Refregit VIP

Telecinco no pot passar ni un segon sense alimentar els seus programes paràsits de Gran Hermano, que en són pràcticament tots els que fa. Hui s’ha estrenar la versió VIP (parauleta cada vegada més emprada en el llenguatge col·loquial per a designar a les persones més importants). No obstant, atenent al significat de les segles angleses, el títol és enganyós, en tant que es tracta de famosillos de pacotilla arreplegats de versions anteriors de Gran Hermano y Operación Triunfo; actors mediocres o ex-presentadors de varietés. Per què eixes persones són més importants que la resta?
Segurament, Emilio Aragón se sentirà orgullós de què el seu germà participe en un concurs que li reporta grandioses xifres de diners. Encara que l’audiència disminuïsca, el format inspirat en la magnífica obra de Orwells, serveix per donar un tema de conversa a les omnipresents salses roses, tomaques i cors-cors que pul·lulen per tota la caixeta. Això sense contar tot el marketing que genera: discos de música, recopilacions en DVD, fotos, exclusives, camisetes...

El més repugnant d’aquesta nova versió és el seu ànim per recalcar les diferències de pobresa en la societat: els concursants es divideixen en dos grups, un viurà en una casa al·lucinant amb tots els luxes i l’altre en una de més modesta amb un hora d’aigua calenta al dia. Els primers no hauran de treballar, rebran 20 euros diaris per persona i tindran el rebost ple de viandes exquisites. Els segons rebran una quarta part del que disfruten el altres i estaran obligats a treballar en el camp. Aquesta primera nit s’ha sortejat quin grup dormirà en cada vivenda, però a partir de demà qualsevol pot canviar de lloc. La missió és superar les proves de la millor manera possible per poder viure en la mansió dels rics, dels autèntics VIP’s. O siga, es barallaran, com passa a la vida real, per qüestions de riquesa i poder. Perquè la comoditat subratlla el poder.
A banda que Gran Hermano em sembla un format del més avorrit que es pot emetre per televisió, recomane a Globo Media una lògica alternativa de funcionament. Que en comptes de lluitar entre ells per una cosa tan estúpida com tindre un sofà més bonic al saló, compartisquen i equilibren la situació per gaudir així de dos cases igualment habitables. És molt millor que tots puguen dinar decentment que uns es farten i tiren les sobres al fem mentres els altres pateixen gana, no? A més, com moltes persones copien les modes i les maneres de ser dels famosos de torn de la televisió, tal vegada la gent s’anime un poquet més a lluitar per abolir les diferències entre exclosos i inclosos, ja que tothom és igual i la denominació VIP és només un concepte elitista creat amb tota seguretat per algú amb complex d’inferioritat.