No deixem que es burlen de nosaltres

George W. Bush i Tony Blair han sigut proposats de nou per al Nobel de la Pau. Crec que no s'han adonat que el Sants Inocents fa temps que van passar o tal volta estiguen jugant al món del revés. Tant se val. No podem permetre que donen a aquestos personatges un guardó en reconeixement de la seua defensa de la pau. La situació d’Irak o Afganistan, sense anar més lluny, no és precisament conseqüència d'un procés de democratització i pacificació.
Si Bush i Blair mereixen el Nobel de la Pau, no vull saber com és una persona que recolze les guerres. Tant paradoxal és aquesta proposta com la d’atacar una nació en nom de la pau internacional.
I on està Aznar? Ja posats, per què no hi és a la llista de candidats? El pringat del nostre president dóna suport a tot el que Bush plantege, però no se n’adona que només és el pallasso de torn. Serà per això que Trillo intenta agreujar la ja delicada situació entre Espanya i el Marroc, a vore si comencem a barallar-nos de veres i així a Aznar l’inclouen com a candidat a pacifista de l’any.

Animeu-vos a signar el manifest que s'ha redactat en contra d'aquesta broma de mal gust i evitem el desprestigi que suposarà a tots aquells que veritablement van rebre el Nobel de la Pau de manera coherent.



Cliqueu sobre la imatge per a accedir al manifest

TVE fa massa pudor

He arribat a la conclusió que Televisió Espanyola té algun acord amb la sanitat privada. Segur que és la manera que té el PP d’impulsar aquest model que tant defensa. Perquè cada vegada que pose TVE em donen ganes vomitar i acabaré cremant-me la gola. També és veritat que vore-la és un acte de masoquisme per la meua banda, però com la resta de cadenes tampoc no és que siguen la crème de la crème, doncs en un moment de zapping compulsiu acabe caient.
El gens professional U R D A C I està deixant en evidència a tota la classe periodística. Com continue abonant el terreny d’aquesta manera, quan arribem els que estem a la universitat ja no ens creurà ni la nostra mare. Que aquest home romane escalfant la cadira de la direcció d’informatius sense que ningú li haja dit d’alçar-se (ni ell haja tingut la decència de cedir el lloc i marxar-se per a rebaixar un poquet la pudor del mitjà al que serveix) és vergonyós, però no tinc paraules per descriure el fet que Arenas, Ministre de la Presidència, considere U R D A C I un periodista “como la copa de un pino”.



Així les coses, més sorprenent encara és que la ciutadania no demane el cap d’U R D A C I ni manifeste la seua indignació per les declaracions del ministre Arenas. És més, els informatius de la primera són els més vistos al conjunt de l’Estat espanyol. Això diu molt de la societat. Ni tan sols la resta de mitjans han considerat aquest fet com quelcom digne d’un bon tractament informatiu, reservant-se més bé als diaris digitals.
Vivim a una amalgama de manipulació i hipocresia que cada dia sembla més espesseta. Suso de Toro ho relata molt bé al seu mordaç, políticament incorrecte i meravellós llibre de Españoles todos:

La hipocresía es la muerte invisible pero segura de la democracia (...) No se entiende lo que ha ocurrido en la política española durante la segunda legislatura de Aznar, con su mayoría absoluta, si no se acepta que ésta es una sociedad troquelada por el franquismo. Y que por ello ha aceptado ser gobernada de un modo franquista por un falangista. Los españoles no son incautos que pensaban que este señor era un demócrata y que luego les salió rana, y se lo fueron perdonando. Todos sabemos quiénes son. Los que se niegan a condenar la sublevación de los militares del 36, los que desentierran los muertos de la División Azul pero se niegan a desenterrar a los asesinados por los franquistas, los que reintroducen a diario la escuela “nacional-católica”, los que subvencionan a la Fundación Francisco Franco para que siga exaltando la memoria y la obra de ese personaje, los que han generalizado el trabajo precario que impide levantar una vida propia... Esos que parecen franquistas, ¿no será que lo son?
Al fin y al cabo, ¿no es esta España un país donde sigue abierto al culto fascista un santuario que guarda las tumbas de José Antonio Primo de Rivera y Francisco Franco con gran pompa, pagada con dinero público, y con misas regulares oficiadas por curas católicos? La respuesta es “sí”. Esta España es la que anuncia el crimen y el fascismo como patrimonio nacional.

Ni un per a tots ni tots per a uns

Desconec si a la resta de mortals els passa el mateix que a mi, però cada dia tinc més la sensació que eixos polítics que ixen als media i jo o no vivim al mateix planeta o no parlem el mateix idioma. El repugnant anunci d’ahir de la banda terrorista ETA ha servit per a crispar encara més la lluita entre partits. No seria més lògic que tots junts atacaren ETA? Sembla que no. La banda segur que es descojona mirant com es mengen els uns als altres.
Per què li donen credibilitat a un vídeo com eixe? És que de veritat pensen que ETA té intenció de fer una treva sense més? Jo no ho crec. El que passa és que aquestos dies estan un miqueta menys tontos (perquè els burros encara no es donen compte del talp que està passant tanta informació als gendarmes i a la policia espanyola) i s’han adonat que una acció com la d’ahir posaria tot l’Estat cap per avall.
A Esquerra Republicana ja s’han pres mesures polítiques i abans de discutir sobre la continuïtat del tripartit a Catalunya considere que haurien de reforçar el pacte antiterrorista (obrint-lo a totes les forces –més ben dèbils- polítiques, no només PP i PSOE). Cada representant polític ha fet ja la seua passejadeta per la Cibeles mediàtica, per què no es posen a FER alguna cosa? El que siga. Si no existiren mitjans de comunicació tampoc no hi hauria polítics, perquè l’únic que fan –amb algunes excepcions- és xuclar protagonisme als diaris, ràdios, televisions i ara també pàgines web. Castells parla d’una política informacional condicionada en la seua forma, però no en els continguts, pels mitjans de comunicació. Hi estic d’acord, però no oblidem que els programes electorals són més insípids que l’aigua, així que no hi ha molt que condicionar. Cada grup espera a vore que diuen els altres per a copiar-los i apropiar-se la idea o bé per a defensar el contrari i guanyar-se el sector oposat de la població.
Ara mateix li estem fent un favor enorme a tots aquells que defensen la violència com a mitjà d’imposar les seues idees. Si Carod va cometre l’error i la responsabilitat de parlar a títol individual, no continuem la resta ficant la pota i ajuntem-nos tots en favor del cessament d’ETA a tot l’Estat i la búsqueda de solucions eficaces. L’escenari polític (la mateixa paraula ho diu, on se monten unes pel·lícules de ciència ficció impressionants) cada vegada és més lamentable. Etimològicament, polític designava al cuidador de la polis, la ciutat, a tot aquell que estava al servei dels ciutadans, però no prenent-los el pèl. Per favor, reprenguem aquest significat prompte, encara que amb gent com Zaplana volant per tot arreu amb el seu avionet particular la cosa està molt difícil.



Que el desig de Máximo s'acomplisca

Qui polititza l’art?

Fa uns dies va circular per Internet una carta del director Julio Médem que demostra la censura en què encara vivim al segle XXI. És realment una declaració que ompli de indignació qualsevol i que ens recorda la hipocresia que es viu al carrer.
El govern va parlar de politització de la cultura amb el lliurament de premis Goyes de 2003 perquè allà es van llançar crits contra l’ocupació d’Iraq. No obstant, al PP se li oblida la utilització injusta del terrorisme com a eina electoral o la seua peculiar politització dels anuncis (plans de pensions, construcció de carreteres, nous impostos per als comerciants autònoms...) o de l’art, sense anar més lluny.
No és casualitat que la biennal que es celebra a València (molts no ho sabran perquè res deixa constància d’açò, però encara que semble mentida, València és seu de la biennal) tinga com a tema central l’aigua. Si algú es mira cinc minutets l’estand de la Generalitat Valenciana a la fira d’ARCO que es celebra aquestos dies a Madrid, bullirà de ràbia al comprovar que no és més que un anunci gegant del Pla Hidrològic Nacional. Formalment, és tal volta l’estand més maco de tota la fira, perquè juga amb plantetes, fonts, corrents d’aigua i recipients que representen els diversos oceans, però amb un lema que reclama l’aigua i tenint en compte el context en què ens trobem , tot cobra un caire gens casual ni ingenu. No és això un intrusió de la política en el món artístic? Per què, doncs, tants atacs contra el NO A LA GUERRA de cantants, crítics, autors i demés personatges públics? Com sempre, doble rasadora.
A vegades és molt difícil separar la política de qualsevol altra cosa, i no considere especialment dolenta aquesta miscel·lània, però el que no veig gens just és que algunes mescles siguen criminalitzades i altres lloades com a quelcom absolutament natural i sense males intencions.

En relació al transvasament, us anime a llegir la següent entrevista a Pedro Arrojo publicada en La Vanguardia

La Vanguardia, 15-VII-2003

PEDRO ARROJO, EXPERTO MUNDIAL EN GESTIÓN Y ECONOMÍA DEL AGUA

El trasvase del Ebro ya nos lo hace el mar

Tengo 52 años, nací en Madrid y vivo en Zaragoza. Soy profesor de Análisis Económicos en la Universidad de Zaragoza, especialista en economía del agua. Estoy casado y tengo un hijo de 24 años. Soy ecologista y pacifista. Soy agnóstico. Presido la Fundación Nueva Cultura del Agua. Trasvasar el Ebro sería una catástrofe: ¡evitémosla !

VÍCTOR-M. AMELA - 15/07/2003

-Algo bueno tendrá el Plan Hidrológico Nacional (PHN)...

-Nada. Es un plan que hoy en Estados Unidos y en el norte de Europa sería rechazado.

-Algo bueno tendrá trasvasar agua del Ebro hacia Barcelona y hacia Almería...

-¡Nada! Hacerlo será una catástrofe ecológica y económica.

-Y si fuese usted murciano o almeriense, ¿cómo convencería de eso a sus convecinos?

-Les diría que eso sólo beneficiará a algunos grandes empresarios del gremio de la construcción, pero no a ellos. Que se trata sólo de fomentar una especulación urbanística.

-Pero allí quieren agua para regar.

-El Gobierno ha cambiado la ley de Aguas para que el regante pueda vender a quien quiera el agua subvencionada que recibe por hectárea... ¡Todo está dispuesto para que llegue el gremio del hormigón a comprársela!

-Pero todo eso, al final, ¿no es riqueza?

-¿Riqueza? Hablemos de números. El trasvase llevará el agua a Alicante, Murcia y Almería a un coste medio de 1 euro/m3. ¿Sabe lo que costaría 1 m3 de agua obtenido de una planta desaladora? ¡Sólo 0,41 euros!
-¿Menos de la mitad?

-Ya lo ve. Y con dos ventajas añadidas: el agua dulce obtenida así es de calidad máxima, embotellable. En cambio, el agua que llegará del trasvase... no alcanzará el límite de prepotabilidad fijado por la Unión Europea.

-¿Y la segunda ventaja de desalar?

-Evitaríamos la construcción de embalses en valles pirenaicos (previstos en el PHN) para regular el caudal del Ebro. Esos embalses anegarán valles, inundarán pueblos, habrá que evacuar a gente a punta de pistola...

-Dramas humanos y ambientales...

-Y otra cosa más: los embalses matan el río. Están haciéndolo el de Riba-roja y el de Mequinenza: ¡por su culpa, el delta del Ebro está hundiéndose 6 milímetros cada año!

-Eso es muy poquito, ¿no?

-No: así, en 30 años, un 20% del Delta estará bajo el mar. Y eso sin hacer el trasvase...

-Y si hacemos el trasvase...

-¡Sería como si a un enfermo que está en la UVI te pones a extraerle sangre...!

-Seguramente lo mataríamos.

-Seguro. ¡Lo que hay que hacer con el Delta es darle más sangre, y no quitársela!

-¿Y qué sangre podemos darle?

-Más agua, con sus limos.

-No veo cómo: ¡el Delta está condenado!

-¡No! Hay una solución.

-¿Cuál?

-Primero, no hacer más embalses. Segundo, construir un "bypass" en la presa de Ribaroja para que pasen limos, sedimentos, en la crecida de primavera. Llegarían al Delta... ¡y compensarían su actual hundimiento!

-¿Y lo mismo con la presa de Mequinenza?

-No, esa es mejor no tocarla: hay sepultadas en sus sedimentos capas de contaminación química y radiactiva procedentes de industrias y de la central nuclear de Garoña.

-Los siluros ahí deben de ser mutantes...

-Quizá en algún momento, ja, ja... Los sedimentos son un buen cementerio de contaminación: si no se tocan, no hay problema.

-Hacer esa obra debe de ser complicado...

-Sí, es una gran obra, pero necesaria: ¡esa obra sí debería fomentarse y subvencionarse! Porque lo que saldrá caro es no hacerla.

-Dígame por qué.

-Porque nos quedaremos sin playas de arena, sin playas turísticas. ¿Nos conviene eso?

-¡No, claro! Pero, ¿en qué se basa?

-En que hoy se sabe a ciencia cierta que las arenas que forman nuestras playas no provienen de alta mar, sino de los limos arrastrados por los ríos. ¡Por eso cada vez llegan menos arenas a las playas! Y eso no es todo...

-¿Alguna catástrofe más?

-Sí: se acabarán la sardina y el boquerón. Sabemos que necesitan los limos de los ríos para criar ahí sus alevines. ¡Por eso está descendiendo la población de sardina y boquerón! Pregunte a los pescadores, pregunte...

-Si el trasvase hunde el Delta y nos deja sin playas ni sardinas... ¡mal negocio!

-Así es. ¡El Ebro necesita toda el agua que actualmente tiene! ¡Es falso que haya agua excedentaria en el Ebro! Ya se ha llegado al tope de su aprovechamiento para regadíos.

-Dígaselo a sus vecinos, los regantes de Aragón, que piden más agua para ellos...

-Me canso de decirlo: el verdadero último embalse que debemos hacer ¡es el de aprovechar bien el agua de que ya disponemos, automatizando riegos, modernizándolos!

-Y Barcelona, ¿de dónde sacará su agua?

-Tenéis un acuífero sobreabundante: mediante nanofiltración podéis obtener el agua necesaria ¡y de insuperable calidad! Y costaría 0,24 euros/m3. La del trasvase del Ebro, 0,42 euros/m3. La del Ródano, 0,72 euros/m3.

-¿Algún científico avala el trasvase?

-Alguno hay en Valencia y Murcia, pero se esconde: no aparece en foros públicos.

-Pero, ¿por qué Aznar se empecina?

-Por propensión irracional a la gran obra pública, por favorecer al gremio constructor, por votos en el Levante, y por testículos. Loyola de Palacio presentó un informe previo en el que se desaconsejaban embalses y trasvase: fue eliminado. ¡Qué ocasión perdida!

-¿De qué depende que se haga el trasvase?

-Del dinero europeo. La Comisión Europea tiene informes técnicos contrarios, pero si España da su voto para ciertas cosas, los obtendrá para la subvención al trasvase...

-Y usted insiste: no trasvasar, sí desalar.

-O dígalo así: ¡el trasvase ya está hecho!

-¿Ya está hecho?

-El Ebro lleva sus aguas y limos al mar -y crecen el Delta, los peces y las playas- y el mar la lleva a las costas, donde la desalas y obtienes agua dulce. ¡Ése es el buen trasvase!

Isquem als carrers a reclamar una democràcia real!

Amb motiu de l'aniversari de la manifestació mundial contra la guerra, reproduisc ací baix dos textos de la web de Plataforma contra la guerra. Es tracta d'un poema de Dulce Chacón i un escrit de Manuel Vicent. Reflexionem sobre el tema!!!

EL CERCO 12 FEBRER 2003

DULCE CHACÓN

Mirarás hacia atrás
un dedo te señala
pero no podrás verlo

Mirarás
buscando a un hombre
el monstruo afila
sus garras

Extenderás las manos
a tientas buscarás
aire
y darás la vuelta

Lágrimas y palmeras contra el cielo
repiten tu nombre

Una y otra vez darás la vuelta
con las manos extendidas
aire
buscando a un hombre

Pero no podrás verlo

El monstruo se ha pintado en la cara
una bandera

El hombre se ha pintado en la cara
una bandera

Palpas
aire
creyendo en tu ceguera
vuelves a palpar
buscando a un hombre
pero no podrás verlo

Aire
Música
y todo instrumento repite:
Bagdad
Bagdad
Girarás
a derecha y a izquierda
a izquierda y a derecha girarás


flamean las banderas
la paz lleva en la cara colores de guerra

Ay de ti, Bagdad
ya son dos y tres y ciento
las garras afiladas de mástiles


Girarás
buscando a un hombre

Pero no podrás verlo
no

Aire
y un lamento
Aire
Aire
y la luna tumbada
y un rumor de leyenda
y Sherezade
repiten:
Bagdad
Bagdad.


PULSO 8 ABRIL 2003

MANUEL VICENT

Internet fue creado por el Pentágono como un instrumento militar. Utilizado civilmente, sin que ningún estratega lo pudiera prever, ha servido también para generar un estado de opinión mundial, que por primera vez en la historia se puede manifestar globalmente de forma simultanea hasta convertirse en un explosivo planetario. Caído el muro de Berlín y habiendo quedado la industria del armamento sin enemigo, ahora estamos asistiendo a un nuevo combate entre dos grandes potencias. Una tiene portaviones, bombarderos y unos misiles más inteligentes que sus propios generales; la otra acaba de emerger y está formada por una legión innumerable de antihéroes pacifistas y se expresa en público juvenilmente con el ardor magnético de un inmenso concierto de rock. Nadie podía imaginar que la arrogancia simiesca del presidente Bush, alimentada por el impúdico esplendor de las armas, se fuera a encontrar con el desafío de esta fiesta airada contra la guerra que convoca internet el mismo día y a la misma hora en todos los países del mundo. Esta nueva fuerza se enfrenta al poder hegemónico de Norteamérica y a la necesidad que tiene su economía de sacar del almacén periódicamente los grandes pepinos de acero para demostrar quien es el que manda. Esta cohesión instantánea de la opinión pública mundial puede generar tanta energía como una bomba atómica y con ella se ha establecido ahora un pulso histórico. Con el codo ahincado en la mesa del Consejo de Seguridad y el antebrazo tenso, de un lado está el rey del gallinero George Bush, con el orgullo de la dinamita ; de otro, el resto de la humanidad, con su esfuerzo heroico por llegar a un desarme pacífico. Porque de eso se trata. Si se produce, esta será es una guerra contra toda la humanidad. Más allá del tirano de Irak las bombas no sólo caerán sobre su pueblo ya aplastado. Serán arrojadas contra todos los intelectuales, artistas, ciudadanos anónimos, mujeres, ancianos y niños del mundo entero. Hasta los cuervos que planean sobre las arenas del desierto llevan grabado en el pico con sangre inocente el Quinto Mandamiento : no matarás. Pero frente al nuevo orden mundial que intenta imponer Norteamérica por medio de la omnipotencia de sus armas ya no es el comunismo ni siquiera el terrorismo su enemigo. Un poder emergente está naciendo. Es la opinión de cada uno que, al hacer masa crítica por internet con la del resto de la humanidad, se ha convertido en la máxima bomba moral, no sólo de hidrógeno.

NO A L'OCUPACIÓ!!!


No permitiré injusticias ni juego sucio, pero, si se pilla a alguien practicando la corrupción sin que yo reciba una comisión, lo pondremos contra la pared... ¡Y daremos la orden de disparar!
(GROUCHO MARX)

És 15 de Febrer. Fa un any l’opinió pública internacional es va manifestar de manera massiva pels carrers de tot el món. Es tractava d’una marxa multicolor en què una mescla de races, cultures, creences i idees es va unificar sota un mateix lema: NO A LA GUERRA!, o millor dit, no a un atac injust, injustificat i desmesurat.

365 dies després, l’atac ha tingut lloc, però les protestes continuen, perquè ni Bush ni el seu club d’incondicionals –amb Blair i Aznar com a socis honorífics – ha acomplit res d’allò que van prometre –cosa que no ens sorprèn. Bremer ha substituït Sadam. El dictador ha canviat de nom, però la dictadura continua. Ho demostra el caos que es viu als carrers d’Iraq, la inseguretat que s’hi respira i que una democràcia és el més llunyà en aquestos moments. Recordeu Afganistan? Sembla que tots els qui van recolzar aquella destrucció no. Les dones romanen sotmeses a la voluntat masclista i el burka continua essent la seua vestimenta més sexy. El càrtel del comerç internacional de drogues estarà molt agraït que el seu negoci no només no ha sigut interromput, sinó que a més s’ha incrementat. I per descomptat, el gasoducte de les famílies Bush-Karzai (s’entén ara perquè és president una titella com aquest home que mai surt als mitjans amb propostes de renovació per als seus ciutadans). Finalment, on queden les eleccions democràtiques que es van prometre ferventment? Perquè en teoria, el de Karzai és només un govern de transició.
Els governants amb més poder d’aquest planeta, que són els mateixos que mouen tots els capitals d’aquest neoliberalisme sense escrúpols, fan oïdes sordes als nostres clams de pau, igualtat i llibertat, però no ens callaran. MAI! D’ací poc, els ciutadans començarem la nostra peculiar ocupació, la dels carrers de tot arreu amb pancartes per una apropiació injusta d’un país que ha patit per segona vegada les catàstrofes d’un bombardeig, les tensions de les revoltes continues i la por dels tirs a cau d’orella.
Diguem NO A L’OCUPACIÓ! No a l’ocupació d’Iraq, no a l’ocupació dels nostres cors i no a la lobotomització a què volen sotmetre la nostra capacitat crítica. Nosaltres som més forts que ells, per descomptat. CONTRA EL CRIT DE L’AMOR, LA PAU, LA TOLERÀNCIA I LA IGUALTAT NO HI HA RES A FER!!

Paraules a bon preu!!

A Aznar cada vegada li queden menys dies de govern a la Moncloa. Segurament, George Bush el trobarà a faltar, perquè presidents tan obedients com ell n’hi ha pocs. Es farà Bush tan amic de Rajoy o Zapatero? Ho dubte. En tot cas, si José María Aznar no sap parlar anglès de forma fluïda i Bush no en sap espanyol, com dimonis s’entenen? Com es riuen les gràcies? Els que realment deuen ser amics són els seus intèrprets. Me’ls estic imaginant rient per algun acudit d’eixos tan dolents que en solta l’Aznar i mentres Bush amb cara de babau esperant la traducció.
El president espanyol ha sigut interromput pràcticament cada minut al Congrés dels Estat Units. Dic jo que també serien aplaudiments amb efecte retardat, perquè si la majoria d’estatunidenses no sabem situar el nostre Estat en un mapa, coneixeran la llengua oficial?
Les conferències internacionals de l’ONU o d’organismes de qualsevol tipus deuen ser prou divertides. Encara que tots tinguen unes mínimes nocions d’anglès, sempre n’hi haurà representants que necessiten traducció simultània. Si jo haguera estat d’intèrpret durant els debats sobre l’atac a Iraq, on Bush pronunciava Guerra, haguera traduït Pau, al sentir Armes de destrucció massiva, haguera pronunciat “¡Marchando unas cañas y el platito de olivas”; si haguera sentit Mort, automàticament hagués soltat Vida, Fraternitat, Respecte, Tolerància, Amor... i tot allò que evitara un conflicte.
Tindre la veu és tindre el poder. Cada paraula té vida per si mateixa i s’independitza del text per a viatjar pel nostre imaginari i entremesclar-se amb les nostres experiències, els nostres coneixements previs, el context al qual vivim... I, després d’una temporadeta de convivència, que nosaltres ni tan sols experimentem, se’ns presenta amb una identitat individual i irrepetible. Això serà el que entenguem amb eixe terme en concret i en eixe moment determinat, conforme ha sigut pronunciada i per qui.
Quan nosaltres organitzem una cimera mundial de qualsevol tipus, les paraules, dels més diversos idiomes, també fan la seua de forma paral·lela. Moltes s’indignaran pel maltracte a què són sotmeses per part dels éssers parlants. D’altres faran l’impossible per fer-se notar i sortir a la palestra. Sempre guanyen les que estan de moda, aquelles considerades com més belles, més fashion o més impactants.
A la passarel·la Gaudí dels llenguatges ocorre el mateix que a la nostra: que mai es duu allò que llueixen els models. Si Guerra porta els complements Inadmissible, Cruel, Inhumana... nosaltres acaben vestint-la amb termes com Justificada, Necessària, Oportuna. Presumir d’anar sempre a la última, però a l’hora de la veritat som uns carques. Ara es porta la Convivència en pau, l’Alegria, l’Afecte... I el millor de tot és que estan en rebaixes tot l’any. Millor encara, aquestos mots són gratuïts, els en regalaran si saben apreciar-los i si ens esforcem un poquet en confeccionar-ne de paregut per a la resta. Els trobareu a tots els centres, però no comercials, sinó humans. És a dir, que estan a dins dels nostres cors.
Correu la veu i que tots ho sàpien. Tractaré de dir-li-ho als nostres representants polítics, que mira que en són malgastadors! Amb aquestes gangues i ells pagant fortunes per les paraules més horteres.

La anti-marca

Adbusters anuncia en su web la venta de unas zapatillas anti-marca. El modelo, de lona negra y blanca, intenta imitar las míticas Converse, pero utilizando un punto blanco o negro en el lugar del logo. Se trata de un acto de protesta por la lógica comercial de compañías como Nike o Adidas. Hace un tiempo, Nike puso en marcha un nuevo servicio en que permitía al cliente bordar aquello que deseara en sus nuevas zapatillas. Sin duda algo muy bien pensado para individualizar cada modelo y entablar una identificación Nike-cliente.
Circuló por aquel entonces un email en que un joven intentó por todos los medios que le bordaran frases como Nike explota o Trabajo de negros. No es necesario decir que la multinacional escurrió el bulto y el cliente no consiguió su propósito.
El colectivo Adbusters ha puesto en marcha una estrategia de marketing para dar a conocer sus anti-converse, lo cual le ha reportado numerosas críticas por actuar como aquellos a quienes ataca. Pero es una paradoja que se da en muchos otros aspectos. El tan de moda movimiento antiglobalización es el primero que se organiza globalmente. Eso no es contradictorio, ya que en realidad no se oponen a la globalización, sino de la globalización capitalista. El lema es Another world is possible. Hay que optar por globalizar la riqueza, la democracia, el conocimiento, los derechos... ý solamente así otro mundo será posible.
En esta lucha, Internet debe ocupar un lugar importante (después de las necesidades básicas, claro está), porque toda la carta de Derechos Humanos se puede aplicar a la red. Lo que aún está por conseguirse es que Internet sea realmente democrática. Aunque todos podamos acceder a ella y publicar nuestras opiniones, la barrera tecnológica y cultural es enorme en nuestros días. Por otro lado, no todos tenemos las mismas oportunidades de dejarnos ver en este océano de información, y los que ocupan el ránking de webs más visitadas difícilmente atentarán contra sus accionistas. Pero desde aquí y desde la calle podemos seguir organizándonos para hacer de Internet una auténtica herramienta democratizadora. ¡Aprovechemos ahora que todavía la red está en sus inicios y actuemos antes de que los grandes grupos mediáticos se repartan el pastel definitivamente y pongan serias barreras de acceso!