No deixem que es burlen de nosaltres

George W. Bush i Tony Blair han sigut proposats de nou per al Nobel de la Pau. Crec que no s'han adonat que el Sants Inocents fa temps que van passar o tal volta estiguen jugant al món del revés. Tant se val. No podem permetre que donen a aquestos personatges un guardó en reconeixement de la seua defensa de la pau. La situació d’Irak o Afganistan, sense anar més lluny, no és precisament conseqüència d'un procés de democratització i pacificació.
Si Bush i Blair mereixen el Nobel de la Pau, no vull saber com és una persona que recolze les guerres. Tant paradoxal és aquesta proposta com la d’atacar una nació en nom de la pau internacional.
I on està Aznar? Ja posats, per què no hi és a la llista de candidats? El pringat del nostre president dóna suport a tot el que Bush plantege, però no se n’adona que només és el pallasso de torn. Serà per això que Trillo intenta agreujar la ja delicada situació entre Espanya i el Marroc, a vore si comencem a barallar-nos de veres i així a Aznar l’inclouen com a candidat a pacifista de l’any.

Animeu-vos a signar el manifest que s'ha redactat en contra d'aquesta broma de mal gust i evitem el desprestigi que suposarà a tots aquells que veritablement van rebre el Nobel de la Pau de manera coherent.



Cliqueu sobre la imatge per a accedir al manifest

TVE fa massa pudor

He arribat a la conclusió que Televisió Espanyola té algun acord amb la sanitat privada. Segur que és la manera que té el PP d’impulsar aquest model que tant defensa. Perquè cada vegada que pose TVE em donen ganes vomitar i acabaré cremant-me la gola. També és veritat que vore-la és un acte de masoquisme per la meua banda, però com la resta de cadenes tampoc no és que siguen la crème de la crème, doncs en un moment de zapping compulsiu acabe caient.
El gens professional U R D A C I està deixant en evidència a tota la classe periodística. Com continue abonant el terreny d’aquesta manera, quan arribem els que estem a la universitat ja no ens creurà ni la nostra mare. Que aquest home romane escalfant la cadira de la direcció d’informatius sense que ningú li haja dit d’alçar-se (ni ell haja tingut la decència de cedir el lloc i marxar-se per a rebaixar un poquet la pudor del mitjà al que serveix) és vergonyós, però no tinc paraules per descriure el fet que Arenas, Ministre de la Presidència, considere U R D A C I un periodista “como la copa de un pino”.



Així les coses, més sorprenent encara és que la ciutadania no demane el cap d’U R D A C I ni manifeste la seua indignació per les declaracions del ministre Arenas. És més, els informatius de la primera són els més vistos al conjunt de l’Estat espanyol. Això diu molt de la societat. Ni tan sols la resta de mitjans han considerat aquest fet com quelcom digne d’un bon tractament informatiu, reservant-se més bé als diaris digitals.
Vivim a una amalgama de manipulació i hipocresia que cada dia sembla més espesseta. Suso de Toro ho relata molt bé al seu mordaç, políticament incorrecte i meravellós llibre de Españoles todos:

La hipocresía es la muerte invisible pero segura de la democracia (...) No se entiende lo que ha ocurrido en la política española durante la segunda legislatura de Aznar, con su mayoría absoluta, si no se acepta que ésta es una sociedad troquelada por el franquismo. Y que por ello ha aceptado ser gobernada de un modo franquista por un falangista. Los españoles no son incautos que pensaban que este señor era un demócrata y que luego les salió rana, y se lo fueron perdonando. Todos sabemos quiénes son. Los que se niegan a condenar la sublevación de los militares del 36, los que desentierran los muertos de la División Azul pero se niegan a desenterrar a los asesinados por los franquistas, los que reintroducen a diario la escuela “nacional-católica”, los que subvencionan a la Fundación Francisco Franco para que siga exaltando la memoria y la obra de ese personaje, los que han generalizado el trabajo precario que impide levantar una vida propia... Esos que parecen franquistas, ¿no será que lo son?
Al fin y al cabo, ¿no es esta España un país donde sigue abierto al culto fascista un santuario que guarda las tumbas de José Antonio Primo de Rivera y Francisco Franco con gran pompa, pagada con dinero público, y con misas regulares oficiadas por curas católicos? La respuesta es “sí”. Esta España es la que anuncia el crimen y el fascismo como patrimonio nacional.

Ni un per a tots ni tots per a uns

Desconec si a la resta de mortals els passa el mateix que a mi, però cada dia tinc més la sensació que eixos polítics que ixen als media i jo o no vivim al mateix planeta o no parlem el mateix idioma. El repugnant anunci d’ahir de la banda terrorista ETA ha servit per a crispar encara més la lluita entre partits. No seria més lògic que tots junts atacaren ETA? Sembla que no. La banda segur que es descojona mirant com es mengen els uns als altres.
Per què li donen credibilitat a un vídeo com eixe? És que de veritat pensen que ETA té intenció de fer una treva sense més? Jo no ho crec. El que passa és que aquestos dies estan un miqueta menys tontos (perquè els burros encara no es donen compte del talp que està passant tanta informació als gendarmes i a la policia espanyola) i s’han adonat que una acció com la d’ahir posaria tot l’Estat cap per avall.
A Esquerra Republicana ja s’han pres mesures polítiques i abans de discutir sobre la continuïtat del tripartit a Catalunya considere que haurien de reforçar el pacte antiterrorista (obrint-lo a totes les forces –més ben dèbils- polítiques, no només PP i PSOE). Cada representant polític ha fet ja la seua passejadeta per la Cibeles mediàtica, per què no es posen a FER alguna cosa? El que siga. Si no existiren mitjans de comunicació tampoc no hi hauria polítics, perquè l’únic que fan –amb algunes excepcions- és xuclar protagonisme als diaris, ràdios, televisions i ara també pàgines web. Castells parla d’una política informacional condicionada en la seua forma, però no en els continguts, pels mitjans de comunicació. Hi estic d’acord, però no oblidem que els programes electorals són més insípids que l’aigua, així que no hi ha molt que condicionar. Cada grup espera a vore que diuen els altres per a copiar-los i apropiar-se la idea o bé per a defensar el contrari i guanyar-se el sector oposat de la població.
Ara mateix li estem fent un favor enorme a tots aquells que defensen la violència com a mitjà d’imposar les seues idees. Si Carod va cometre l’error i la responsabilitat de parlar a títol individual, no continuem la resta ficant la pota i ajuntem-nos tots en favor del cessament d’ETA a tot l’Estat i la búsqueda de solucions eficaces. L’escenari polític (la mateixa paraula ho diu, on se monten unes pel·lícules de ciència ficció impressionants) cada vegada és més lamentable. Etimològicament, polític designava al cuidador de la polis, la ciutat, a tot aquell que estava al servei dels ciutadans, però no prenent-los el pèl. Per favor, reprenguem aquest significat prompte, encara que amb gent com Zaplana volant per tot arreu amb el seu avionet particular la cosa està molt difícil.



Que el desig de Máximo s'acomplisca

Qui polititza l’art?

Fa uns dies va circular per Internet una carta del director Julio Médem que demostra la censura en què encara vivim al segle XXI. És realment una declaració que ompli de indignació qualsevol i que ens recorda la hipocresia que es viu al carrer.
El govern va parlar de politització de la cultura amb el lliurament de premis Goyes de 2003 perquè allà es van llançar crits contra l’ocupació d’Iraq. No obstant, al PP se li oblida la utilització injusta del terrorisme com a eina electoral o la seua peculiar politització dels anuncis (plans de pensions, construcció de carreteres, nous impostos per als comerciants autònoms...) o de l’art, sense anar més lluny.
No és casualitat que la biennal que es celebra a València (molts no ho sabran perquè res deixa constància d’açò, però encara que semble mentida, València és seu de la biennal) tinga com a tema central l’aigua. Si algú es mira cinc minutets l’estand de la Generalitat Valenciana a la fira d’ARCO que es celebra aquestos dies a Madrid, bullirà de ràbia al comprovar que no és més que un anunci gegant del Pla Hidrològic Nacional. Formalment, és tal volta l’estand més maco de tota la fira, perquè juga amb plantetes, fonts, corrents d’aigua i recipients que representen els diversos oceans, però amb un lema que reclama l’aigua i tenint en compte el context en què ens trobem , tot cobra un caire gens casual ni ingenu. No és això un intrusió de la política en el món artístic? Per què, doncs, tants atacs contra el NO A LA GUERRA de cantants, crítics, autors i demés personatges públics? Com sempre, doble rasadora.
A vegades és molt difícil separar la política de qualsevol altra cosa, i no considere especialment dolenta aquesta miscel·lània, però el que no veig gens just és que algunes mescles siguen criminalitzades i altres lloades com a quelcom absolutament natural i sense males intencions.

En relació al transvasament, us anime a llegir la següent entrevista a Pedro Arrojo publicada en La Vanguardia

La Vanguardia, 15-VII-2003

PEDRO ARROJO, EXPERTO MUNDIAL EN GESTIÓN Y ECONOMÍA DEL AGUA

El trasvase del Ebro ya nos lo hace el mar

Tengo 52 años, nací en Madrid y vivo en Zaragoza. Soy profesor de Análisis Económicos en la Universidad de Zaragoza, especialista en economía del agua. Estoy casado y tengo un hijo de 24 años. Soy ecologista y pacifista. Soy agnóstico. Presido la Fundación Nueva Cultura del Agua. Trasvasar el Ebro sería una catástrofe: ¡evitémosla !

VÍCTOR-M. AMELA - 15/07/2003

-Algo bueno tendrá el Plan Hidrológico Nacional (PHN)...

-Nada. Es un plan que hoy en Estados Unidos y en el norte de Europa sería rechazado.

-Algo bueno tendrá trasvasar agua del Ebro hacia Barcelona y hacia Almería...

-¡Nada! Hacerlo será una catástrofe ecológica y económica.

-Y si fuese usted murciano o almeriense, ¿cómo convencería de eso a sus convecinos?

-Les diría que eso sólo beneficiará a algunos grandes empresarios del gremio de la construcción, pero no a ellos. Que se trata sólo de fomentar una especulación urbanística.

-Pero allí quieren agua para regar.

-El Gobierno ha cambiado la ley de Aguas para que el regante pueda vender a quien quiera el agua subvencionada que recibe por hectárea... ¡Todo está dispuesto para que llegue el gremio del hormigón a comprársela!

-Pero todo eso, al final, ¿no es riqueza?

-¿Riqueza? Hablemos de números. El trasvase llevará el agua a Alicante, Murcia y Almería a un coste medio de 1 euro/m3. ¿Sabe lo que costaría 1 m3 de agua obtenido de una planta desaladora? ¡Sólo 0,41 euros!
-¿Menos de la mitad?

-Ya lo ve. Y con dos ventajas añadidas: el agua dulce obtenida así es de calidad máxima, embotellable. En cambio, el agua que llegará del trasvase... no alcanzará el límite de prepotabilidad fijado por la Unión Europea.

-¿Y la segunda ventaja de desalar?

-Evitaríamos la construcción de embalses en valles pirenaicos (previstos en el PHN) para regular el caudal del Ebro. Esos embalses anegarán valles, inundarán pueblos, habrá que evacuar a gente a punta de pistola...

-Dramas humanos y ambientales...

-Y otra cosa más: los embalses matan el río. Están haciéndolo el de Riba-roja y el de Mequinenza: ¡por su culpa, el delta del Ebro está hundiéndose 6 milímetros cada año!

-Eso es muy poquito, ¿no?

-No: así, en 30 años, un 20% del Delta estará bajo el mar. Y eso sin hacer el trasvase...

-Y si hacemos el trasvase...

-¡Sería como si a un enfermo que está en la UVI te pones a extraerle sangre...!

-Seguramente lo mataríamos.

-Seguro. ¡Lo que hay que hacer con el Delta es darle más sangre, y no quitársela!

-¿Y qué sangre podemos darle?

-Más agua, con sus limos.

-No veo cómo: ¡el Delta está condenado!

-¡No! Hay una solución.

-¿Cuál?

-Primero, no hacer más embalses. Segundo, construir un "bypass" en la presa de Ribaroja para que pasen limos, sedimentos, en la crecida de primavera. Llegarían al Delta... ¡y compensarían su actual hundimiento!

-¿Y lo mismo con la presa de Mequinenza?

-No, esa es mejor no tocarla: hay sepultadas en sus sedimentos capas de contaminación química y radiactiva procedentes de industrias y de la central nuclear de Garoña.

-Los siluros ahí deben de ser mutantes...

-Quizá en algún momento, ja, ja... Los sedimentos son un buen cementerio de contaminación: si no se tocan, no hay problema.

-Hacer esa obra debe de ser complicado...

-Sí, es una gran obra, pero necesaria: ¡esa obra sí debería fomentarse y subvencionarse! Porque lo que saldrá caro es no hacerla.

-Dígame por qué.

-Porque nos quedaremos sin playas de arena, sin playas turísticas. ¿Nos conviene eso?

-¡No, claro! Pero, ¿en qué se basa?

-En que hoy se sabe a ciencia cierta que las arenas que forman nuestras playas no provienen de alta mar, sino de los limos arrastrados por los ríos. ¡Por eso cada vez llegan menos arenas a las playas! Y eso no es todo...

-¿Alguna catástrofe más?

-Sí: se acabarán la sardina y el boquerón. Sabemos que necesitan los limos de los ríos para criar ahí sus alevines. ¡Por eso está descendiendo la población de sardina y boquerón! Pregunte a los pescadores, pregunte...

-Si el trasvase hunde el Delta y nos deja sin playas ni sardinas... ¡mal negocio!

-Así es. ¡El Ebro necesita toda el agua que actualmente tiene! ¡Es falso que haya agua excedentaria en el Ebro! Ya se ha llegado al tope de su aprovechamiento para regadíos.

-Dígaselo a sus vecinos, los regantes de Aragón, que piden más agua para ellos...

-Me canso de decirlo: el verdadero último embalse que debemos hacer ¡es el de aprovechar bien el agua de que ya disponemos, automatizando riegos, modernizándolos!

-Y Barcelona, ¿de dónde sacará su agua?

-Tenéis un acuífero sobreabundante: mediante nanofiltración podéis obtener el agua necesaria ¡y de insuperable calidad! Y costaría 0,24 euros/m3. La del trasvase del Ebro, 0,42 euros/m3. La del Ródano, 0,72 euros/m3.

-¿Algún científico avala el trasvase?

-Alguno hay en Valencia y Murcia, pero se esconde: no aparece en foros públicos.

-Pero, ¿por qué Aznar se empecina?

-Por propensión irracional a la gran obra pública, por favorecer al gremio constructor, por votos en el Levante, y por testículos. Loyola de Palacio presentó un informe previo en el que se desaconsejaban embalses y trasvase: fue eliminado. ¡Qué ocasión perdida!

-¿De qué depende que se haga el trasvase?

-Del dinero europeo. La Comisión Europea tiene informes técnicos contrarios, pero si España da su voto para ciertas cosas, los obtendrá para la subvención al trasvase...

-Y usted insiste: no trasvasar, sí desalar.

-O dígalo así: ¡el trasvase ya está hecho!

-¿Ya está hecho?

-El Ebro lleva sus aguas y limos al mar -y crecen el Delta, los peces y las playas- y el mar la lleva a las costas, donde la desalas y obtienes agua dulce. ¡Ése es el buen trasvase!

Isquem als carrers a reclamar una democràcia real!

Amb motiu de l'aniversari de la manifestació mundial contra la guerra, reproduisc ací baix dos textos de la web de Plataforma contra la guerra. Es tracta d'un poema de Dulce Chacón i un escrit de Manuel Vicent. Reflexionem sobre el tema!!!

EL CERCO 12 FEBRER 2003

DULCE CHACÓN

Mirarás hacia atrás
un dedo te señala
pero no podrás verlo

Mirarás
buscando a un hombre
el monstruo afila
sus garras

Extenderás las manos
a tientas buscarás
aire
y darás la vuelta

Lágrimas y palmeras contra el cielo
repiten tu nombre

Una y otra vez darás la vuelta
con las manos extendidas
aire
buscando a un hombre

Pero no podrás verlo

El monstruo se ha pintado en la cara
una bandera

El hombre se ha pintado en la cara
una bandera

Palpas
aire
creyendo en tu ceguera
vuelves a palpar
buscando a un hombre
pero no podrás verlo

Aire
Música
y todo instrumento repite:
Bagdad
Bagdad
Girarás
a derecha y a izquierda
a izquierda y a derecha girarás


flamean las banderas
la paz lleva en la cara colores de guerra

Ay de ti, Bagdad
ya son dos y tres y ciento
las garras afiladas de mástiles


Girarás
buscando a un hombre

Pero no podrás verlo
no

Aire
y un lamento
Aire
Aire
y la luna tumbada
y un rumor de leyenda
y Sherezade
repiten:
Bagdad
Bagdad.


PULSO 8 ABRIL 2003

MANUEL VICENT

Internet fue creado por el Pentágono como un instrumento militar. Utilizado civilmente, sin que ningún estratega lo pudiera prever, ha servido también para generar un estado de opinión mundial, que por primera vez en la historia se puede manifestar globalmente de forma simultanea hasta convertirse en un explosivo planetario. Caído el muro de Berlín y habiendo quedado la industria del armamento sin enemigo, ahora estamos asistiendo a un nuevo combate entre dos grandes potencias. Una tiene portaviones, bombarderos y unos misiles más inteligentes que sus propios generales; la otra acaba de emerger y está formada por una legión innumerable de antihéroes pacifistas y se expresa en público juvenilmente con el ardor magnético de un inmenso concierto de rock. Nadie podía imaginar que la arrogancia simiesca del presidente Bush, alimentada por el impúdico esplendor de las armas, se fuera a encontrar con el desafío de esta fiesta airada contra la guerra que convoca internet el mismo día y a la misma hora en todos los países del mundo. Esta nueva fuerza se enfrenta al poder hegemónico de Norteamérica y a la necesidad que tiene su economía de sacar del almacén periódicamente los grandes pepinos de acero para demostrar quien es el que manda. Esta cohesión instantánea de la opinión pública mundial puede generar tanta energía como una bomba atómica y con ella se ha establecido ahora un pulso histórico. Con el codo ahincado en la mesa del Consejo de Seguridad y el antebrazo tenso, de un lado está el rey del gallinero George Bush, con el orgullo de la dinamita ; de otro, el resto de la humanidad, con su esfuerzo heroico por llegar a un desarme pacífico. Porque de eso se trata. Si se produce, esta será es una guerra contra toda la humanidad. Más allá del tirano de Irak las bombas no sólo caerán sobre su pueblo ya aplastado. Serán arrojadas contra todos los intelectuales, artistas, ciudadanos anónimos, mujeres, ancianos y niños del mundo entero. Hasta los cuervos que planean sobre las arenas del desierto llevan grabado en el pico con sangre inocente el Quinto Mandamiento : no matarás. Pero frente al nuevo orden mundial que intenta imponer Norteamérica por medio de la omnipotencia de sus armas ya no es el comunismo ni siquiera el terrorismo su enemigo. Un poder emergente está naciendo. Es la opinión de cada uno que, al hacer masa crítica por internet con la del resto de la humanidad, se ha convertido en la máxima bomba moral, no sólo de hidrógeno.

NO A L'OCUPACIÓ!!!


No permitiré injusticias ni juego sucio, pero, si se pilla a alguien practicando la corrupción sin que yo reciba una comisión, lo pondremos contra la pared... ¡Y daremos la orden de disparar!
(GROUCHO MARX)

És 15 de Febrer. Fa un any l’opinió pública internacional es va manifestar de manera massiva pels carrers de tot el món. Es tractava d’una marxa multicolor en què una mescla de races, cultures, creences i idees es va unificar sota un mateix lema: NO A LA GUERRA!, o millor dit, no a un atac injust, injustificat i desmesurat.

365 dies després, l’atac ha tingut lloc, però les protestes continuen, perquè ni Bush ni el seu club d’incondicionals –amb Blair i Aznar com a socis honorífics – ha acomplit res d’allò que van prometre –cosa que no ens sorprèn. Bremer ha substituït Sadam. El dictador ha canviat de nom, però la dictadura continua. Ho demostra el caos que es viu als carrers d’Iraq, la inseguretat que s’hi respira i que una democràcia és el més llunyà en aquestos moments. Recordeu Afganistan? Sembla que tots els qui van recolzar aquella destrucció no. Les dones romanen sotmeses a la voluntat masclista i el burka continua essent la seua vestimenta més sexy. El càrtel del comerç internacional de drogues estarà molt agraït que el seu negoci no només no ha sigut interromput, sinó que a més s’ha incrementat. I per descomptat, el gasoducte de les famílies Bush-Karzai (s’entén ara perquè és president una titella com aquest home que mai surt als mitjans amb propostes de renovació per als seus ciutadans). Finalment, on queden les eleccions democràtiques que es van prometre ferventment? Perquè en teoria, el de Karzai és només un govern de transició.
Els governants amb més poder d’aquest planeta, que són els mateixos que mouen tots els capitals d’aquest neoliberalisme sense escrúpols, fan oïdes sordes als nostres clams de pau, igualtat i llibertat, però no ens callaran. MAI! D’ací poc, els ciutadans començarem la nostra peculiar ocupació, la dels carrers de tot arreu amb pancartes per una apropiació injusta d’un país que ha patit per segona vegada les catàstrofes d’un bombardeig, les tensions de les revoltes continues i la por dels tirs a cau d’orella.
Diguem NO A L’OCUPACIÓ! No a l’ocupació d’Iraq, no a l’ocupació dels nostres cors i no a la lobotomització a què volen sotmetre la nostra capacitat crítica. Nosaltres som més forts que ells, per descomptat. CONTRA EL CRIT DE L’AMOR, LA PAU, LA TOLERÀNCIA I LA IGUALTAT NO HI HA RES A FER!!

Paraules a bon preu!!

A Aznar cada vegada li queden menys dies de govern a la Moncloa. Segurament, George Bush el trobarà a faltar, perquè presidents tan obedients com ell n’hi ha pocs. Es farà Bush tan amic de Rajoy o Zapatero? Ho dubte. En tot cas, si José María Aznar no sap parlar anglès de forma fluïda i Bush no en sap espanyol, com dimonis s’entenen? Com es riuen les gràcies? Els que realment deuen ser amics són els seus intèrprets. Me’ls estic imaginant rient per algun acudit d’eixos tan dolents que en solta l’Aznar i mentres Bush amb cara de babau esperant la traducció.
El president espanyol ha sigut interromput pràcticament cada minut al Congrés dels Estat Units. Dic jo que també serien aplaudiments amb efecte retardat, perquè si la majoria d’estatunidenses no sabem situar el nostre Estat en un mapa, coneixeran la llengua oficial?
Les conferències internacionals de l’ONU o d’organismes de qualsevol tipus deuen ser prou divertides. Encara que tots tinguen unes mínimes nocions d’anglès, sempre n’hi haurà representants que necessiten traducció simultània. Si jo haguera estat d’intèrpret durant els debats sobre l’atac a Iraq, on Bush pronunciava Guerra, haguera traduït Pau, al sentir Armes de destrucció massiva, haguera pronunciat “¡Marchando unas cañas y el platito de olivas”; si haguera sentit Mort, automàticament hagués soltat Vida, Fraternitat, Respecte, Tolerància, Amor... i tot allò que evitara un conflicte.
Tindre la veu és tindre el poder. Cada paraula té vida per si mateixa i s’independitza del text per a viatjar pel nostre imaginari i entremesclar-se amb les nostres experiències, els nostres coneixements previs, el context al qual vivim... I, després d’una temporadeta de convivència, que nosaltres ni tan sols experimentem, se’ns presenta amb una identitat individual i irrepetible. Això serà el que entenguem amb eixe terme en concret i en eixe moment determinat, conforme ha sigut pronunciada i per qui.
Quan nosaltres organitzem una cimera mundial de qualsevol tipus, les paraules, dels més diversos idiomes, també fan la seua de forma paral·lela. Moltes s’indignaran pel maltracte a què són sotmeses per part dels éssers parlants. D’altres faran l’impossible per fer-se notar i sortir a la palestra. Sempre guanyen les que estan de moda, aquelles considerades com més belles, més fashion o més impactants.
A la passarel·la Gaudí dels llenguatges ocorre el mateix que a la nostra: que mai es duu allò que llueixen els models. Si Guerra porta els complements Inadmissible, Cruel, Inhumana... nosaltres acaben vestint-la amb termes com Justificada, Necessària, Oportuna. Presumir d’anar sempre a la última, però a l’hora de la veritat som uns carques. Ara es porta la Convivència en pau, l’Alegria, l’Afecte... I el millor de tot és que estan en rebaixes tot l’any. Millor encara, aquestos mots són gratuïts, els en regalaran si saben apreciar-los i si ens esforcem un poquet en confeccionar-ne de paregut per a la resta. Els trobareu a tots els centres, però no comercials, sinó humans. És a dir, que estan a dins dels nostres cors.
Correu la veu i que tots ho sàpien. Tractaré de dir-li-ho als nostres representants polítics, que mira que en són malgastadors! Amb aquestes gangues i ells pagant fortunes per les paraules més horteres.

La anti-marca

Adbusters anuncia en su web la venta de unas zapatillas anti-marca. El modelo, de lona negra y blanca, intenta imitar las míticas Converse, pero utilizando un punto blanco o negro en el lugar del logo. Se trata de un acto de protesta por la lógica comercial de compañías como Nike o Adidas. Hace un tiempo, Nike puso en marcha un nuevo servicio en que permitía al cliente bordar aquello que deseara en sus nuevas zapatillas. Sin duda algo muy bien pensado para individualizar cada modelo y entablar una identificación Nike-cliente.
Circuló por aquel entonces un email en que un joven intentó por todos los medios que le bordaran frases como Nike explota o Trabajo de negros. No es necesario decir que la multinacional escurrió el bulto y el cliente no consiguió su propósito.
El colectivo Adbusters ha puesto en marcha una estrategia de marketing para dar a conocer sus anti-converse, lo cual le ha reportado numerosas críticas por actuar como aquellos a quienes ataca. Pero es una paradoja que se da en muchos otros aspectos. El tan de moda movimiento antiglobalización es el primero que se organiza globalmente. Eso no es contradictorio, ya que en realidad no se oponen a la globalización, sino de la globalización capitalista. El lema es Another world is possible. Hay que optar por globalizar la riqueza, la democracia, el conocimiento, los derechos... ý solamente así otro mundo será posible.
En esta lucha, Internet debe ocupar un lugar importante (después de las necesidades básicas, claro está), porque toda la carta de Derechos Humanos se puede aplicar a la red. Lo que aún está por conseguirse es que Internet sea realmente democrática. Aunque todos podamos acceder a ella y publicar nuestras opiniones, la barrera tecnológica y cultural es enorme en nuestros días. Por otro lado, no todos tenemos las mismas oportunidades de dejarnos ver en este océano de información, y los que ocupan el ránking de webs más visitadas difícilmente atentarán contra sus accionistas. Pero desde aquí y desde la calle podemos seguir organizándonos para hacer de Internet una auténtica herramienta democratizadora. ¡Aprovechemos ahora que todavía la red está en sus inicios y actuemos antes de que los grandes grupos mediáticos se repartan el pastel definitivamente y pongan serias barreras de acceso!

Sin pies ni cabeza

¡Ya sé por qué los economistas de Wall Street no aciertan ni una y por qué la Bolsa fluctúa tanto! Porque no se fijan en las tendencias de la pasarela Cibeles. ¡Sí! ¡Han oído bien! Taubman Centers, compañía propietaria de 31 centros comerciales en Estados Unidos, asegura que una teoría comprobada indica que cuando el bajo de los vestidos remonta, la economía también. Es decir, si se lleva la minifalda es que va bien la cosa. Será porque alegra a los obreros de la construcción y, claro, como el negocio está en la especulación inmobiliaria, pues ya está: las chicas se ponen minifalda, alegran a los obreros y estos construyen más deprisa; se acaban antes los edificios y ya se puede empezar inmediatamente a vender a precios desorbitados o retener hasta que se revaloricen.

Quizá ustedes tengan una pequeña objeción: que sólo se benefician unos pocos. ¿Y? ¡Ahora también! Pero, ¿qué pasaría si todas nos ponemos de acuerdo para vestir pantalones anchos y sudadera? ¿Se hundiría la economía mundial?
Me abordan mil cuestiones. La primera es, ¿quién se aburre tanto como para relacionar el largo de las faldas con la bonanza económica? ¡Con tantas investigaciones sociológicas que están pendientes de financiación y me vienen con éstas! Después, ¿qué tienen en cuenta para llegar a tal veredicto? ¿Van preguntando a las señoras si cuando se ponen la mini les dan propina por la calle? El asunto es gracioso, pero demuestra el grado de estupidez que se respira en el mundo de las grandes empresas y rezuma un cierto tufillo machista: ¡si hay crisis een España porque nuestras mujeres no enseñan los muslos!

L'has cagada!

Considere el tema d'ETA i el País Basc massa complexe com per a poder opinar d'ell. No vaig a fer-ho. Només vull fer-li arribar a Rovira un pensament: no dubte que la teua voluntat fos benintencionada. Espere que no consideres realment els catalans els únics dignes de la tan esperada pau i treva. Però tan d'esquerres com et presentes, acabes de lliurar al PP el millor argument en contra de l'esquerra (no dic ja del PSOE) per guanyar les eleccions.

I saps també que la legitimitat del govern de Catalunya serà de seguit qüestionada per tots aquells que utilitzen el terrorisme i l'independentisme com materia electoralista (en són molts!)
Un assumpte tan enrevesat és cosa de tots!

A la dreta del Pare...

George Bush ha aconseguit el que portava buscant durant molt de temps: posar-se a l’altura de Déu (del Déu cristià). 2.500 britànics d’entre 16 i 24 anys el situen en el número 123 en l’escala de personatges que més admiren, justament en la mateixa posició que Jesucrist. Encapçala el ranking el futbolista Becker, seguit per Brad Pitt i Justin Timberlake. El responsable de l’equesta, el doctor Adrian North, de la universitat de Leicester, pensa que és realment depriment que els joves es decantaren per persones guapes sense res a dir i que no han fet res digne d’admiració.
Però és que si ens fixem en la televisió on en qualsevol escaparata de roba, tots els cosos que s’exibeixen són espectaculars (per als cànons de bellesa actualment vigents en Occident, es clar), fins i tot els dels treballadors. Pràcticament no hi ha actors, actrius o models llejos. Tots semblen angelets, amb caretes perfectes i somriures ben grans. La lògica de funcionament simbòlic fa que parèixer, semblar, siga equivalent a ser. Però no és així. Beckam, Miss Espanya o Míster Món tenen problemes com la resta de persones, són desgraciats en alguns moments i de tant com somriuen per a les sessions fotogràfiques, segur que després n’estan ben tips de fer-ho.
En què ens fixem per admirar a una persona? Com poder considerar a algú que no coneixem com un mite? Sempre m’ho he preguntat, però crec que el desconeiximent és precisament una de les coses que fan más atractiu a eixe personantge que deifiquem. Si en la vida privada és arisc, impertinent i violent, millor no saber-ho per a no trencar la màgia que l’envolta. Però també està clar que només podem sentir més o menys simpatia per aquells dels qui almenys sabem que existeixen. Per això perden punts tots els qui no apareixen en la petita pantalla. Encara que si surten per a dir bestieses, tampoc canvia molt la cosa.
Quants individus que han treballat pels demés i han realitzat obres veritablement adorables no són conegudes per ningú? Segur que moltíssimes. Moriran en el oblit. És més, per al públic en general mai hauran nascut tan sols. En l’altra banda es troben tots aquells que només per dir quatre monades o tindre una cara maca són ídols mundials. No dic que no tinguen dret, però hauríem de començar a valorar a les persones pel que són i fan, no pel seu físic o fama!

También hay agua en la Tierra

La noticia del día es el descubrimiento de agua en Marte Todas las portadas de los diarios muestran la misma foto para dar su particular visión del asunto -bueno, excepto el Diario de Valencia, que ha considerado más importante un acto de la fallera mayor-. Parecemos obsesionados con emigrar del planeta Tierra y colonizar nuevos mundos. En el fondo, si seguimos cuidando el medio ambiente como hasta ahora, realmente necesitaremos irnos a otro sitio porque lo habremos devastado todo.
Esperamos encontrar a seres vivos como nosotros allá a donde vamos pero nada asegura que sea así. La vida no tiene porqué presentarse en forma de ser humano o animal, sino en pequeñas bacterias, por ejemplo, como se ha explicado en numerosas ocasiones. Pero, ¿hasta que punto nuestra presencia en el universo puede modificar o destruir esos organismos? Seguramente hagamos más mal que bien intentando analizar el cosmos.
No puedo evitar imaginarme como sería habitar en otro planeta o conocer a extraterrestres. Estoy pensando en las ofertas de las agencias de viajes, que organizarían excursiones al universo a los mejores precios. ¿Habrá overbooking en las naves espaciales? ¿Quitarán el catering de los vuelos? ¿Qué pasará al tirar de la cadena? Y lo más importante, ¿habrá colapsos en el tráfico espacial que nos obligarán a pasar gran parte de las vacaciones en la vía láctea?



Sea como sea, espero que no utilicen combustible porque, si ahora nos peleamos por el petróleo de la manera en que lo hacemos, ¿qué pasaría entonces con la materia que utilizaran para funcionar? Ojalá consumieran dolor, rabia, intolerancia y malas palabras, así las utilizaríamos todas allí y no quedaría nada para cuando estemos juntos.
No obstante, ¿cómo esperamos encontrar vida en otros planetas si no somos capaces de capturar a Bin Laden? A lo mejor ha viajado a Marte para burlarse de nosotros, ¿se imaginan? Al descubrirlo allí mataríamos dos pájaros de un tiro. También cabe la posibilidad de que si hay vida inteligente fuera de la Tierra se esté escondiendo de nosotros para no tener que conocernos. Y si todavía no saben que nosotros estamos aquí y se enteran, recemos para que no quieran conquistarnos. Lo verán facilísimo en un lugar donde personas como Bush pueden gobernar el mundo, donde se llega a admirar a figuras del calibre de Pocholo o donde mujeres como Karina y Fresita son de las pocas que han recibido un reconocimiento por su labor.
El universo alberga misterios muy atractivos, precisamente por eso, porque no los conocemos. Pero todavía existen tantas cosas por mejorar en este planeta que me da la sensación de que el espacio puede esperar. Las investigaciones me parecen fabulosas pero, antes de buscar vida extraterrestre, salvemos a todas aquellas personas que mueren cada segundo víctimas del hambre, de la intolerancia, de las guerras, de la violencia doméstica o, simplemente, de la ignorancia. ¡Ell@s sí que desean ser descubiertos y tratados como vida inteligente!

Perquè una societat que no pot parlar no és una societat lliure...

Cascos demana respecte a la seua vida privada -quan ell mai ha respectat els periodistes, Rajoy diu no saber res de l’alcalde corunyés del PP culpat d’abusar d’una menor i es nega a fer declaracions -no parlen entre ells ni s’informen?-, Fabra intenta acallar els mitjans valencians... On està la llibertad d’informació?, on queda el debat obert i la pluralitat informativa? No podem permetre que res ni ningú coarte la llibertad d’expressió!
A continuació transcric el comunicat de la Unió de Periodistes Valencians en contra de l'intent de manipulació del PP valencià. Podreu trobar-lo a http://www.unioperiodistes.org

COMUNICAT DE PREMSA DE LA UNIÓ DE PERIODISTES VALENCIANS SOBRE EL CAS FABRA

Davant les informacions sobre les mesures cautelars que la defensa del president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, ha demanat als jutjats contra cinc diaris i una emissora de ràdio, la Unió de Periodistes Valencians manifesta:


1.- Rebutgem taxativament qualsevol pressió, amenaça i/o denúncia massiva contra els professionals de la informació que diàriament traslladen a l’opinió pública les notícies de major interès social, entre les quals hi ha, sens dubte, les accions judicials per diversos delictes que l’empresari Vicente Vilar ha formulat contra el president de la Diputació de Castelló.

2.- Resulta del tot inadmissible, alarmant i gravíssim qualsevol intent d’emmordassar els mitjans de comunicació i els periodistes, l’obligació professional dels quals no és escriure al dictat de ningú, ni tampoc orquestrar cap campanya mediàtica de desprestigi, sinó fer-se ressò de l’actualitat, amb responsabilat, rigor i respecte per la presumpció d’innocència, tal i com estableix el nostre codi deontològic, i com demostra la pràctica quotidiana dels periodistes.

3.- Volem deixar clar que la llibertat d’expressió i d’informació no és només un dret dels professionals de la comunicació, sinó una obligació de primer ordre que dóna sentit al nostre treball al servei de la ciutadania. Des d’este punt de vista, no informar sobre les investigacions judicials que afecten un càrrec públic, com pretén el senyor Carlos Fabra, seria una irresponsabilitat professional que atemptaria contra la llibertat de premsa i la qualitat del sistema democràtic en el qual vivim, és més, suposaria acceptar un estat de censura prèvia inèdit en qualsevol règim polític occidental.

4.- Mostrem també la nostra estupefacció i sorpresa pel fet que la defensa del senyor Fabra reclame als periodistes que contrasten més la seua informació però, alhora, recomane al seu client que no conteste les preguntes que els mateixos professionals de la informació encara no han pogut formular-li lliurement en cap roda de premsa o entrevista. En el millor dels casos, esta contradicció denota un profund desconeixement sobre la pràctica del periodisme.

5.- Per últim, animem tots els periodistes i mitjans de comunicació valencians a continuar informant amb llibertat i responsabilitat sobre este o qualsevol altre tema d’interés general per a l’opinió pública, i ens posem al seu servei com a organització professional de referència a la nostra comunitat.

València, 21 de gener de 2004

Refregit VIP

Telecinco no pot passar ni un segon sense alimentar els seus programes paràsits de Gran Hermano, que en són pràcticament tots els que fa. Hui s’ha estrenar la versió VIP (parauleta cada vegada més emprada en el llenguatge col·loquial per a designar a les persones més importants). No obstant, atenent al significat de les segles angleses, el títol és enganyós, en tant que es tracta de famosillos de pacotilla arreplegats de versions anteriors de Gran Hermano y Operación Triunfo; actors mediocres o ex-presentadors de varietés. Per què eixes persones són més importants que la resta?
Segurament, Emilio Aragón se sentirà orgullós de què el seu germà participe en un concurs que li reporta grandioses xifres de diners. Encara que l’audiència disminuïsca, el format inspirat en la magnífica obra de Orwells, serveix per donar un tema de conversa a les omnipresents salses roses, tomaques i cors-cors que pul·lulen per tota la caixeta. Això sense contar tot el marketing que genera: discos de música, recopilacions en DVD, fotos, exclusives, camisetes...

El més repugnant d’aquesta nova versió és el seu ànim per recalcar les diferències de pobresa en la societat: els concursants es divideixen en dos grups, un viurà en una casa al·lucinant amb tots els luxes i l’altre en una de més modesta amb un hora d’aigua calenta al dia. Els primers no hauran de treballar, rebran 20 euros diaris per persona i tindran el rebost ple de viandes exquisites. Els segons rebran una quarta part del que disfruten el altres i estaran obligats a treballar en el camp. Aquesta primera nit s’ha sortejat quin grup dormirà en cada vivenda, però a partir de demà qualsevol pot canviar de lloc. La missió és superar les proves de la millor manera possible per poder viure en la mansió dels rics, dels autèntics VIP’s. O siga, es barallaran, com passa a la vida real, per qüestions de riquesa i poder. Perquè la comoditat subratlla el poder.
A banda que Gran Hermano em sembla un format del més avorrit que es pot emetre per televisió, recomane a Globo Media una lògica alternativa de funcionament. Que en comptes de lluitar entre ells per una cosa tan estúpida com tindre un sofà més bonic al saló, compartisquen i equilibren la situació per gaudir així de dos cases igualment habitables. És molt millor que tots puguen dinar decentment que uns es farten i tiren les sobres al fem mentres els altres pateixen gana, no? A més, com moltes persones copien les modes i les maneres de ser dels famosos de torn de la televisió, tal vegada la gent s’anime un poquet més a lluitar per abolir les diferències entre exclosos i inclosos, ja que tothom és igual i la denominació VIP és només un concepte elitista creat amb tota seguretat per algú amb complex d’inferioritat.

¡Menuda desfachatez!

Últimamente, una tiene que ir al tanto hasta con lo que se pone. Esta mañana pensaba lucir palmito y sacar del armario una falda y las botas altas, pero, tras escuchar las noticias en la radio, he visto más oportuno pasar por casa de mi abuela a ver qué me podía prestar. ¡Claro está!, no se puede ir provocando así por la calle. Ir a la moda no está bien visto en las señoritas, porque puede alterar la sangre de algún buen hombre que se cruce en nuestro camino y luego va a necesitar satisfacer sus necesidades. ¡Encima después se nos ocurre ir a juicio, será posible! Es como aquella chica con pantalones ajustados que denunció una violación. ¡Dios Santo! ¡Todo el mundo sabe que esos pantalones si no se los quita una no salen ni a la de tres! ¡Seguro que hasta empezó ella! Afortunadamente continuan existiendo jueves imparciales que dictan las sentencias más apropiadas para mantener el orden y la moralidad en nuestra sociedad. ¡Gracias señor Francisco Javier Paulí Collado, titular de Sant Boi de Llobregat, por recordarnos que nuestro Estado no depuró la tan eficiente saga de jueces, militares y demás cuerpos del orden público de nuestro querido Paquito! ¡Qué sería de España sin su espiritu!

Conversación con el presidente y vicepresidente de la Federació Valenciana de Rol (FEVAROL), Israel Manzano y Alfonso Bravo

P._¿Qué es el rol y qué actividades acoge?

A.-Es un juego de interpretación. Cada jugador adopta un papel que tiene unas características que ha de representar en el juego. Todos los jugadores, con la suma de sus habilidades, interpretan a un grupo de aventureros o de personajes de cualquier tipo que tienen que completar una misión
El más típico es el juego de rol propiamente dicho, dentro del cual hay muchas variedades, entre ellas el rol en vivo, que consiste en interpretar el papel como si fuera teatro, sin dados ni fichas. Por otro lado, existen los juegos de estrategia, que también tienen mucha aceptación. Los más famosos son el Warhammer Fantasy, el Warhammer 40.000, el Blood Bowl..., que son batallas fantásticas en la edad media, en el futuro y con equipos de fútbol americano, respectivamente. Por último hablaría de los juegos de cartas. El más famoso es sin duda el Magic. Se juega por parejas y cada una tiene un mazo de cartas con el que se van lanzando hechizos y conjuros al enemigo. El Jihad es otro juego de cartas menos conocido que consiste en la versión del juego de rol Vampiro en cartas. El killer es un juego de animación general, los jugadores se buscan entre ellos para matarse.


P._¿Qué opinan de los que creen que quien juega a rol no distingue realidad de ficción?

A._Pienso que esas personas no saben distinguir entre un jugador de rol y otra cosa. Si un jugador de rol no distingue entre realidad y ficción es simplemente porque está loco. Y esa distinción tampoco la hará en el trabajo o en casa. El rol es ficción como puede serlo una novela o una película, pero en este caso la interpreta el participante.


P._ ¿A qué se debe la mala prensa que tiene el rol y cómo podría revertirse?

A._En primer lugar a que es un juego muy nuevo aquí en España. Lleva tan sólo 10 o 15 años y lo practican en su mayoría jóvenes, lo que aumenta esa mal fama. Creo también que hay mucha desinformación. En muchos casos, los periodistas desconocen esta actividad y les parece algo oscuro, algo extraño.
Cambiará solo conforme pase el tiempo. Tan pronto como la franja de edad de los que participan en juegos de rol aumente, bien porque los jóvenes que ahora lo practican sigan jugando, bien porque se anime gente cada vez más pequeña, se infiltrará en la sociedad como un juego normal y dejará de estar mal visto.

P._¿Cuándo se fundó FEVAROL y a cuántas asociaciones acoge?

I._ Se fundó el 14 de febrero de 2002 entre cuatro asociaciones miembro iniciales. Ahora somos 7, pero hay algunos colectivos que están asociándose para poder entrar legalmente en la federación.

P._¿Qué beneficios supone formar parte de FEVAROL?

I._Por ahora, disponen de un órgano coordinador que optimiza los esfuerzos de organizaciones cercanas y les ayuda a organizar torneos y jornadas, que serían muy pesados par ellos solos. Ayuda a dividir la carga de trabajo para hacer más con menos esfuerzo. Cuando podamos acceder a las subvenciones que reciben las federaciones, recibirán un apoyo económico para las actividades de ámbito federativo.
Estamos en contacto con las únicas federaciones que existen en España, las de Cataluña y País Vasco. Tenemos una relación fluida porque nos conocemos personalmente. De hecho, estamos pensando en unirnos en una confederación nacional, pero se trata de un proyecto a largo plazo. Estas federaciones tienen mucho más rodaje que nosotros y hemos recibido mucha ayuda de ellas, pero creo que antes de juntarnos deberíamos dar unos pasitos más por nosotros solos.

P._ ¿Suelen tener problemas para asociarse, recibir subvenciones u organizar eventos?

A._Muchas organizaciones y administraciones nos apoyan. Sólo hemos tenido problemas con la Conselleria de Cultura y algunos medios de comunicación que continuamente asocian muertes extrañas con juegos de rol, sin pruebas ni nada.


P._¿Hay en mente algún encuentro internacional?

I._Sí, ya se ha pedido la sede para las Convivencias Lúdicas Nacionales (CLN) del próximo año y ése sería un evento donde FEVAROL debería tener un gran peso. Sería fantástico que nos concedieran la sede, ya que las CLN son el evento lúdico más importante que existe en España.

P._¿Es el rol una actividad más masculina que femenina?

I._En principio, el rol no está ligado al sexo. Es cierto que empezó siendo una actividad muy ligada a hombres, pero como pasa con otras actividades. Por suerte, la sociedad está cada vez más abierta a la mujer y las chicas se van animando. La gente se sorprende de verlas en eventos como éste, pero es muy normal. El rol está asociado a la literatura, a la pintura, a la construcción de maquetas, a la pintura... y en ese aspecto, las chicas tienen mucho que aportar. Siempre se ha dicho que tienen más maña para el arte, lo cual me parece otro argumento sin fundamento. El rol está hecho para que disfruten tanto chicas como chicos. La diferencia este aficionados es individual. Es más, ya existen asociaciones de rol con mayoría de chicas o fundadas por un grupo de amigas.

P._¿Qué aprende o desarrolla una persona jugando a rol?

I._Principalmente comunicación interpersonal. Se trata de habilidades sociales: ayuda a vencer la vergüenza de hablar con desconocidos, a expresarte mejor, te enriquece a nivel interior, conoces a muchas gente, te enseña a abrirte a otras personas. En definitiva, te desinhibe. El rol es un entretenimiento social, que fomenta la convivencia, ya que son imprescindible otras personas para jugar. Aumenta tu círculo de amigos

P._ ¿En qué medida Internet os ha ayudado a comunicaros y daros a conocer?

I._ El papel de Internet es importantísimo. Es una gran herramienta porque la afición, ahora ya menos, pero un principio estaba muy dispersa. Para montar actividades como ésta, los foros, el chat o el correo electrónico son realmente útiles. Además, la red es una plataforma fantástica para informarse con veracidad y dignidad de lo que realmente es un juego de rol. Definitivamente, ha hecho muy bien.

P._¿Pasará el rol de ser un juego de minorías a ser un fenómeno de masas?

A_ No creo. Será un juego como cualquier otro, como el parchís, la oca o los videojuegos. Simplemente será una actividad implantada en la sociedad.

P._ ¿Cómo animaríais a alguien que desconoce el rol a practicarlo?

A._ Es un juego muy divertido y nada extraño. Si uno quiere protagonizar cualquier historia, con la emoción que eso supone, éste es su juego.

Federació Valenciana de Rol http://www.iespana.es/fevarol/

Associació de Rol de Sant Joan http://www.iespana.es/dunllus-and-chuljus
Associació de Rol de Sedaví http://www.alpeia.com

Lliures per a alliberar!

Què significa la paraula Llibertat? Per què algú va decidir un mal dia que podia esborrar-la del diccionari en alguns llocs o circumstàncies? Qui té el dret de negar a la resta la condició imprescindible per a viure?
Aquells que hem nascut i viscut sempre en un règim democràtic no arribem a comprendre en la seua totalitat tot el que comporta la manca de llibertat. No ens sentim especials ni valorem realment el que tenim. Però viure en el silenci i en la immobilitat ha de ser horrible. Converteix al ser humà en no-persona, en tant que no és l’amo del seus desigs. Se l’imposa una forma de malviure, un infern que ha d’acceptar vulga o no.

Recuperar els teus drets després d’una condemna és renàixer al món: tornar a caminar, tornar a parlar, tornar a amar... Però ai dels que viuen com titelles i no en són conscients! Perquè també et nuguen el pensament i tota la teua existència es torna un buit, una amargura que mai serà dolça.
No deixem que mai més es repetisca aquest malson. Obrim les portes a la Llibertat en tots el llocs per sempre! Que la rutina no ens faça oblidar que hi ha persones que no viuen! Retorne’m-los al món!



Un pueblo no es verdaderamente libre mientras que la libertad no esté arraigada en sus costumbres e identificada con ellas.
Mariano José de Larra

Confieu en la vostra capacitat!!!

He rebut un missatge d’un bon amic que havia llegit aquestos comentaris i em va alegrar molt amb una de les coses que deia. Concretament,

(...) aunque es verdad que todos podemos aportar un poco de nuestra parte para cambiar poco a poco el mundo(Por favor, nunca te canses de repetirlo y yo siempre estaré allí para demostrarte que no todos están sordos), no es toda la verdad. Algunas personas nacemos con el don, la capacidad o el destino(como prefieras llamarlo) de ser puntos de inflexión. Pequeños acumuladores, nodos de información o detonantes de algo más grande. Y el ejercicio de humildad de estas personas no está en negarse lo que son, si no en comprender que este don deben usarlo para los demás.
Gracias Sandra. Tu Luz me ha recordado cosas que comenzaba a olvidar. Me has recordado quién soy y que quiero llegar a ser. Me has recordado que Hercúleo trabajo nos queda por delante. Y me has recordado que quizá sea posible (...)

Només amb aquesta reflexió jo em quede satisfeta i enriquisc encara més la meua creença ferma que tots junts millorarem aquest planeta. Recordeu, si ho heu oblidat , qui sou, o millor encara, què voleu fer per la resta de persones per a construir una realitat nova i més reconfortant. PERQUÈ ÉS REALMENT POSSIBLE!!!

Espere no haver-te molestat per emprar-te de referència. Una besadeta molt gran des d’aquestes humils línies!!

ELS HOMES DE MANTEGA

En Joanet Rodamón, gran viatger i famós explorador, va anar a parar una vegada al país del homes de mantega. Si s’estaven al sol es fonien, havien de posar-se sempre a l’ombra, i vivien en una ciutat on en lloc de cases hi havia neveres. En Joanet passava pels carrers i els veia recolzats a les finestres de les seves neveres, amb una bossa de gel al cap. A la porta de cada nevera hi havia un telèfon per parlar amb l’inquilí.

-Escolti?

-Digui’m.

-Amb qui parlo?

-Sóc el rei dels homes de mantega. Tot és nata de primera qualitat. Llet de vaca suïssa. S’ha fixat en el frigorífic?



-Ja ho crec! És d’or massís. Però no surt mai d’aquí?

-A l’hivern, si fa prou fred, en un cotxe de gel.

-I si el sol surt de colp i volta dels núvols mentre la Seva Majestat fa la seva passejadeta?

-No pot fer-ho, no està permés. Els meus guàrdies el tancarien a la presó.
-Bum! –va dir en Joanet.

I se’n va anar cap a una altra terra.


MOLTES PREGUNTES

Hi havia una vegada un nen que feia moltes preguntes, i això no era cap mal, al contrari, està molt bé. Però era molt difícil donar una resposta a les preguntes d’aquell nen.

Preguntava, per exemple:

-Per què els calaixos tenen taules?

La gent se’l mirava, i pot ser responia:

-Els calaixos serveixen per a posar-hi coberts.

-Ja ho sé, per què serveixen els calaixos, però en canvi no sé per què els calaixos tenen taules.



La gent brandava el cap i se n’anava. Un altre dia preguntava:

-Per què les cues tenen peixos?

O bé:

-Per què els bigotis tenen gats?

La gent brandava el cap i se n’anava per les seves.

El nen, tot creixent, no parava mai de fer preguntes. Fins i tot quan va ser un home no parava de preguntar això i allò. Però com que ningú no li contestava, es va retirar en una caseta al capdamunt d’una muntanya i es passava tot el temps%

Esperem que siga un muntatge!

Aquest migdia les meues tripes s’han ressentit quan els informatius d’Atena 3 TV han anunciat la difusió d’unes imatges escabroses. Jo, voayeur de mí -com la majoria de persones-, no he pogut resistir-me i ne mirat. Eren fotografíes pròpies de les dictadures més cruels, però desgraciadament pertanyien a l’època de la democràcia argentina.
A més, justament anit les meues companyes de pis van posar al Google els seus noms per vore què n’ixia. Al picar en imatges van poder contemplar els rostres de dues xiques, joves com elles, que les miraven fixament i confesaven ser víctimes de la dictadura argentina. Desaparegudes. És l’única referència que es farà d’elles des d’aleshores. Tota la seua vida ha quedat reduïda a una foto amb què se les intenta trobar.
No obstant, pensant en els telediaris em qüestiones si realment van ser víctimes de la dictadura o dels cacics que han governat el país durant els últims anys. Com esperar que els ciutadans confien de nou en els seus polítics?
Cada dia que isc al carrer em trobe amb una mitja de quatre o cinc sud-americans i em pregunte com deu ser la situació al seu país per a què tinguen que emigrar i deixar-ho tot. Quan observe els grans negocis d’alguns argentins i els compare amb els que van passar tanta gana amb el corralito no puc evitar reflexionar què seria de la nació de la Gran Manzana de no haver fugit els més rics amb milions de dòlars ingenuament equiparats als pesos.
Encara que l’FMI i les grans potències capitalistes que comercien amb Argentina continúen fent presions que en res beneficien al país, confie que el nou govern puga per fi posar la primera pedra d’un procés que reconduirà a la nació a la millora econòmica, política i social. Seré optimista i en donaré un vot de confiança, però sense deixar de ser crítica i opinar que podria millorar-se.
Demà posaré la tele a la mateixa hora per vore si diuen que les fotos són falses i que només es tracta d’un muntatge d’algú amb poc sentit de l’humor. Tant de bó!!