Article d'Álex de la Iglesia

Acabe de llegir aquest article a EL PAIS i m'ha agrdat molt com está escrit i el que diu sobre les vacances de les notícies rellevants. L'adjunte per a què pugau pergar-li una ullada.

Muere gordo aplastado por su peso

Me levanto destrozado por un dolor terrible de espalda provocado por la tensión que ejerce mi barriga sobre la espina dorsal. Las sábanas me estrangulan, enroscadas como anguilas húmedas alrededor de mi cuerpo. No he pegado ojo por el increíble calor que hace, sudando como una perra en celo. La almohada parece un pastelito relleno de licor, ahogada por el peso de mi enorme cabeza. Creo que ha crecido durante la noche, alimentándose de algún problema que no he conseguido resolver. Tenía que hacer algo, algo importante. Y sin embargo, aquí estoy, tirado sobre la cama, como un buda que ha bebido demasiado, como un querubín de Rubens jubilado, como un elefante marino esperando que suba la marea. Miro a mi alrededor y no encuentro el periódico. Claro, estoy de vacaciones y no hay periódicos. Están todos amontonándose en mis aposentos de invierno, y nadie los recoge. ¿Cómo afrontar el día sin haber leído lo que pasa? Es absurdo, en verano nunca pasa nada. Los periódicos no saben qué inventarse. Meten cuentos para llenar las páginas (bueno, eso pasa siempre) y gente extraña sustituye a los habituales columnistas intentando rellenar los huecos que producen sus vacaciones. En verano el universo deja de expandirse, los efectos no siguen a las causas. Todo se detiene. Y yo permanezco en la cama, intentando recordar algo que tenía que hacer. Por otro lado, es ridículo que las noticias esperen al invierno para ocurrir. Las noticias son imprevisibles, si se pudiera prever, dejarían de ser noticias. Sin embargo, da la impresión de que lo importante se deja para septiembre y lo que sucede estos días es irrelevante. Programan un par de catástrofes, algún incendio para dar emoción, pero en general, nos reservamos lo bueno para el invierno. Qué triste ser noticia de verano. Las noticias de verano tienen algo de frívolo que les resta trascendencia. Son carne de chiringuito, chascarrillos que no pasarán de la paella. En el postre uno ya está pensando en la siesta y no recuerda nada. Ahora me da un patatús de esos que dan a los ancianos sin aire acondicionado -soy un perfecto ejemplo-, y a nadie le importa, porque me convertiría en una triste noticia de verano. Palman 100 abuelos en Francia y un gordo en España. No recuerdo qué tenía que hacer, pero mi destino está clarísimo. Mi cuerpo desaparecerá diluido entre sábanas correosas y nadie prestará atención a la noticia, camuflada entre incendios y fiestas de pueblo, accidentes de tráfico y avistamientos de ovnis. Me ahogaré en mis propios fluidos corporales, y el asunto no dará ni para 500 palabras. Dios, ahora caigo: tenía que escribir algo para el periódico.

Un altre Castro al front de Cuba

Després de 47 anys, la dictadura cubana presenta un nou rostre. Fidel Castro, per molta "revolució" que encara tinga a les venes, no pot oblidar que conta amb 80 anys que no perdonen. Aquesta vegada ha sigut una hemorràgia intestinal el que li ha fet del.legar els seus poders al seu germà Raül. No obstant, Fidel ha volgut dir clarament que la sucessió és només de caràcter temporal. Així i tot, l'Assemblea per a Promoure la Societat Civil a Cuba ha declarat que, tot i que la delegació s'ha presentat com un mandament fins a la recuperació de Fidel, no creu que aquest siga capaç de tornar a prendre les rendes del país.
Què serà de la Cuba sense Fidel? Podrem vore una vertadera revolució democràtica o l'illa caurà en les mans del gegant estat-unidens? El gir cap a l'esquerra que s'està donant a Sud-Amèrica podria servir de recolzament a una prolongació del precari statu quo cubà sota el mandament de Raül. Sens dubte seria tot un aconteixemt històric la celebració d'eleccions, però la política internacional hauria d'evitar a tota costa la intromissió dels EUA en eixe hipotètic procés.
Molts diuen que la població cubana es feliç amb el que te, perquè disposa de la millor sanitat, educació i de més serveis públics, però eixa mateixa gent oblida que els cubans no són lliures de pensar, que no tenen el permís per a eixir i entrar del seu pais quan ho desitjen, que tampoc no poden utilitzar la mateixa moneda ni accedir als mateixos productes que els turistes que inunden els seus carrers.
El turisme sexual és un producte de la desesperació de la població per arribar a un món realment lliure, a on la seua veu tinga de veritat forca i poder de canvi.
Fidel ha sotmés a la població amb discursos interminables i amb unes restriccions que ell mateix mai no s'ha aplicat. Així i tot, cal dir que la dictadura castrense és una de les que més simpaties desperten a la resta del món. No obstant, no cal deixar-se confondre per l'aura de fal.laços ideals comunistes que defensa.
Fukuyama citava a Cuba com una de les excepcions del Final de la Història. Aquesta teoria prediu que, a un món on el capitalisme va guanyant terreny, les ideologies d'esquerres no tindran res a fer i les ideologies moriran sota el triumf de la globalització capitalista. Però aquesta teoria és tan estúpida que no te ni cap ni peus. Mentres hi hagen homes i dones al món que pensen de manera contrària al sistema i que aguarden l'esperança d'un món millor, hi haurà ideologies i utopies que aconseguiran fer d'aquest planeta un lloc més just.
Raül Castro hauria de cedre el poder al poble i desfer aquest sistema opressiu que no deixa respirar a la vertadera revolució cubana. La resta de governants haurien de tindre cura, per la seua part, de què eixes eleccions arriben i no siguen dominades per cap potència amb aires de rei del món.