ELS HOMES DE MANTEGA

En Joanet Rodamón, gran viatger i famós explorador, va anar a parar una vegada al país del homes de mantega. Si s’estaven al sol es fonien, havien de posar-se sempre a l’ombra, i vivien en una ciutat on en lloc de cases hi havia neveres. En Joanet passava pels carrers i els veia recolzats a les finestres de les seves neveres, amb una bossa de gel al cap. A la porta de cada nevera hi havia un telèfon per parlar amb l’inquilí.

-Escolti?

-Digui’m.

-Amb qui parlo?

-Sóc el rei dels homes de mantega. Tot és nata de primera qualitat. Llet de vaca suïssa. S’ha fixat en el frigorífic?



-Ja ho crec! És d’or massís. Però no surt mai d’aquí?

-A l’hivern, si fa prou fred, en un cotxe de gel.

-I si el sol surt de colp i volta dels núvols mentre la Seva Majestat fa la seva passejadeta?

-No pot fer-ho, no està permés. Els meus guàrdies el tancarien a la presó.
-Bum! –va dir en Joanet.

I se’n va anar cap a una altra terra.


MOLTES PREGUNTES

Hi havia una vegada un nen que feia moltes preguntes, i això no era cap mal, al contrari, està molt bé. Però era molt difícil donar una resposta a les preguntes d’aquell nen.

Preguntava, per exemple:

-Per què els calaixos tenen taules?

La gent se’l mirava, i pot ser responia:

-Els calaixos serveixen per a posar-hi coberts.

-Ja ho sé, per què serveixen els calaixos, però en canvi no sé per què els calaixos tenen taules.



La gent brandava el cap i se n’anava. Un altre dia preguntava:

-Per què les cues tenen peixos?

O bé:

-Per què els bigotis tenen gats?

La gent brandava el cap i se n’anava per les seves.

El nen, tot creixent, no parava mai de fer preguntes. Fins i tot quan va ser un home no parava de preguntar això i allò. Però com que ningú no li contestava, es va retirar en una caseta al capdamunt d’una muntanya i es passava tot el temps%