Especialistes en marketing camí d’Europa

El pobrets assessors en comunicació de Mayor Oreja i Borrell estan fent una feinada endebades. En un moment en què ni la política nacional desperta el major interés pel desànim dels ciutadans envers l’Estat i els polítics, les eleccions europees passaran inadvertides per la majoria de ciutadans.
La gent no és conscient de la importància de votar per a escollir els nostres representants al Parlament Europeu. Entre un 40 i un 80% de les decisions que pren ens afecten molt directament (va ser el Parlament qui va prohibir la rebaixa d’impostos en els llibres i discos, per exemple).
Encara no hi ha una consciència d’Europa. Només cal vore els debats bipartidistes de la tele (només faran un debat en que isca més gent que Borrell i Mayor?), on el temes tractats es desvien ràpidament cap a acusacions per gestions anteriors en el govern de l’Estat.
El 80% dels espanyols utilitzen la televisió com a única font d’informació política. Per això els partits es veuen obligats a centralitzar totes les seues idees en la figura d’un líder que, a més de saber parlar (en teoria), deu captar l’atenció dels votants a través de la xicoteta pantalla. Per tant, si es maco millor que millor. Tant Borrell com el seu contrincant Mayor (els altres candidats no ho necessiten tant perquè són ignorats pels mitjans de comunicació) passen hores i hores assajant com dur a terme la seua actuació: en quin moment treure el to lacrimogen parlant de les víctimes del terrorisme; quan acusar greument l’opositor amb arguments envers la seua intimitat, en lloc de defensar la gestió alternativa que ell portaria a terme; o quan mirar a càmera de manera seductora i persuasiva si tenen molt clar allò que dir. Importa més semblar el guanyador que guanyar, i parle en aquestos termes perquè la política es constitueix sempre com un debat maniqueista on uns perden i altres triomfen.
Com diu Castells, la política ara és política informacional. Això no significa que els mitjans de comunicació determinen la política, però sí que la modelen. Qualsevol partit o candidat, siga de la ideologia que siga, ha de sotmetre’s als mateixos mitjans de comunicació.
Tristament, com critica Philipe Breton, hi ha una confusió entre mediació i mediatització, per això cal guanyar-se als media només per a tindre l’oportunitat de ser escoltat a escala massiva. Les institucions o figures que en algun moment van mitjançaven entre els polítics i els ciutadans han sigut engolides pels mitjans de televisió i, davant de tot, per la televisió.
El principal problema al que condueix aquesta identificació és a suposar que per tindre mitjans de comunicació la nostra democràcia està assegurada. No és veritat. A més, la paraula política, després dels filtres dels periodistes i de la recepció activa, pràcticament desapareix. L’argumentació política es redueix a una posada en escena. Així doncs, els periodistes, amb la seua labor de comentaristes i intèrprets transmeten la idea d’una transparència mediàtica que ens “salva” de l’opacitat política.
Alguns autors veuen en els mitjans de comunicació un atemptat contra la democràcia. El més divertit és Giovanni Sartori, qui acaba dient bestieses com que la televisió idiotitza l’home destruint la seua capacitat crítica i substituint les idees per imatges. Crec que se li oblida que les audiències no són blancs amorfs que responen a l’esquema estímul-resposta, com la investigació administrativa dels anys quaranta va creure.
Els mitjans de comunicació són un eina ABSOLUTAMENT necessària per a la democràcia. De fet, els que alguns anomenen democràcia mediàtica no contradiu la parlamentària, ja que l’existència de diferents mitjans o grups empresarials (amb algun agradable exemple de periodisme “independent”) comporta una varietat ideològica. Tot i això, tant en un camp com en l’altre, hi ha una trista tendència a l’oligopoli.
No veig necessària una reducció de la influència dels mitjans, sinó un augment del protagonisme dels partits i institucions polítiques. Això no lleva, clar està, que siga imprescindible una defensa del pluralisme tant en el món mediàtic com ideològic. Vivim en un sistema capitalista que defensa la “llibertat” de capitals davant de tot (llibertat que paradoxalment sempre es tradueix en monopoli), però hem de rebel·lar-nos i protegir de les seues sarpes els nostres drets com a persones!