Manant sang pels pits i pel cor

Mai no havia experimentat dues sensacions tan distintes en una galeria d’art com l’altre dia al Museu Valencià de la Il.lustració i la Modernitat (MUVIM). Vaig poder rabiar i gaudir amb dues exposicions temporals totalment diferents. La primera, col.locada en eixe ordre ja sé per què, era de fotografies de diversos professionals fetes en diversos països: Espanya, Xina, Estats Units, Japó, etc. Totes les persones que allí apareixien, totes les mirades, tots els silencis i mumurs que sospiraven clamaven el mateix: tinc SIDA, ajuda'm!
Els protagonistes eren dones obligades a prostituir-se, drogodependents, pobres que havien venut la seua sang... La misèria, la discriminació, la por a la mort i l’angoixa pel futur de la família semblaven ser els punts en comú en tots els casos. Els contagiats només demanen igualtat i solidaritat. No entenen per què se'ls mira diferent.

L'altra exposició que ha aconseguit distreure'm un poc i que no marxara amb tan mal sabor de boca –d’ací la seua col.locació en segon lloc- és la de Antonio de Felipe, un artista valencià de clara influència warholiana. Molts odien el seu art i el consideren massa kitsch, acusant-lo de plagi, però parlar de plagi és una mica absurd en una societat on res no és original al cent per cent, perquè tots bevem de fonts anteriors que ens influeixen.

Els meus records són una mena de collage on malalts de SIDA es cobreixen el rostre, sense poder amagar els seus cóssos plens de llagues i brutícia, i Marylins somrients pintades segons l’estil dels pintors més reconeguts internacionlament. Independentment del que transmeten, les fotografies són d’una gran qualitat i realment impactants, i la mescla de colors vius i els traços ben marcats i resultons de De Felipe són un regal per a la vista. L’acrílic de Kika Dietrich manant sang pels pits o les paròdies de Star Wars, Poltergate o Lo que el viento se llevó poden resultar insultants i insulses o d’una gran originalitat i sentit crític. Però de segur que no deixen indiferent. Aquest jove valencià uneix dins dels quadres les figures més consagrades del món del cinema, les marques amb més força i les tradicions més venerades. Es permeteix criticar allò del qual ell mateix forma part, en un acte un poc hipòcrita però divertit.
El recorregut per les dues exposicions és un bon reflexe de la societat i arranca, fins i tot en els més conformistes, una petita reflexió sobre el que passa al món. Fan que te n'adones que l’ambient hollywoodens i de les grans estreles és molt idíl.lic i captivador, però que no és més que una il.lusió per amagar la pura realitat.