CONTRA LA MANIPULACIÓ INFORMATIVA DE RÀDIO TELEVISIÓ VALENCIANA
Per una RTVV pública, en valencià i de qualitat, veraç, objectiva i imparcial



Transcorreguts 10 mesos des de la investidura de Francisco Camps com a president de la Generalitat Valenciana, es constata la pervivència del mateix equip directiu (tant en Ràdio Televisió Valenciana com en Televisió Valenciana) designats per l’anterior president, Eduardo Zaplana. Continuen malgrat la seua manifesta incompetència professional, la seua parcialitat informativa, falta d’objectivitat, veracitat i pluralitat, amb una gestió caracteritzada per la deformació informativa, una línia de degradació fins a nivells d’ínfima qualitat en els continguts dels seus programes, amb una desastrosa gestió econòmica i amb incompliments reiterats dels principis i objectius indicats en la llei de creació de RTVV com a fonamentals.

Els recents esdeveniments polítics i socials aconsellen i avalen la necessitat d’introduir un canvi en l’actual equip directiu, denunciat per la seua patent incompetència en la gestió, que deixa a més el nostre únic mitjà públic de comunicació en una situació econòmica només qualificable de la més absoluta fallida financera.

És el moment de denunciar i reclamar responsabilitats per la situació de degradació informativa a què s’ha arribat i demanar canvis en la direcció a tots els nivells, per a poder restablir el pluralisme, la veracitat i el respecte als principis detallats en la llei, així com restablir la defensa del valencià, el respecte als drets de la infantesa, la igualtat entre homes i dones, i els altres principis i objectius bàsics ressenyats en la llei, com són el respecte a les minories i el pluralisme polític, cultural, lingüístic, religiós i social.

És el moment d’exigir una pla de viabilitat econòmica que garantisca la permanència del mitjà públic al servei total de la societat valenciana com a mitjà de formació, educació i diversió, i recuperar la qualitat dels seus continguts.

Una altra manera de fer ràdio i televisió és possible i necessària.

És l’hora de reclamar una perspectiva pròpia de veure, entendre i comunicar la nostra realitat i la del món amb l’ús ple i normal del valencià, i potenciar la necessària defensa de la nostra cultura en la seua diversitat.

És necessari exigir un canvi radical en la legislació que garantisca la independència dels mitjans públics respecte de la direcció política de les nostres institucions. Açò només serà possible introduint la supervisió i el control de RTVV a través d’un Consell de l’Audiovisual Valencià que represente la nostra societat a través de las Corts Valencianes i la designació de la Direcció General amb el consens més ampli possible, amb criteris de professionalitat i amb un termini de pervivència distint de les legislatures.

En definitiva, una direcció i gestió professionals, independent de la direcció política del moment, que faça efectiva l’autonomia dels professionals.

Per tot això reclamem la dimissió immediata de Josep Vicent Villaescusa com a director general de RTVV, de Genoveva Reig com a directora de TVV i de l’actual equip directiu de RTVV, l’elaboració d’un pla de viabilitat econòmica i financera que garantisca la pervivència del mitjà públic amb independència política, i l’aplicació immediata de criteris d’estricta professionalitat informativa i educativa, així com la recuperació de la qualitat en els continguts dels programes, eliminant per sempre el telefem a què ens tenen sotmesos. Volem una RTVV pública, de qualitat i en valencià.

La paraula democràcia

Crec que Esperanza Aguirre, qui va demostrar sobradament la seua saviesa al ministeri d’Educació i Cultura, no va estudiar grec a l’escola perquè desconeix l’autèntic significat de la paraula democràcia.
Democràcia ve del grec i significa govern del poble. Avui he escoltat a Aguirre en la ràdio dient que Dejar de aplicar la LOCE es un atentado contra la democracia. Les raons que dóna és que es tracta d’una llei orgànica en vigor i que només es pot derogar amb una altra llei. Encara que això és veritat, tal volta la presidenta de la comunitat madrilenya recorde les nombroses i repetitives manifestacions contra la LOU i la LOCE que es varen celebrar al seu moment.
L’1 de desembre de 2001, més de 350.000 persones protestaren a Madrid en contra de l’aplicació d’una reforma educativa que no beneficiava en res als estudiants. Tot i això, Pilar del Castillo va seguir endavant com una nena capritxosa que només fa cas dels seus pensaments.



Un any després, el govern va tindre la barra de defensar el decretazo fins a la manifestació del 5 d’octubre, sense fer cas a la vaga general del 20 de juny de 2002.
A més a més, Ràdio Televisió Espanyola va exercir la més grollera manipulació, per la que temps més tard va ser condemnada (incomplint també la sentència) .
Què dir de les protestes amb el lema de Nunca Mais!! Recordeu a Urdaci informant des d’una barqueta enmig de la mar per a lliurar-se dels voluntaris que se li amuntegaven al darrere en cada crònica, cridant en contra de l’actuació del PP? En el silenci més profund tot semblava més net.
Per no allargar-me més, la gran xiulada desatesa pel seguici de José Mª Aznar és sens dubte la del 15-F. El poble va dir (i continua dient) NO A LA GUERRA, però es veu que els ja per poc temps governant no s’havien llevat bé la cera de les orelles i interpretaven el nostre crit com a una demanda de carnisseria a l’Iraq.



Senyora Aguirre, democràcia es sentir al poble i recordar que el seient que calenta tots els dies li l’hem donat nosaltres. Un Estat no pot regir-se per l’ordene i mane sense miraments que durant tants anys hem patit. Tal volta l’eixida del govern central del seu partit els faça recogitar i reconèixer els seus errors. No obstant, Aznar sembla molt generós aquestos dies i ha decidit no deixar-nos sense feina a tots aquells que li vam tirar en cara que la falta de veritat sobre l’11-M va ser el punt clau per a perdre les eleccions. Ni tan sols la decència li va reportar la humilitat necessària per a demanar perdó per alguns dels seus errors (que tots com a éssers humans tenim). José Mari no. La perfecció en persona va assegurar que no se’n penedia de res i que l’autocrítica la deixava per a tots aquells que segons ell van mentir i manipular l’11-M.
Quina llàstima que ni en l’últim moment haja decidit mostrar-se com a un ciutadà més que n’és d’aquest Estat!

Missatges curts

Gràcies a les noves tecnologies i a la magnífica gestió del PP l'Estat espanyol ha adoptat una cultura de la manifestació que no deixa de sorprendre'm. No obstant, el resorgiment del carrer com a lloc de protesta i de convivència és un fenòmen mundial.
Estem demostrant als governants que el poder és del poble!
Però desafortunadament, els mitjans de comunicació tradicionals continuen sota la manipulació d'empreses i forces polítiques. lLespectacular manifestació espontània que es va iniciar a Madrid el dissabte dia 13 no va gaudir tan sols d'un minutets a les televisions estatals. Què dir de la resta de ciutats espanyoles!
El següent testimoni d'una xica madrilenya i d'altres que circulen per la xarxa romanen així com unes de les poques fonts d'informació sobre aquest fet. Són una prova del nou ús que vam donar als missatges curts a través del mòbil i de la força del FES-LO CIRCULAR del boca a boca.


Lo que pasó el sábado en Madrid

PÁSALO. Así terminaba el mensaje que recibí en torno a las tres de la tarde anunciando una concentración silenciosa por la verdad frente a la sede del PP en la calle Génova. Así comenzaba algo que con el paso de las horas iba difundiendose minuto a minuto. Por cada mensaje que la gente recibía, se enviaban diez, quince, veinte mensajes más. Hubo gente que recibió hasta diez mensajes de grupos de gente diferente: familia, trabajo, lugar de estudios, gente del colegio, del barrio, y esos mensajes se multiplicaron hasta el infinito, propagandose como las llamas de un incendio por efecto del viento.



A las seis de la tarde un despliegue policial protegía la sede del partido y sus efectivos pedían la documentación a todo manifestante que llegaba. Media hora después, sin embargo, la concurrencia de tantos madrileños sobrepasó la capacidad policial y una hora más tarde la calle Génova era un hervidero de gente gritando de rabia y pidiendo explicaciones al gobierno de la nación. Había gente que lloraba, otros expresaban su indignación a gritos, mentirosos, asesinos, te dijimos no a la guerra; vuestra guerra, nuestros muertos; no estamos todos, faltan doscientos; mentirosos, vosotros teneis chófer, nosotros cercanías; lo sabe todo el mundo menos nosotros; los muertos no se utilizan, basta de manipulación, y queremos salir en La Primera.

La prensa que se encontraba tras el cordón policial era mayoritariamente extranjera, y había un gran despliegue de antenas parabólicas de cadenas televisivas europeas. De las calles adyacentes y bocas del metro salía cada vez más gente de todas las edades y razas que se unían a la concentración, que de silenciosa al final no tuvo casi nada porque se nos hacía difícil permanecer callados cuando se pretendía celebrar un minuto de silencio. Siempre alguien lo rompía con algún grito: mentirosos, asesinos. Las lágrimas y la indignación se propagaban de igual modo que la información. La gente estaba pegada a sus transistores y los móviles sonaban sin parar para transmitir información a la gente, que a su vez propagaba las noticias, que corrían de boca en boca.

Cuando Rajoy declaró a los medios que la concentración era ilegal e ilegítima, y acusó a sectores del PSOE de haberla organizado, la multitud rugió y contestó: "nos han convocado los asesinados", y "la voz del pueblo no es ilegal". Cómo ibamos a ser ilegales, cuando el gobierno seguía mintiendo, y ocultando información y violando los derechos más elementales del pueblo: el derecho a la libertad de expresión y al derecho a la información. En TVE 1, Cine de Barrio.

En Génova pasaban las horas y los ánimos se iban encendiendo cada vez más. Seguía llegando ente, y no se veían banderas de partidos políticos ni sindicatos. Sólo pancartas improvisadas con cartones y bolígrafos. Tampoco la gente cantaba; todo eran gritos de dolor e indignación. El jefe antidisturbios confesaba a un reportero de la SER que no podían disolver la concentración por la fuerza porque eramos ya más de 5 mil personas y no era cuestión de cargar contra la muchedumbre donde había ancianos y niños. Cada vez que algún miembro de la sede se asomaba a la ventana la gente rugía y pedía la verdad, y mientras, seguían llegando noticias de concentraciones espontáneas en todas las ciudades de España. Las nueve de la noche y nadie se movía de allí, pese al frío. Nos llegó una nota que circulaba en manos de todo el mundo: A las doce en sol. Pasaló.

De pronto otra noticia que se propaga entre la gente: dos hindúes y tres marroquíes detenidos por su relación con los supuestos asesinos en Lavapiés. Los servicios de inteligencia por un lado y el gobierno por otro. Españoles en el extranjero, amigos de todos los puntos del planeta seguían mandando noticias de las principales cadenas televisivas del mundo: Bush lamenta que el apoyo de España a su guerra contra Irak haya tenido estas consecuencias para Madrid. En cambio, el gobierno no lo lamenta, sino que oculta toda la información y llama a la calma, e insiste en que en la jornada de reflexión el pueblo no puede salir a la calle para expresarse. Rugimos más aún: no nos vamos, sal al balcón, da la cara, PP responsable, vuestra guerra, nuestros muertos, vosotros teneis chófer, nosotros Cercanías, vosotros, fascistas, sois los terroristas. Diez de la noche y la gente sale hacia Sol tomando las calles sin permiso.

Yo me voy a Lavapiés para cenar un poco y ponerme algo de abrigo porque ya no siento las manos del frío. La plaza está vacía, y al llegar a la calle Cabeza nos encontramos con una chica joven que, en la puerta de su casa, aporrea una cacerola con la cabeza alta y el semblante grave. Tímidamente salen a los balcones vecinos que salen a aporrear las cacerolas. Primero es un suave tintineo, después comienzan a abrirse los balcones de todas las calles y comienza un zumbido ensordecedor que se expande por todo el barrio.

Bajamos a la plaza, que comienza a llenarse de gente que aporrea sus cacerolas, sartenes e instrumentos con fuerza. Aparece una cámara de televisión alemana, mientras la plaza y las calles están llenas de gente protestando sin palabras, y en un momento precioso hasta parece que seguimos todos el mismo ritmo. Un ritmo fúnebre y contundente, seco, duro, lleno de rabia y solemnidad. Y marchamos todos hacia Sol, donde ni siquiera podemos entrar porque Madrid está en la calle. Siguen volando las noticias, siguen multiplicándose los mensajes de solidaridad con las protestas de otras ciudades, siguen propagándose las noticias. La policía ha cargado contra la gente en Zaragoza y en Barcelona. Están estudiando suspender las elecciones, ha aparecido en manos del PP, de repente, un vídeo en el que Al Quaeda reivindica el atentado, y la gente comenta asombrada e indignada que no salimos en los medios. En la SER comentan que pese a la toma de las calles por parte de la ciudadanía, no van a seguir retransmitiendo para mantener la calma y no calentar los ánimos. La censura del siglo XXI. Las cámaras, los micrófonos, y las luces desaparecen; solo quedan los reporteros alemanes que trabajan a destajo, y nosotros gritando, y todas las calles que desembocan en Sol colapsadas. No hay banderas, no hay partidos, no hay magnetófonos, no hay organizadores, no hay órdenes. La multitud avanza espontáneamente hacia Atocha y la policía se retira discretamente. La calle es nuestra y caminamos por donde queremos, cortando el tráfico. Nadie rompe cristales, nadie destroza el mobiliario urbano, Madrid avanza cívicamente y Ansuátegui ordena invisibilidad. La policía apaga las sirenas, y las lecheras apenas son percibidas. "Veniros con nosotros", grita alguno a los uniformados, que no se atreven ni a mirarnos a los ojos. La rabia está en el grito, en las palabras. La gente exige que el gobierno informe, que los medios informen, la gente exige que el gobierno asuma su responsabilidad, y que deje de mentir a un país entero, que a través de internet y los teléfonos móviles va conectandose con el mundo entero. Los medios nacionales ningunean la protesta y dejan claro de qué lado están. La gente alza sus móviles para que los que escuchan al otro lado perciban el ambiente que hay en Madrid. Más de un millón de personas bajan hacia Atocha por la calle del Prado y por la calle Atocha. Y circula otro papel: a las dos en punto cinco minutos de silencio. Pasaló.

Todos al suelo. Silencio sepulcral. No hay cámaras. Miles de velas encendidas, y se rompe el silencio con el grito lleno de orgullo: viva Madrid, y todos gritamos, viva, viva Madrid. Aznar escucha, el pueblo está en lucha, y las riadas humanas avanzan hacia el Congreso. En la radio solo se oye música y resúmenes del partido del Real Madrid.

Las voces ya cascadas por el paso de las horas, los pies doloridos, y no hay miedo, no hay policía, solo el helicoptero rugiendo encdima de nuestras cabezas, y una sensación de euforia al ver que somos tantos, que somos incontables. "También estuvimos en la manifestación de ayer", decian algunos cartones a modo de pancarta.



Frente al congreso, las lecheras protegiendo el recinto sagrado donde unos cuantos toman las decisiones sin preguntar. La gente vuelve a gritar, dijimos no a la guerra, dijimos no a la guerra, vuestra guerra, nuestros muertos, un pozo de petróleo por un pozo de sangre, embushteros, tve= nodo, urdaci nazi, queremos la verdad.

Pasamos el congreso, llegamos a la Gran Vía, seguimos por Hortaleza. La gente sale de los bares, los pubs y las discotecas. Unos se unen, otros provocan preguntando qué pasa y por qué tomamos las calles, y Madrid avanza imparable bajo la atenta mirada del helicçoptero. Los porteros de las discotecas desde las que sale música evasiva y alegre nos miran alucinados, tratando de proteger los imperios del alcohol y la música entretenida. Llegamos a la sede del PP de nuevo, y la gente, pese al cansancio, sigue aullando.

Cuatro, cinco de la mañana, y la gente grita hoy protestamos, mañana os cesamos, a la hora de votar se tiene que notar, asesinos, mentirosos.

Agotada regreso a casa. En Sol hay cientos de velas encendidas, y decenas de ramos de flores y carteles, cartas, gritos de papel donde la gente demuestra su solidaridad y su cariño. La gente se arodilla, enciende más velas, y todo está en silencio. Siguen las pancartas colgando de todos los rincones de la Puerta del Sol; los servicios de limpieza esta vez respetan el dolor de una ciudad entera que llora a sus muertos. Banderas de todas partes del mundo, y escritos en árabe, no al terrorismo, PP responde, mensajes de las familias de los fallecidos, basta de horror, queremos la verdad, televisión manipulación, y cuatro mendigos apoyados contra la pared, rodeados de velas, en silencio. El pueblo llora, el gobierno miente. Lucía no te olvidaremos nunca. Papá te quiero. Esta no es nuestra guerra. Agotada, no puedo ni moverme de allí. Porque si la gente expresaba la rabia ante la mentira en la calle Génova, allí se concentra el dolor, el silencio, velas encendidas y flores congeladas del frío que hace.

Esto es lo que sucedió en Madrid la víspera de las elecciones. Y si en los medios no se quiso recoger esta toma de las calles por parte del pueblo madrileño, por lo menos que se difunda por la Red lo que pretende ser acallado y ocultado. Porque algo ha cambiado desde anoche: ya no tenemos miedo. Ni en Madrid, ni en el resto de las ciudades, ni los pueblos.Y no necesitamos partidos políticos que organicen manifestaciones: ya sabemos que internet y los móviles cuentan lo que no cuentan los medios oficiales, y ya sabemos que tenemos una herramienta de comunicación, la del boca a boca, para expresarnos. Se nos han negado los derechos fundamentales que recdonoce nuestra Constitución, y el pueblo ha pagado caro la incursión de su gobierno en una guerra por petróleo. Un pueblo que nunca ha tenido problemas con el mundo árabe, un pueblo que se indigna ante la mentira y los insultos del candidato a la presidencia de España. Madrid demostró que está llena de gente de todas las nacionalidades, edades y condiciones sociales que son sensibles, y fue anoche la verdadera democracia, la de la soberanía del pueblo, en la que la gente se expresaba libremente.

El poder de la informació

La carnisseria de l'11-M ha demostrat amb excreix el poder de la informació. La censura i la retenció de notícies debilita l’opinió pública i redueix el seu camp d’acció. No obstant, la capacitat crítica que molts polítics i mitjans de comunicació consideren inexistent en la massa, existeix. Les espectaculars manifestacions del divendres a tot l’Estat i part d’Europa en són prova.
Avui m’ha arribat un mail molt interessant amb l’opinió del Lucia Etxebarria sobre el tema. Encara que va ser escrit pensant en el dia de les votacions, l’adjunte a continuació per a que pugueu llegir-lo.

Intoxicación informativa
Lucia Etxebarria

El Ministro del Interior acusaba al señor Arnaldo Otegui de practicar la intoxicación informativa cuando el señor Otegui dijo, horas después del atentado de Atocha, que la izquierda abertzale condenaba las matanzas indiscriminadas de civiles.
Antes de que nadie me acuse de pro etarra por lo que voy a decir a continuación, quiero decir que mi familia, y yo misma, hemos sido amenazados por la banda terrorista ETA . Y por eso precisamente me siento con todo el derecho a expresar que no quiero que ese tema se frivolice y se utilice como maniobra electoral para hacer campaña encubierta.
Vivo en la calle Atocha. A las ocho y cuarenta y cinco de la mañana del jueves un amigo, corresponsal en Jerusalén, me llamaba para ver si estaba bien. Había llegado la noticia del atentado, y también había llegado la noticia de que Al Qaeda lo había reivindicado. Por supuesto hubo una gran confusión en los
primeros momentos, pero a día de hoy algunos sabemos:

- Que ETA utiliza normalmente Titadine y que los explosivos de Atocha usaban una versión sofisticada de goma 2 y metralla.

- Que ETA siempre ha reivindicado sus atentados. Y casi siempre ha hecho llamadas previas.

- Que Arnaldo Otegui condenó el atentado y que Herri Batasuna estuvo en la manifestación de Bilbao. (A mí, personalmente, el dato de la comparecencia de Herri Batasuna en la manifestación me convence de plano de la no autoría de ETA, pues si el atentado hubiera sido etarra, y su propio brazo político lo condenara significaría
el desmantelamiento de la organización.)

- Que ETA ha negado la autoría del atentado varias veces. Una de ellas desde Gara, " boletín oficial informativo" y que ETA nunca ha desmentido un atentado propio en toda su historia.

- Que la BBC y la CNN ya dan por supuesto que el atentado ha sido obra de Al Qaeda.

-Que la bomba estalló un día 11. Y que el 11 en la numerología árabe es el número de la creación y la destrucción ( indivisible, pero múltiplo de uno) . Y que el atentado de las torres gemelas tuvo lugar el día 11 de septiembre. Hace seis meses.

-Que el sistema mochilas y temporizadores fue el utilizado en los atentados de Casablanca contra intereses españoles.

- Que España estaba amenazada por todos los frentes islámicos desde la intervención en Irak. Lo cual nos da motivos más que suficientes para no creernos la versión del Ministro del Interior, que se apoya en el explosivo utilizado ( goma 2, que no es el explosivo "estrella" de ETA). En los aseveraciones de su "estimado colega" el ministro del Interior inglés, el mismo que afirmaba que hubo armas de destrucción masivas en Irak. Que la goma 2 había sido adquirida en España. Pero minutos después el señor Acebes dijo que la goma 2 había sido "sustraida" en España . ¿ En qué quedamos? El ministro dice que Al Qaeda suele reivindicar atentados que la organización no ha cometido. Esto es rotundamente falso. Al Qaeda nunca ha reivindicado atentados ajenos.

Quiero recordaros que si no llega a ser por el retraso del tren la bomba habría estallado en plena estación de Atocha, con 4.000 personas allí. Hubiéramos tenido 2000 muertos civiles como poco, igual que en el atentado de Nueva York.
La televisión española estuvo difundiendo imágenes de la manifestación en Madrid y enfocando durante varios minutos pancartas que decían " Una nación entera y una sola bandera", pero nunca las de " No a la guerra, sí a la paz". En algún momento la locutora habló de "manifestación de repulsa a ETA" Por supuesto que, por la cuenta que me trae, manifiesto mi más absoluta condena a los atentados de ETA. Pero estamos hablando de la utilización de doscientos muertos con fines electorales, puesto que el gobierno sabe muy bien que la atribución del atentado a ETA le conseguirá la mayoría absoluta.
La intoxicación informativa y la mentira pura y dura. El falseamiento de algunos datos, la ocultación de otros y la manipulación de imágenes. Y desde el punto de vista moral, estamos hablando de algo tan repugnante e intrínsecamente perverso como es el utilizar las muertes de otros para los propios fines. Incluso de existir una duda razonable de que el atentado fuera obra de ETA ( duda que yo no tengo desde la participación de HB en la manifestación de Bilbao) existiría una duda tan o más razonable aún de la autoría de Al Qaeda. Y sin embargo, los medios de comunicación desdeñan esta tesis.
Por favor, leed otros periódicos que no sean españoles. La misma CIA ha declarado ya que el atentado era de Al Qaeda. Recordad que Hitler también salió elegido por elección democrática.
Quise publicar un artículo mucho menos explícito que este en el diario El Mundo. No me lo han permitido, después de que ellos mismos me habían pedido que les enviara mis impresiones sobre el atentado. Por favor, recordar que existe CENSURA en este país y reenviad esta nota a todas vuestras direcciones de mail.

Un canvi necessari

Set del matí. Regional destinació Alacant. La fatiga s’apodera de mi y el rum-rum del tren contribueix a endinsar-me en un somni profund. No obstant, de vegades no puc evitar despertar-me amb la sensació que alguna catàstrofe m’impedirà arribar a casa tal i com desitje.
La meua motxilla enorme desperta tensions entre la gent que asseu a prop. La miren, em miren, tornen a mirar-la, tornen a mirar-me... Les imatges de l’embull de ferro de les estacions ferroviàries de Madrid estan sens dubte a la ment de tots el viatgers. Algunes mirades tenen impreses la paraula por, d’altres són totalment indiferents i no transmeten gairebé res.
A les nou en punt, com per art de màgia, desperte sobtadament a punt d’arribar a l’estació. El costum ha educat el meu cos per despabilar-se en el moment adequat i evitar que acabe en Múrcia maleint l’error de no haver baixat en Alacant.
El dia serà trist malgrat la il.lusió de retrobar amics i familiars que enyorava. Per la vesprada mostraria ben fort la meua repulsa als atemptats de Madrid i l’exigència de tota la veritat al respecte. La ràbia em corcorcava de pensar que fins després d’eleccions no reconeixerien realment l’autoria del terrorisme islàmic. Mantindre a ETA com a l’artífex més probable de la carnisseria madrilenya es traduïa en vots.
Durant el cap de setmana, la incomunicació amb el món i el fet d’estar d’acampada amb adolescent als que adore, serien els meus millors aliats per a aconseguir oblidar-me de la tristesa durant 48 hores. No escoltaria cap programa radiofònic, no llegiria cap diari, no veuria cap canal de televisió, només sentiria riure els xiquets i riuria amb ells. Tot i això, al tornar a casa les últimes notícies em colpejarien com una bufada d’aire calent.
Quasi un hora abans del tancament de les urnes, dipositaria les meues paperetes d’esperança d’un canvi democràtic. Un canvi del que vaig poder alegrar-me’n hores després. No haguera suportat més mentides, més manipulacions informatives, més prepotència i arrogància, més negació al diàleg, més criminalització dels nacionalismes perifèrics, més guerres, més subordinació als Estats Units...
Tot allò que Aznar dimonitzà s’ha vist beneficiat gràcies als vots dels ciutadans. Ha guanyat la intel·ligència i la democràcia davant del terror que un grup de maleïts va intentar imposar a la capital de l’Estat. No obstant, el meu goig inicial contrasta amb la desconfiança que he anat adquirint cap a la classe política. Per això prefereixo no creure massa les grans promeses electorals en comptes de defraudar-me amb el pas del temps.
Així i tot, crec i espere que les coses milloraran (ja que empitjorar-les és realment difícil) i em sume a la petició dels joves a Zapatero: “No ens falles!” (sense oblidar el "Urdaci también a la cola del INEM").
Però el que més em preocupa ara mateix és que nasquen odis infundats contra els immigrants, sobretot musulmans. Tinc l’horrible sensació que serà un fet inevitable, tot i que vull creure que no serem tan cruels ni tan ximples de fer una errònia generalització que associe immigració, inseguretat i terrorisme.

Espectacle dantesc

Les imatges d'avui de les estacions d'Atocha, Santa Eugenia i El Pozo són quelcom inèdit a Espanya. Mai s'havia produït a l'Estat un atemptat com el d'aquest matí. A hores d'ara es parla de quasi 180 morts i més de 800 ferits, encara que la xifra varia per moments.
Qualsevol persona pot vore's indentificada en aquest succés, ja que som molts els que cada dia empren els trens de rodalies, el metre o els autobusos públics per a arribar al treball o el lloc d'estudis. Tot apunta a ETA, encara que la banda no s'ha responsabilitat públicament de res. Siga qui siga. açò només pot ser obra de malpartis sense sentiments ni sang circulant per les venes.
Em sent plena de ràbia i apenada, alhora que afortunada. En aquestos casos, poques coses alleugereixen la pena dels afectats, però vull condemnar rotundament aquesta masacre. Cap idea justifica una sola mort. La violència no té cap sentit en tant que existeixen les paraules. Si som èssers racionals, fem gala d'això, per favor.
VISQUEM I DEIXEM VIURE!!!!!!

Falta de protecció per als periodistes

Lamente enormement la pèrdua el passat diumenge de Ricardo Ortega a Port Príncep (Haití). Era un periodista que hi era a la zona per a informar de les últimes revoltes i va tindre la mala sort de ser alcançat per les bales. La idea d'una emboscada és la més defensada, però no podem oblidar la precarietat en què treballaven els últims reporters morts en conflictes bèl.lics. Les cada dia més pèssimes condicions laborals que sofreixen els corresponsals de guerra i els periodistes en general afebleixen la seua capacitat crítica i dificulten la seua labor.
Mitjançant la subcontratació, moltes empreses pretenen lliurar-se de qualsevol tipus de responsabilitat i sembla que obliden la dignitat que tot treballador mereix per principis.
Des d'ací vull agrair a tots aquells que cada dia ens informen d'allò que passa en les zones més marginades, ja que considere la seua tasca totalment imprescindible, al mateix nivell que qualsevol tipus d'ajuda humanitària. Un esdeveniment exclós del mitjans de comunicació equival a un no-esdeveniment, i sense conèixer una realitat difícilment s'hi pot intervindre. La informació salva vides i evita catastrofes majors.



El següent article sobre la situació laboral d'Ortega crec que és de gran interés, però lamentablement no resulta gens sorprenent.


Ricardo Ortega trabajaba sin contrato, sin cámara y sin equipo

El presidente del Comité de Empresa de Antena 3, José Rubio, ha denunciado que la cadena asuma responsabilidades por las condiciones en que estaba cubriendo el periodista la situación en ese país: «sin contrato, sin cámara y sin equipo».

Lunes, 8 marzo 2004 IBLNEWS, AGENCIAS
La dirección de la cadena aseguró que era un trabajador fijo y que tuvo una licencia especial que revocó cuando se aceptaron sus servicios para cubrir los acontecimientos en el país, volviendo a la situación laboral propia de los corresponsales internacionales. Los compañeros de Ricardo Ortega le rindieron un homenaje ante la sede de Antena 3 con una concentración que finalizó con aplausos y en la que estuvieron presentes el director de contenidos, Javier Bardají y la directora de informativos, Gloria Lomana. Durante la concentración, algún miembro del Comité de Empresa pidió la dimisión del consejero delegado, Maurizio Carloti, que no se encontraba en la cadena porque estaba regresando a Madrid. El presidente del Comité, José Rubio, pidió que se asuman responsabilidades por «la falta de respaldo con que se trabaja en Antena 3». Según Rubio, «Ricardo Ortega trabajaba como corresponsal en Nueva York y fue cesado de ese cargo justo antes de ejecutar el Expediente de Regulación de Empleo y después no tenía destino dentro de la corresponsalía internacional y como consecuencia estuvo a punto de irse dando un portazo; el mismo que le estaban dando a él profesionalmente». «Después solicitó un permiso no retribuido y, en esa situación sin contrato con Antena 3 estaba en Haití. Sin cámara, sin producción, sin teléfono, sin equipo», denunció Rubio. Sin embargo, desde la empresa aseguran que Ortega «no fue en ningún momento despedido de Antena 3, era personal fijo, de plantilla con absolutamente todos los derechos que goza cualquier trabajador de este casa». La directora de informativos de la cadena, Gloria Lomana, explicó que el periodista disfrutó hasta el pasado 28 de febrero de «una licencia, no una excedencia, una licencia especial y voluntaria que él había solicitado por razones personales el pasado mes de diciembre, por un tiempo máximo de seis meses y que voluntariamente podía cancelar». El 28 de febrero pasado, Ortega, divorciado y sin hijos, viajó a Puerto Príncipe (Haití) «por voluntad propia, sin ser enviado por esta cadena de televisión y desde allí se puso en contacto con nosotros, diciendo que nos ofrecía su trabajo y estaba dispuesto a cancelar su licencia especial», explicó la directora de la cadena. «Nosotros le exigimos que tramitara esto por escrito, y lo curso en la misma noche. Desde ese momento, la dirección de Antena 3 regulariza la situación laboral como la de cualquier enviado especial», relató Lomana. «Antena 3 sólo envía a zonas de conflicto a personal de plantilla con todas las garantías laborales y especiales para este tipo de coberturas. Así fue Ricardo Ortega: se le facilitó un seguro especial de alto riesgo. Desde Madrid se intentó hacerle llegar material que facilitara su trabajo, pero esto fue imposible por la situación que se encuentra Haití», subrayó
Preguntada por si Ortega contaba con casco, chaleco antibalas e identificación de prensa, Lomana contestó que «trabajaba con todas las garantías laborales, con toda la cobertura que le habíamos podido ofrecer desde Madrid. Él no había viajado de Nueva York a Madrid para poder recoger otro tipo de materiales como se hace con cualquier otra cobertura en situación normal. En este caso él viajó desde Nueva York a Puerto Príncipe, y desde Madrid le intentamos trasladar el material que pudiera necesitar». «Hicimos todo lo posible para enviarle material», añadió.
Garantías laborales
«Antena 3 acepta el trabajo de una persona que va voluntariamente allí, con todas las garantías laborales, y que ofrece trabajar para esta cadena con la absoluta normalidad con la que un enviado especial de Antena 3 trabaja en zonas de conflicto. Se le intenta enviar el material. Además, estamos pendientes de la Silvio González nos traiga más detalles, nos diga qué había en la habitación, y qué materiales había conseguido», insistió Lomana.
Mientras, se espera que la capilla ardiente con los restos mortales del periodista queden instalados esta madrugada o a primera hora de la mañana en el Tanatorio de la M-30 de Madrid. El avión de la Fuerza Aérea Española que traslada el cadáver del periodista salió a las 06:00 horas (12:00, hora peninsular española) de Puerto Príncipe, según fuentes de la Oficina de Información Diplomática (OID).
Tras una escala en Santo Domingo para repostar, está previsto que el avión llegue a Torrejón a partir de las diez de la noche. Después se procederá a realizar la autopsia del cuerpo y a continuación se instalará la capilla ardiente en el Tanatorio de la M-30.


Si voleu llegir un article més personal sobre Ortega, us aconselle el que Rafael Poch publica hui a La Vanguardia.

Comunicació interpesonal

Sempre que assistisc a una conferència, vaig en transport públic o entre a un bar m’encanta observar la gent per vore com es comunica. A diferència del típic bareto espanyol, els pubes irlandesos, tan de moda ara, estan estructurats de forma que entre taula i taula hi ha una espècie de mur, normalment amb una vidriera. D’aquesta manera, s’evita que els curiosos que seuen a prop posen l’antena com a bons tafaners. Dóna la sensació que eviten el contacte amb la resta de persones, que fugen de la multitud.



En els autobusos públics o al entrar a una tenda, ja ningú es saluda ni tan sols es mira. De fet, aquest Nadal vaig trobar a Granada una tenda en què demanaven per favor, amb un cartell penjat a la porta, que tot aquell que entrara digués hola, bon dia o bona vesprada, i adéu al eixir. El contacte visual sembla que fa mal. Quan hom es troba amb la mirada d’un desconegut reacciona baixant el cap i crec que és perquè els ulls parlen i diuen massa veritats sense que puguem evitar-ho. No obstant, no hi ha per a mi res més divertit i interessant que mirar una persona als ulls, encara que no sempre senta bé i per això m’ho pense dues vegades abans de fer-ho.
També m’agrada comprovar que mentres hom parla a un auditori, els que en teoria escolten es dediquen a netejar-se les ulleres, furgar-se el nas, menjar-se les ungles, besar-se amb la parelleta, parlar d’altre tema, dormir, pensar en la mona de Pasqua...
Si a alguns llocs no hi haguera música o rebombori de fons, la incomoditat entre les persones seria extrema. Parle per exemple dels gimnasos, les perruqueries, els restaurants... El silenci angoixa i oprimeix com la falta d’aire.
Internet ha proporcionat noves formes de comunicació via email, fòrum o xat. És un eina extraordinària que facilita la connexió entre persones llunyanes a un cost més reduït que el telèfon, però de nou substitueix el cara a cara. Considere la xarxa un dels invents més útils que s’han inventat, però no canvie escriure en un teclat per una bona abraçada, un somriure o un bes.

ENTREVISTA A LAURA FREIXAS

Som víctimes de la idea que l’alta cultura és masculina

La literatura femenina existeix, però és discriminatòria per ella mateixa en tant que no hi ha un equivalent masculí i en tant que nega a les dones la individualitat i la universalitat. Eixe va ser l’argument defensat per Laura Freixas en una xerrada organitzada per Ca Revolta. Freixas va parlar per a una quarantena de dones de mitjana edat i un sol home convençudes a priori de les seus conclusions, fet que va convertir el debat en una sèrie d’agraïments cap a l’escriptora i algun dubte sobre el poder real de la dona. L’autora catalana va destacar que el presumpte èxit que col·loca les dones a la capçalera de les llistes d’obres més venudes està tancant les portes a les escriptores que realment hi lluiten, però que no serà el progrés el que automàticament les òbriga. Com a conclusió, va apuntar que el problema es troba més en el desprestigi d’allò femení que en el de la dona com a subjecte.



Què ha de tindre la teua obra per a què et sentes satisfeta?

Llibertat. Per mi escriure és l’àmbit de la llibertat. I noto quan l’aconsegueixo i quan no l’aconsegueixo. Però parlo de llibertat tant per mi com per al lector. No solc tindre problemes, encara que de vegades rebo cartes furioses , sobretot quan em fico amb l’església. Com que sóc prou combativa, sempre que escric un article que té a vore amb la religió m’envien un seguit d’emails i cartes on hem sermonegen o m’insulten o hem condemnen.

Quina importància li dones a les crítiques que fan de les teues obres?

Jo divideixo les crítiques en dos grups: hi ha les crítiques que han entés el que volia fer i aquelles que no ho han entés. La millor crítica, que sempre m’alegra molt, és la que comprén el que volia fer i damunt és positiva. Però la que més en serio em prenc és aquella que m’ha entés i és negativa amb la meva obra. Respecte a les crítiques que no m’han comprés, m’és igual que siguin bones o dolentes, encara que està clar que prefereixo que siguin positives, més que res de cara a la galeria. Amb tot, quan les llegeixo tinc la sensació que parlen d’un llibre que no és el meu, però que té el mateix títol.

Sols imaginar-te al teu lector quan escrius?

No. Sóc conscient que existeix un lector i que no escric per mi. Per exemple, quan faig el meu diari hi ha moltes coses que jo conec i que no cal que expliqui, ni tampoc no cal que ho redacti bé ni que convença ningú. Però al fer novel·la o assaig sé que escric per a algú que a priori no està convençut i al qui no té perquè agradar-li la meva obra. En aquest sentit, escriure articles per a LA VANGUARDIA m’ha ajudat molt perquè m’obliga a pensar en el lector. A més, sempre poso la meva adreça de correu electrònic i veig el que n’opinen.



La majoria de dones columnistes tenen un caire feminista, significa això que si no ets feminista no tens cabuda en un diari perquè no generes polèmica?

No. El que passa és que el feminisme és obvi, perquè una dona que arriba a la secció d’opinió d’un diari o que publica llibres ha tingut que lluitar molt contra el concepte tradicional de dona. Si no fóssim feministes no escriuríem als diaris, ens quedaríem a casa cuidant dels nens.

Fa poc han faltat Dulce Chacón i Carme Laforet. Quan mor una dona escriptora mor també la seua obra?

Afortunadament la literatura sempre està viva. Shakespeare no ha mort, Proust no ha mort. Però quan una dona mor, és més difícil que es tingui una permanència, una continuïtat. Per les dones avui en dia no és massa difícil entrar, en política o en literatura, el que és difícil és mantenir-se. Sobretot és complicat que quan s’han mort i ha passat el temps segueixen existint imaginàriament, simbòlicament, que siguin recollides en les històries de la literatura.

A Literatura y mujeres expliques que la feminitat s’equipara amb allò dolent per definició i apuntes que les escriptores maques, joves, fotogèniques, que freqüenten la televisió, són polèmiques o fan literatura eròtica tenen una major visibilitat mediàtica, però no fan cap favor a les seues congèneres. T’ha tancat mai el pas una dona així?

Hi ha dos àmbits culturals, el prestigiós o elitista i el popular. En l’àmbit popular, les escriptores que triomfen més són les fotogèniques i escandaloses, que tenen un atractiu una mica morbós perquè estan associades a la jet set o perquè s’han fotografiat amb poca roba. Això agrada als qui fan premsa perquè correspon amb l’estereotip de la dona com una cosa escandalosa, sexi, però no pas seriosa. I en l’àmbit del prestigi, les úniques dones que es tenen en consideració són les no feministes que escriuen novel·les protagonitzades per homes, o siga, les qui dissimulen que són dones; que no parlen de temes que interessin les dones; que creen personatges masculins. Aleshores, les escriptores que estem entremig com jo ho tenim una mica més difícil, però també tenim altres possibilitats perquè no ens enfrontem directament a cap d’aquestos tipus de dona.



La presència de la dona en la vida pública és mínima, però ministres com Esperanza Aguirre o Ana de Palacio fan més bé o més mal a aquest aspecte?

El que passa és que quan una dona està en la vida pública la mirem amb lupa i ens preguntem constantment si ho malament o ho fa bé, si ens desacrediten o ens proporcionen una bona imatge. És que no ho fan ni millor ni pitjor que un home ministre. Quan mirem l’Álvarez Cascos, per posar un exemple, no el mirem amb lupa per vore quina imatge dóna aquest senyor dels homes, perquè és natural que hi sigui a l’àmbit públic. En canvi, quan jutgem a les dones sempre hi ha com una desconfiança prèvia.

Què fa dèbil a la dona?

Mare de Déu! Aquesta pregunta fa segles que intentem contestar-la. No és gens senzilla.

Consideres el periodisme i la literatura com a eines per a aconseguir la igualtat?

Clarament sí. No sé si el que volem és exactament la igualtat, però per a conseguir ser protagonistes de la nostra vida una de les coses que necessitem són miralls, o sigui, veure’ns reflectides en novel·les, per exemple, que presentin a dones com a protagonistes de la seva pròpia vida. Necessitem models respectables, prestigiosos, no dic ja idealitzats, però que ens serveixin per a enfortir-nos i legitimar-nos. I això és una de les coses que ha fet la literatura escrita per dones.

Quina culpa tenen les dones en la perpetuació de l’estereotip de dona-objecte?

Desgraciadament molt, perquè és molt fàcil respondre a aquest estereotip. A més, no oblidem que això també té avantatges. Si tot fossin inconvenients, ja l’hauríem desfet abans, però hi ha moltes temptacions. La situació de la dona, en molts sentits, sembla més fàcil, més privilegiada. Tens un home que et protegeix, tens la possibilitat de no arriscar-te, perquè ser un subjecte, fer coses per tu mateixa és una cosa molt arriscada, si més no dolorosa; fracasses moltes vegades; és dura; t’has d’enfrontar amb molta gent... És molt més còmode quedar-s’hi a casa i pensar que el teu maridet ja et resoldrà la vida. I tant!



Com lluitar aleshores contra aquest estereotip?

Cadascuna amb les seves armes. Jo ho faig amb el periodisme. Sóc molt combativa i molt feminista. Fa poc vaig escriure un article sobre els bisbes i la revolució sexual. Em vaig divertir molt escrivint-lo i vaig rebre unes quantes cartes furioses. Però precisament crec que podem fer molt a través d’una crítica forta contra les idees tradicionals preestablertes.

Al teu assaig sobre literatura i dones només fas referència a la literatura femenina occidental espanyola, anglesa i francesa. Què és de la resta?

És cert que només parlo d’aquesta literatura però perquè és la que conec. De literatura italiana, per exemple, ja no parlo, molt menys de la no occidental! A tant no arribo!

Per modificar la situació actual, veus necessària una revolució del llenguatge?

Sí, i és molt difícil! Quan vaig escriure Literatura y mujeres vaig estudiar una mica el tema del llenguatge i vaig descobrir que la cosa és molt profunda. El llenguatge converteix constantment els homes en protagonistes i fa invisibles a les dones. Jo ho intento corregir quan escric els meus articles. Si parlo de lector, dic també lectora; mai faig referència al ser humà com l’home, empro persona, ser humà, humanitat..., però al final és massa pesat i no és més que un detall. Vigilo el llenguatge, però em fa l’efecte que el que podem fer és ben poc i això és una cosa bastant preocupant.

Si les dones constitueixen la majoria del públic lector, el que els donaria el poder de mercat, perquè no empren això al seu favor en l’àmbit de l’escriptura?

Entre altres motius perquè la decisió de comprar un llibre també està condicionada pel que ens ha dit la crítica. Hi ha un centre de poder que no és el de la lectura que fa que, per exemple, Camilo José Cela sigui considerat un gran escriptor. La lectora està influïda per aquesta idea que ve de l’àmbit del prestigi, en un 95% constituït per homes, que li ha dit que Cela és un escriptor boníssim. Jo no comparteixo aquesta idea. El mercat funciona molt condicionat per la premsa, la crítica, la Real Acadèmia..., tots els àmbits mediàtics i de prestigi copsats per homes. Aleshores, som víctimes de la idea que l’alta cultura és masculina.

I quina és al teu entendre la millor manera d’accedir a l’alta cultura?

Treballant molt, sent molt competent, molt intel·ligent i havent estudiat molt. De vegades és necessari separar-se dels homes. De tota manera, pretendre crear un món femení i un poder femení és bastant utòpic perquè vivim en un món on constantment els homes i les dones ens necessitem, sobretot les dones als homes més que viceversa. Pots crear una Real Acadèmia de dones, però probablement no tindrà cap poder perquè la cultura del prestigi està controlada per homes. Està tot entreteixit. Es podria fer com a provocació. De fet, s’editen antologies de contes o novel·les de dones i es venen, però no són ben considerades per la crítica.

Volen dividir la nostra llengua

El govern del PP ha fet una proposta per diferenciar català i valencià en els ensenyaments de les escoles oficials i acabar així amb la unitat de la nostra llengua. Com en tantes altres ocasions, creuen que la majoria absoluta els concedeix el dret d’apropiar-se fins i tot del nostre idioma, de modificar-lo i, per tant, de canviar la nostra realitat. Tornen a aplicar el lema de divideix i venceràs, però no permetrem que ho facen.
Lamentablement, la llengua, la senyera i els nostres símbols més significatius han sigut en massa ocasions tergiversats, polititzats i apropiats de mala manera per persones que no estimaven en res el nostre país ni la defensa dels Països Catalans.
A través dels pressupostos, per la manca d’ajudes a projectes valencians; els mitjans de comunicacions i l’educació, entre altres, la Generalitat Valenciana intenta erosionar poc a poc un sentiment de país que mai ha sigut del tot lliure.
L’Institut Joan Lluís Vives ha elaborat un manifest de recolzament a la unitat lingüística del català, quelcom que no hauria de ser necessari, ja que està acceptat per tota la comunitat científica. Però sembla que en el Ministeri d’Educació encara no s’han assabentat d’això.
Reproduïsc a continuació el comunicat. (Clicant ací accediu a l’espai web on donar suport a la proposta).

La xarxa d'universitats Institut Joan Lluís Vives manifesta la seua perplexitat davant l'acord de la Comissió d'Ordenació Acadèmica del Ministeri d'Educació de l'estat espanyol de dividir en dos ensenyaments i titulacions diferents, sota els noms de català i valencià, l'actual ensenyament de la nostra llengua en les Escoles Oficials d'Idiomes de tot l'estat.
L'Institut referma el criteri universalment acceptat en la comunitat científica que, tant si rep el nom de català com el de valencià, es tracta d'una mateixa llengua i el seu ensenyament ha de presentar uns continguts que abracen totes les variants territorials d'aquesta.
L'Institut entén que dit acord constitueix una intervenció injustificada des d'instàncies polítiques sobre una qüestió òbvia des del punt de vista acadèmic i científic, i que resulta especialment contraproduent en els moments actuals.
Finalment, l'Institut fa seu el comunicat de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana en tots els seus termes i demana a tota la comunitat universitària i acadèmica que explicite la seua coincidència amb aquests criteris universalment acceptats.
El president de l'Institut Joan Lluís Vives, atès l'acord del Consell General, demanarà al govern de l'estat espanyol que retire aquesta proposta, que no respon a cap demanda de caràcter docent, que no té cap fonament científic i que crea un conflicte artificial.

On hi ha diners...

Canal + va retransmetre ahir una resum del lliurament dels Óscar en obert, pensat per als pobrets que no poden pagar-se el decodificador o no aguanten el tan peculiar humor americà sumat al glamour de Hollywood a altes hores de la matinada.
Sabent a la bestreta com sabia els premiats, la cosa no va tindre molta emoció, però crec que tampoc no la tindria en directe, bé, en el fals directe que van emetre, no fóra cas que a alguna actriu desvergonyida se li ocorreguera mostrar un pit. Perquè els nord-americans, sang sí, però persones nuetes, no, per favor, que atempta contra la moralitat cristiana! Sempre ballen al so d’una doble moralitat. En un país on pots comprar un arma per correu, on te la regalen al obrir un compte bancari i on les bales estan al costat de les piles als supermercats (el documental de Bowling for Colombine il.lustra molt bé aquest tema), a l’estàtua de la Justícia li posen un mantó per a cobrir-li les mamelles.



Billy Crystal, presentador de la gala

Però tornant als Óscars, la cerimònia va ser com sempre: dones maques amb els complements més cars i els pentinats més afavorits, les quals hauran cuidat durant un any que ninguna portara un vestit semblant al seu. Pel contrari, els homens, com és costum, tots amb el mateix uniforme i sense molta complicació per a arreglar-se el pél. Cares velles i noves asseien a unes butaques d’on no alçarien el cul en moltes hores. Els qui més exercici van fer, pujant i baixant escales per a arreplegar monyicots daurats, van ser els de El señor de los anillos, que es va endur tots els premis a què estava nomenada. És un fet que mai s’havia produït, doncs sempre deixaven alguna coseta, com maquillatge o millor cançó, a produccions menors. I no crega que aquest fenomen siga casualitat, quan El Señor de los anillos mou la quantitat de diners que mou i implica a tantes empreses com implica. Tot el marketing que gira al voltant d’aquest film es vorà incrementat ara. A més, per què s'enduu enguany tants Óscars i no en les altres entregues?
No dic que la trilogia adaptada de la novel.la de Tolkien siga dolenta. Al contrari, té molts bons efectes i és molt espectacular, però n’estic conveçuda que moltes de les figuretes que s’ha endut les mereixien molt més altres pel.lícules.
Tant se val. El més insuportable de la gala al meu entendre va ser el presentador, Billy Crystal, que en determinats moments semblava que només sabia que cantar i tenia una chispa que ni Aznar en els seus millors moments.

L’alegria de Carod

Si ara Carod està content, jo estic trista i avergonyida, perquè em sembla d’una incompetència bestial que un ministre d’interior faça gala d’una injustícia com la que va pronunciar ahir. Però no només això, sinó que tot el govern del PP s’ha posat d’acord per a transmetre la mateixa consigna. Quan vaig sentir a Zaplana i Arenas pensava que eren joguines d’eixes que les prems i diuen sempre la mateixa frase. Hem tingut molta sort que ETA no ha causat cap masacre, però utilitzar una acció fallida d’aquesta banda per a enfrontar a tot l’Estat i agreujar la situació de Catalunya és moralment despreciable. Ja està bé d’emprar el terror com a arma electoral! ETA guanya protagonisme mediàtic, i per tant poder, cada dia que ens acostem al 14-M. No obstant, l’èxit comunicatiu no pertany a la banda, sinó a tots aquells que donen credibilitat a les seues paraules.
El triomf a les eleccions generals del PP, en contra del que sembla, beneficia a ETA. El Partit Popular és un acèrrim enemic dels nacionalismes perifèrics i un defensor a ultrança del nacionalisme espanyol (per això sempre ric quan titllen de nacionalistes irresponsables a tots aquells que veuen Espanya com un Estat plurinacional). En zones com el País Basc o Catalunya, aquesta manera de governar crispa els ànims i reforça la seua idea de nació, com a acte instintiu de defensa. Si el PP continua en el govern central i manté la seua actitud de negació del diàleg i d’atac, sobretot al País Basc, l’entorn d’ETA, segurament, guanyarà adeptes.
Des del govern central volen imposar la seua idea d’Espanya al preu que siga. Però han de saber que cadascú té dret a pensar Espanya com vulga i que cada qual pot sentir-se d’on més li agrade. Retallar drets tan elementals no és propi d’un sistema democràtic. I no duu enlloc.
Tinc ganes que aquesta batalla mediàtica que suposen les eleccions s’acabe ja, perquè és molt trist que el joc polític s’haja reduït a un enfrontament on la màxima preocupació és trepitjar l’adversari i fer l’impossible per a què la resta perda, en comptes de pensar com atendre les necessitats ciutadanes.