abandonado y lo llevan con ellos a sus casas, lejos del mar. Los verás pasar sonrientes, saben que han salvado a un delfín. "No se puede defender lo que no se ama y no se puede
amar lo que no se conoce"
Difundidlo.

Gracias.

UN MUNDO MEJOR ES POSIBLE

Especialistes en marketing camí d’Europa

El pobrets assessors en comunicació de Mayor Oreja i Borrell estan fent una feinada endebades. En un moment en què ni la política nacional desperta el major interés pel desànim dels ciutadans envers l’Estat i els polítics, les eleccions europees passaran inadvertides per la majoria de ciutadans.
La gent no és conscient de la importància de votar per a escollir els nostres representants al Parlament Europeu. Entre un 40 i un 80% de les decisions que pren ens afecten molt directament (va ser el Parlament qui va prohibir la rebaixa d’impostos en els llibres i discos, per exemple).
Encara no hi ha una consciència d’Europa. Només cal vore els debats bipartidistes de la tele (només faran un debat en que isca més gent que Borrell i Mayor?), on el temes tractats es desvien ràpidament cap a acusacions per gestions anteriors en el govern de l’Estat.
El 80% dels espanyols utilitzen la televisió com a única font d’informació política. Per això els partits es veuen obligats a centralitzar totes les seues idees en la figura d’un líder que, a més de saber parlar (en teoria), deu captar l’atenció dels votants a través de la xicoteta pantalla. Per tant, si es maco millor que millor. Tant Borrell com el seu contrincant Mayor (els altres candidats no ho necessiten tant perquè són ignorats pels mitjans de comunicació) passen hores i hores assajant com dur a terme la seua actuació: en quin moment treure el to lacrimogen parlant de les víctimes del terrorisme; quan acusar greument l’opositor amb arguments envers la seua intimitat, en lloc de defensar la gestió alternativa que ell portaria a terme; o quan mirar a càmera de manera seductora i persuasiva si tenen molt clar allò que dir. Importa més semblar el guanyador que guanyar, i parle en aquestos termes perquè la política es constitueix sempre com un debat maniqueista on uns perden i altres triomfen.
Com diu Castells, la política ara és política informacional. Això no significa que els mitjans de comunicació determinen la política, però sí que la modelen. Qualsevol partit o candidat, siga de la ideologia que siga, ha de sotmetre’s als mateixos mitjans de comunicació.
Tristament, com critica Philipe Breton, hi ha una confusió entre mediació i mediatització, per això cal guanyar-se als media només per a tindre l’oportunitat de ser escoltat a escala massiva. Les institucions o figures que en algun moment van mitjançaven entre els polítics i els ciutadans han sigut engolides pels mitjans de televisió i, davant de tot, per la televisió.
El principal problema al que condueix aquesta identificació és a suposar que per tindre mitjans de comunicació la nostra democràcia està assegurada. No és veritat. A més, la paraula política, després dels filtres dels periodistes i de la recepció activa, pràcticament desapareix. L’argumentació política es redueix a una posada en escena. Així doncs, els periodistes, amb la seua labor de comentaristes i intèrprets transmeten la idea d’una transparència mediàtica que ens “salva” de l’opacitat política.
Alguns autors veuen en els mitjans de comunicació un atemptat contra la democràcia. El més divertit és Giovanni Sartori, qui acaba dient bestieses com que la televisió idiotitza l’home destruint la seua capacitat crítica i substituint les idees per imatges. Crec que se li oblida que les audiències no són blancs amorfs que responen a l’esquema estímul-resposta, com la investigació administrativa dels anys quaranta va creure.
Els mitjans de comunicació són un eina ABSOLUTAMENT necessària per a la democràcia. De fet, els que alguns anomenen democràcia mediàtica no contradiu la parlamentària, ja que l’existència de diferents mitjans o grups empresarials (amb algun agradable exemple de periodisme “independent”) comporta una varietat ideològica. Tot i això, tant en un camp com en l’altre, hi ha una trista tendència a l’oligopoli.
No veig necessària una reducció de la influència dels mitjans, sinó un augment del protagonisme dels partits i institucions polítiques. Això no lleva, clar està, que siga imprescindible una defensa del pluralisme tant en el món mediàtic com ideològic. Vivim en un sistema capitalista que defensa la “llibertat” de capitals davant de tot (llibertat que paradoxalment sempre es tradueix en monopoli), però hem de rebel·lar-nos i protegir de les seues sarpes els nostres drets com a persones!

Ensenyem a parlar a la futura televisió balear

Les Illes Balears tindran prompte la seua pròpia cadena de televisió autonòmica. No obstant, els amos del PP en eixa terra sembla que adoren Canal 9 i tinguen enyorança d'ella, perquè volen començar discirminant el català. Si abans de començar les emissions no fem res en favor de la llengua, després serà més difícil modificar una sèrie de continguts que l'audiència s'ha educat a vore en castellà.
Si mor una llengua, mor una realitat.
La televisió balear, en català i de qualitat!

MANIFEST DE L'OBRA CULTURAL BALEAR
ADHEREIX-TE!!!!


Atès el fet que la Llei de creació de la Companyia de Ràdio i Televisió de les Illes Balears (1985) estableix que un dels principis cabdals de la seva programació ha de ser “la defensa de la personalitat i identitat del poble de les Illes Balears, així com la promoció i difusió de la seva cultura i la seva llengua”. Que la Llei de Normalització Lingüística fixa com a objectius el foment de l’ús de la llengua catalana a tots els mitjans de comunicació social i estableix que “el català ha de ser la llengua usual en emissores de ràdio i de televisió” públiques de l’arxipèlag,

Atès el fet que la Llei de Ràdio i Televisió de les Illes Balears palesa que una RTV pública en català és un instrument essencial per “crear la consciència social sobre la importància del coneixement i l’ús de la llengua catalana per a tots els ciutadans” i que la Llei de normalització també hi incideix. declaram que

La futura televisió i ràdio públiques de les Illes Balears han de respectar el mandat legal i estatutari de promoure la llengua pròpia i oficial del país. El català ha de ser l’idioma vehicular dels mitjans de comunicació públics, amb el major respecte al pluralisme lingüístic (de manera que els convidats puguin expressar-se amb el seu idioma).

Haurà de facilitar i estimular la recepció del senyal autonòmic arreu de les comunitats de llengua catalana, per superar els dèficits històrics de coneixement i valoració de la nostra realitat i l’enriquiment de la llengua compartida.

Exigim el respecte a la llibertat d’expressió, l’objectivitat, la veracitat, la imparcialitat de les informacions, la seva separació nítida de l’opinió, el respecte a l’honor i a la vida privada de les persones, la protecció de la joventut i la infantesa, el pluralisme polític, social, cultural i religiós.

Consideram de cabdal importància assolir el màxim nivell de qualitat tècnica i de continguts, comparable al de les millors ràdios i televisions autonòmiques, per captar l’atenció de l’espectador.

Ha de preveure desconnexions per a cadascuna de les illes, i ha de donar una intervenció significativa als consells insulars.

Recordam que des de fa dues dècades, arran de la campanya Volem veure TV3, ara!, una gernació de ciutadans i de col·lectius demanam la creació d’una televisió i una ràdio autonòmiques que siguin la insígnia del nostre país i que reflectesquin el bategar diari del poble balear. Aquesta il·lusió no pot ser ara decebuda.