Ghoom

Este vídeo es el último videoclip de la banda indi-pop Gurú, cuyo cantante, Dean, es un gran amigo al que quiero un montón y deseo la mayor suerte. Hey, Dean. You are great!! Congratulations for the top ten on the MTV desi. I wish you all the best. See you in Mainz!!!!

Espero que os guste. Desde luego, se trata de un estilo bastante original y atrevido. En directo son unas fieras. Ojalá consigan la fama que se merecen, aunque como todos sabéis, es difícil escalar en un mundo tan sumamente marcado por el marketing.



GHOOM

Add to My Profile | More Videos

Ja tinc guestmap!!!

La invenció d'Internet és una autèntica passada i les coses que hi pots arribar a fer innumerables! Fa poquet vaig descobrir el guestmap al blog d'Oaby i vaig decidir fer-me un. Com sóc tan impacient, abans que ell em contestara molt amablement a un dubte sobre el mapeta, em vaig trencar les banyes fent experiments amb el codi html per vore si jo també era tan guay i tenia una imatge a la marge del meu blog. Ara resulta, en llegir la resposta, que això apareix soletes si una espera un poquet. En fi, per què faig les coses sempre tant a la lleugera? Almenys he aprés algunes cosetes del particular xinés del informàtics.
Be, tant de rotllo per a dir-vos que em faria molta il.lusió vore-vos al meu mapeta!! Que ma tia està allà molt soletes(és la pionera. Em va dir que la penjara jo mateixa, perquè ella no té weblog i no s'aclara massa amb l'internete) Així que ànim, amiguitos, i així em doneu a conèixer també el vostre blog.

Una abraçadeta molt gran!!!

El infierno de los periodistas

Assassinada un altre colp la llibertat d'expressió

Les paraules tenen la força de tombar Estats, d'acabar amb injustícies, de descobrir mentides... Això feia la periodista russa Anna Politkóvskaya, assassinada ahir a la porta de sa casa. Això feia fins que algú va decidir que la seua tasca era massa clara, massa crítica; des que van descobrir que era una autèntica periodista sense por a les represàlies.
Politkóvskaya va ser premi Vázquez Montalbán de Periodisme Internacional al 2005 i era una de les periodistes més crítiques amb la política de Putin a Txexènia. Ella mateixa havia reconegut amb anterioritat estar rebent amenaces de mort dels Serveis Secrets russos, de l'erxècit rus i d'altres organismes secrets.
És una autèntica desvergonya que avui en dia encara puguen assassinar-te per exercir la llibertat de premsa. És totalment intolerable!!!
Tal i com assegura Reporteros sin Fronteras, “resulta inimaginable dejar sola a la justicia rusa en la gestión de este caso. Ya ha dado pruebas de su incapacidad para aclarar los asesinatos de periodistas que molestaban al poder. El asesinato de Paul Klebnikov -redactor jede de la edición rusa de Forbes, al que mataron a disparos el 9 de julio de 2004 en Moscú-, que todavía no se ha aclarado, es un vibrante ejemplo. Anna Politkovskaya era el símbolo de la conciencia, alzada ante un poder autócrata que amordaza a los periodistas. Su denuncia de la política de terror en Chechenia, su inflexible compromiso con la libertad de informar, la convertían en una figura faro del periodismo independiente en Rusia. Haciéndola desaparecer, reduciéndola al silencio de la forma más salvaje, han asesinado a la conciencia democrática rusa”.
Això sí, no deixarem que res ni ningú ens amedantri i ens furte la il.lusió - sobretot a aquells que lluitem amb les paraules per fer d'aquest món un lloc millor- d'arribar a ser com a mínim tan compromesos i honestos com Politkóvskaya i molts altres periodistes que han mort defensant la vida de les paraules que representen la veritat ocultada.
Trobarem a faltar professionals com tu, Anna. Gràcies per demostrar que encara hi ha gent que lluita perquè la llibertat d'expressió no siga només un dret teòric inpracticable!

¡Ahhhhhhhh!

MARUJA TORRES
EL PAÍS - 05-10-2006

Crujir de dientes y tirones de pelos. Acaba de esfumarse uno de los últimos alicientes que me quedaban para ahorrar. Verán, me había apuntado -a largo término: antes he de rematar la hipoteca- al turno de turistas animosos que desean pasar una temporada en la Estación Espacial Internacional (EEI). Resulta caro, ya lo sé, unos veinte millones ignoro si de rublos o de euros, pero pensaba yo que merecía la pena. Te colocas ahí arriba y te olvidas de aquí abajo. Ves el planeta Tierra desde la distancia, pasas una semana adelgazando porque sólo comes píldoras y, además, cuando te devuelven a suelo firme te regalan unas ligas antitensión sanguínea.

Pero hay más. Y lo que hay es que gran parte de lo que han leído en el párrafo de arriba es falso. No me refiero a los veinte millones ni a las ligas. Se trata de una trola de carácter primigenio o fundacional, el tipo de patraña que te hace polvo el viaje y por el que lamentas no haber leído la letra pequeña del contrato antes de firmarlo.

Y es que la Tierra o este mundo cruel se ven desde la EEI de lejos y también de cerca (escrito en cursivas de escalofríos, no te digo más). Según el cosmonauta Vinogradov ha declarado en el curso de una conferencia de prensa en la Ciudad de las Estrellas, Moscú, "toda manifestación negativa de las acciones humanas, sobre todo las operaciones militares, son visibles inmediatamente desde el espacio". Tanto, que les hacen fotos. Últimamente pasaron muchos ratos fotografiando con detalle la guerra del Líbano, fíjate qué bien. Aquí el planeta hecho un delirio y ellos tomando instantáneas para el álbum. Mareas negras, incendios. No se privan. Y ni siquiera pertenecen a la ONU y su círculo de paripés. Pueden gozar del espectáculo sin responsabilidades ni culpa. A poco que afinen el ojo hasta pueden ver cómo se organiza una especulación urbanística en Villanueva de la Cañada o cómo se vistió Aznar de Profesor Honoris Causa de Harry Potter para tronar contra el "fascismo islámico", esa cosa cuya una mitad sabe y cuya otra no conoce.

Si alguna vez me ven hablando sola y dirigiendo el dedo medio hacia arriba no crean que me he vuelto loca: trato de ser inmortalizada desde el espacio.

Visite Espanya, senyor Barreto

De xicoteta, el meu iaio sempre m'ensenyava cançons sobre el Cabeçó d'Or, mentres jo tenia la sort de poder contemplar-lo al passejar pels carrers de Busot. És i era una muntanya enigmàtica i carregada de sentiments per a mi. Ja quan des de Mutxamel agafavem la carretera al poble amb el cotxe m'alçava del seient per a mirar-la, com si em susurrara quelcom a cau d'orella.
Més gran vaig poder-hi pujar a la cimera, còrrer pels seus bancalets, pujar als seus pins...
Ara quan vaig a Busot la meua atenció queda absorta per quelcom més lleig i cridaner, les casetes i el camp de golf de Bonalba. Enmig d'un socarral i hivernaders de tomaques de Bonny, s'alça com un castell l'hotel de la urnanització i els cada dia més nombrosos xaletets de colors.
No sé quants milions costarà allà una caseta, però tal volta els que hi vagen a mirar haurien d'anar-hi en un dia de ventisca, quan la pudor del fem emprat per Bonny a les tomaqueres impregne be els seus nasos i obliden la idea d'hipotecar-se amb el senyor Botín allà mateixa.
No obstant, molta deu ser la gent que tinga il.lusió de jugar al golf amb els seus nanos o de viure a un oasi rodejat de deserts, perquè les inmobiliaries no donen l'abast i s'enriqueixen amb les noves urbanitzacions per a "pijos".
No estaria de més, convidar al senyor Juan Barreto, alcalde de Caracas (Veneçuela), qui vol expropiar camps de golf per a construir 60.000 vivendes públiques, per a què donés una lliçó de socialisme a altres alcaldes d'aquest Estat. L'anomenat per la premsa, més chavista que Chàvez, considera un insult que existisquen vivendes de luxe mentres una gran part de la població de Caracas malviu en barris marginals.
A banda, aquestes urbanitzacions, no només pel manteniment del camp de golf, sinó per les casetes i els hotels, suposen un gran consum d'aigua que no tenim.
La costa llevantina pateix de sequia i a banda d'anuncis que fan referència al sorollet de l'aigua, cal parar-li els peus a les grans constructores que volen servir la demanda dels més acabalats.
Per moltes més raons (conservació de la flora i el bosc meditarrani, falta de demanda real de vivenda (la demanda busca una vivenda apta per a viure i a un preu que qualsevol treballador puga permetre's), manca d'aigua potable, mafies urbanístiques i blanqueig de diners, etc) hem de dir NO a la construcció sense límits que va prometre que, amb una ampliació de l'oferta, s'abarataria el preu del producte.
Descoberta la vostra mentida clamem que 30 metres quadrats per 40 milions de les antigues pessetes no són sinònim de vivenda justa! La bambolla immobilària fa temps que deuria haver estallat i no pots continuar unflant-se. Però per a parar-ho cal que tots juntem les veus i començem a mobilitzar-nos per tal de no hipotecar el nostre futur.