A la dreta del Pare...

George Bush ha aconseguit el que portava buscant durant molt de temps: posar-se a l’altura de Déu (del Déu cristià). 2.500 britànics d’entre 16 i 24 anys el situen en el número 123 en l’escala de personatges que més admiren, justament en la mateixa posició que Jesucrist. Encapçala el ranking el futbolista Becker, seguit per Brad Pitt i Justin Timberlake. El responsable de l’equesta, el doctor Adrian North, de la universitat de Leicester, pensa que és realment depriment que els joves es decantaren per persones guapes sense res a dir i que no han fet res digne d’admiració.
Però és que si ens fixem en la televisió on en qualsevol escaparata de roba, tots els cosos que s’exibeixen són espectaculars (per als cànons de bellesa actualment vigents en Occident, es clar), fins i tot els dels treballadors. Pràcticament no hi ha actors, actrius o models llejos. Tots semblen angelets, amb caretes perfectes i somriures ben grans. La lògica de funcionament simbòlic fa que parèixer, semblar, siga equivalent a ser. Però no és així. Beckam, Miss Espanya o Míster Món tenen problemes com la resta de persones, són desgraciats en alguns moments i de tant com somriuen per a les sessions fotogràfiques, segur que després n’estan ben tips de fer-ho.
En què ens fixem per admirar a una persona? Com poder considerar a algú que no coneixem com un mite? Sempre m’ho he preguntat, però crec que el desconeiximent és precisament una de les coses que fan más atractiu a eixe personantge que deifiquem. Si en la vida privada és arisc, impertinent i violent, millor no saber-ho per a no trencar la màgia que l’envolta. Però també està clar que només podem sentir més o menys simpatia per aquells dels qui almenys sabem que existeixen. Per això perden punts tots els qui no apareixen en la petita pantalla. Encara que si surten per a dir bestieses, tampoc canvia molt la cosa.
Quants individus que han treballat pels demés i han realitzat obres veritablement adorables no són conegudes per ningú? Segur que moltíssimes. Moriran en el oblit. És més, per al públic en general mai hauran nascut tan sols. En l’altra banda es troben tots aquells que només per dir quatre monades o tindre una cara maca són ídols mundials. No dic que no tinguen dret, però hauríem de començar a valorar a les persones pel que són i fan, no pel seu físic o fama!